RACONET DE LA CULTURA -- El valencià: Llengua viva - ORIGE I EVOLUCIÓ - Revista 93 Novembre 2011
Traslladàvem el nom i l'obra d'infinitat d'escritors, historiadors, filòlecs de totes les époques, per mig dels quals restava escrita palesament la seua idea i concepció, sobre l'identitat i singularitat de la llengua valenciana. Aquell treball nos donà molta satisfacció perque foren prou els seus llectors que nos felicitaren per aquella interessant informació, puix que el llibre en qüestió, molt buscat pels valencianistes, no l'encontràren a la venda en ninguna part. Com vullga que siga, en les nostres revistes sempre encontraran els extractes que en molta cura, transcrivírem. Ademés, en la següent revista, la 42, igualment i de manera fortuïta, tancàvem aquell cicle en un artícul periodístic del mateix escritor, aparegut en el diari Las Provincias de 14-9-1999, també en defensa de la llengua valenciana, que no té desperdici.
Ara nos acaba d'arribar a les mans per mig d'un conegut, un foli transformat en quartilla doble, escrita per les quatre cares i en pla de revista, a on, en la capçalera llegim: FILOLOGIA VALENCIANA per Fray Luís Fullana Mira – LO RAT PENAT-REVISTA. No porta ninguna numeració ni data que pogam situar-la exactament en el temps. En la contraportada i en les dos cares següents encontrem un artícul molt sucós, precísament d'En Salvador Faus i Sabater, baix el títul de: L'IDIOMA DEL REI EN JAUME (1). En molt de gust l'anem a transcriure i ho farem en dos parts, la primera hui i la segona en la pròxima revista. Val la pena. Diu aixina:
1ª) – Totes les campanyes contra Valéncia que s'estan lliurant en estos anys, estan basades en enganys que, repetits mil i mil voltes, pretenen convertir-los en veritat. Un d'ells, tal vegada el més gran, és el que vol fer-nos creure que la llengua valenciana deriva del català perque les hosts i païsans que vingueren en Jaume el Conqueridor, parlaven català. Açò és una enorme falsia impossible d'admetre i per això hi ha que combatre-la. I per a destruir-la, no hi ha millor manera que puntualisar ab veritats els fets, u per u, tal com foren i són, aportant proves perque siga la veritat la que triomfe sempre en favor de Valéncia.
La veritat absoluta és que podem afirmar rotundament que ni un soldat de les hosts del Rei, ni clergue o frare, home o dona, bisbe o guerrer que l'acompanyaven parlava català. Ningú no parlava català, ni podrien parlar-lo ni dur-lo a Valéncia, per la senzilla raó de que el català no existia encara. I de la mateixa manera que en l'eixercit d'En Jaume ningun soldat no podia portar avions o tanques, bombes atòmiques o metralletes, perque ni bombes, tanques, avions o metralletes existien encara en 1238. Tampoc ningun soldat o host de l'eixercit d'En Jaume no pogué dur el català per la mateixa senzilla raó que en 1238 tampoc no existia encara el català. Li faltava més d'un segle per a existir.
Esta afirmació que formule m'obliga a provar-la i així ho faig.
PROVA PRIMERA, DOCUMENT Nº 1 – Les proves demostratives basades en documents, sempre que siga possibles, hi ha que donar-les prenent-les de lo que diuen els mateixos contràris, perque d'esta forma, ells ya no les poden rebatre. I això és lo que faig en esta ocasió: provar ab dates que ens facilita ni més ni manco que el català N'Antoni Rubió i Lluch, el qual al seu llibre “Documents per a la història de la cultura catalana migeval”, editat en 1908, tom 1, pag. 201, doc. CCIV, ens diu sense lloc a dubte que la primera volta que aparéix el nom de “lengua catalana”, fon en 1362, quan Pere el Cerimoniós ordenà que el llibre francés de cavalleria “Lançalot” fora “reduit en lengua catalana”. Fins aleshores, el català no existia.
(continuarà...).
RACONET DE LA CULTURA -- El valencià: Llengua viva - ORIGE I EVOLUCIÓ - Revista 74 Febrer 2010
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este quint artícul i que continuarem en pròximes revistes.
…Perdoneu est inevitable comentari i tornem al fil del nostre tema. A l’igual que passarà un sigle més tart en la llengua castellana, la nostra llengua dels Furs, de Desclot, de Vicent Ferrer, evoluciona i s’enriquix extraordinariament durant el sigle XV. ¿I d’a on trau les paraules? Indubtablement del llatí. Perque tota persona culta d’aquell temps seguix formant-se en l’escola del llatí. El llatí és encara la llengua de les universitats i els autors llatins la font d’inspiració de moltes obres lliteràries. No hi ha a penes autor valencià que no haja traduït alguna obra llatina, o que no cite algun text llatí, sobretot si pertany a l’estament eclesiàstic. En un sigle d’antelació al castellà, es donen en Valéncia les dos corrents típiques del cultisme i del vulgarisme. Nos ha aplegat un fullet de poques pàgines, en vers, “La brama dels llauradors”, en el que Jaime Gaçull, carregat de gràcia, li pren el pel a son amic mossen Bernat Fenollar, que havia atacat, per lo vist, ab excessiu purisme, el parlar dels llauradors de l’horta. Cap al final li diu: “I contra tals gents, prohomens e savis/aquestes empreses, monsenyer, deixeu-les, puix los ho mostraren sos pares e avis/i hu han heretat de sos rebesavis. Dexau-los usar tals mots i paraules”.
Tenim la paraula aquestes, d’us general encara, tant en el valencià com en el castellà, que ve del llatí “eccu iste” = este d’ací. Pero en el mateix llibret i del mateix autor, tenim també el següent vers: “a totes les gents deça desta banda”. Lo qual nos indica com, encara que siga per raons mètriques, la simplificació del aquest per este, forma igualment derivada del llatí, ya comença a tindre lloc en el sigle XV. En “L’Espill”, de Jaume Roig, trobem: “Esta vegada”. En “Lo proces de les olives”, llegim: “i aixi son estos”. En “Tirant lo Blanch”, queda escrit: “en esta illa d’Anglaterra”. A poc a poc aniran aumentant les formes simplificades i, ya en el sigle XVIII, ningú dirà en Valéncia aquest, sino este.
La paraula prohomens, plural, té una n entre la e i la s. La té des dels primers escrits coneguts, i la seguix tenint en tots els escrits valencians de tots els sigles, com la té ara en el parlar de tots els valencians no “normalitzats”.
Les paraules avi i rebesavi, són, com es pot vore, també valencianes.Venen del llatí avus. S’han perdut molt recentment, sustituïdes per agüelo, yayo, bisagüelo, etc. Agüelo, en realitat ve també de avus, del seu diminutiu avunculus = agüelet. El seu us en valencià és indubtablement una influència del castellà. Yo encara he sentit dir a ma mare “el meu rebesavi”.
En l’últim vers trobem mots i paraules, que signifiquen lo mateix. El primer ve del llatí muttu, i és casi segur que nos arriba a través del català o de l’occità. També és idèntic en francés, mentres que no es troba en castellà. El segon també ve del llatí, pero directament de parábola, i és comú a la majoria de llengües romàniques: palabra, parole, parola. En valencià, mot es pert pràcticament a partir del sigle XVII.
RACONET DE LA CULTURA -- El valencià: Llengua viva - ORIGE I EVOLUCIÓ - Revista 73 Giner 2010
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este quart artícul i que continuarem en pròximes revistes.
Ya,
per lo tant, en les últimes décades del sigle XIV tenim els valencians
no solament una llengua perfectament formada, sino una consciència
general, reiteradament manifesta, de que és llengua pròpia del Regne de
Valéncia i, per eixa raó, valenciana. Després d’esta generació, esclata
en Valéncia una primavera lliterària com no havia conegut l’Espanya
cristiana en mil anys. No són figures soltes d’excepció, és una
autèntica legió de grans escritors que broten d’una societat rica i
culta en plena expansió, que anega els dominis de la Corona Aragonesa i
traspassa les fronteres cap a Castella, Portugal i la mateixa Italia.
És el gran Sigle d’Or de la Llengua Valenciana. Valéncia és sense dubte
en el XV la capital lliterària de tota la Península, i els autors
valencians són coneguts en tots els països de l’àrea mediterránea
occidental. Dos papes valencians, els dos de la familia Borja, posen de
moda el valencià en la mateixa Roma. Ausias March serà imitat per
Garcilaso de la Vega i pel portugués Montemayor. Dos expressions d’un
bell sonet de Sor Isabel de Villena, “música callada” i “solitud
sonora” les trobarém un sigle més tart en San Joan de la Creu. Tirant
lo Blanch será un digne predecessor de la novela realista de Cervantes
i particularment lloat per est autor en el Quixot. “L’Espill, o Llibre
de les Dones”, de Jaume Roig marca en vers un digne precedent a la
novela picaresca de Castella.
Durant el sigle XV, i encara una part del XVI, Valéncia la Gran i la llengua valenciana omplin casi exclusivament l’espai cultural de tots els territoris de la Corona d’Aragó. Fòra del barceloní Bernat Mege, al qui presenten hui com a “princip de la prosa catalana”, no hi ha ningú realment important i gran més allà de les fronteres valencianes. En poesía, ningú que es puga comparar, ni de llunt, a Ausias March, Roiç de Corella, Bernat Fenollar, Jaume Gaçull, Miquel Pérez i una dotzena més.
Ara digueu-me si, davant d’este grandiós panorama podem oblidar els valencians quín és el nom que té la nostra llengua i a quí li perteneix…Si podem dir, en un mínim de raó i de trellat, que el valencià és dialecte, o variant, o modalitat d’una atra llengua que ha vixcut durant casi cinccents anys a l’ombra de la gran lliteratura valenciana, de la qual no pot ni pareix disposta a prescindir. - ¿Quí precedix a quí?- ¿Quína és branca i quína és tronc, si és que es vol parlar de tronc i branca?- Pareix mentira que una cosa tan evident, tan clara com el sol de ple migdia, l’hagen poguda regirar com una calça i fer vore lo blanc negre, lo gran menut, lo important sense importància. Els tècnics de la puiblicitat i del marketing, els experts en image i propaganda, o els charradors de fira podrien donar-nos tal volta una explicació. (continuarà…)