MOMENT POÈTIC - A la muller amada (ARO) - M'agrada (MNN) - Revista nº 93 Novembre 2011
A la muller amada
(Antonio Rodrigo Orts) Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; angel dels meus somnis, muller amada. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; que fores la làmpara que els meus ulls guiara. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; l'ànsia de vore't mai se m'acaba. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; el temps va passant i en el meu cor espines es van clavant. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; vullc contar-te penes i dolors del que abans te cantava nostres tendres amors. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; vine, que el meu amor sense sentit te dirà lo que sent el meu cor. Vine, estrela meua,
llum de la meua ànima;en tú, fon feliç; mes, ara ma vida sense tú, no té sentit. Àngel dels meus somnis, muller amada; gran és mon dolor i pijor ma soletat. Espere i desige pronte . junt a tú hi estar. Mai t'oblidaré. “Tu papi” | M'agrada (Manuel Navarro i Navarro) M'agrada anar a la mar quan la tormenta punteja, i al seu costat contemplar l'aigua fer-se bruta i lleja M'agrada vore l'arena cóm va prenint un color més fondo, color de pena que va enfosquint el dolor M'agrada vore en la vora quan s'embruta la bromera, al temps que se forma fòra una menuda albufera. M'agrada el perfum salí que aspire en profunditat penetrant tan fondo en mí que me deixa embriagat. M'agrada sentir el vent pegant-me fort a la cara, desemboirant-me la ment i deixant-la neta i clara. M'agrada vore les ones cóm van creixent de tamany, lo matéix que les persones conforme passen els anys. M'agrada vore el cel gris solcat pels nuvols unflats, com a demanant permís per a buidar-se a grapats. M'agrada sentir damunt l'aigua, que me sol mullar, en un suau contrapunt entre la pluja i la mar. M'agrada vore en el cel, sobre les ones marines, els nuvols de cotompel puntejats per les gavines. M'agrada vore la llum guanyada per la tormenta mestres la fosca, en volum, la desplaça en una espenta. I és que estic guanyat de cor, i mai ho he pogut negar, per l'impagable tesor de viure cara a la mar. |
MOMENT POÈTIC --- Josep Albert Aymemir - La llàgrima de Deu- Revista nº 92 Octubre 2011
La llàgrima de Deu
| Estic enmig del Camp infructífer de terra clavillada, que es desgasta per falta del preuat líquit aqüifer, morint per la secor crua i nefasta. Estic guaitant la terra que se mostra sofrint l'immensa set que li quarteja l'estèril epidermis feta costra pel sol que en inclemència la flameja. Al llunt un plomiç cúmul s'aproxima de nuvols llampegants en moviment i sent com un gemec d'aspror de llima que aplega huracanat a lloms del vent. De sobte un bri de pols esclata i bota: el cel deixa sentir sa fosca veu i veig ací i allà caure una gota... Pot ser siga una llàgrima de Deu. I el camp per eixa llàgrima desperta: La gota, en catarata convertida, ad esta nulitat morta i deserta li va transfusionant vigor i vida. Llavors capte la llum: Veig que el plor sacre la terra fa bollir tornant-la fanc creant l'ovulació per al milacre al rebre des del blau un glop de sanc. I el milacre pren forma en horta i serra quan del plor, l'excedent, al mar desaigua creixent quan s'ha engendrat a flor de terra per l'himne sorollós i fresc de l'aigua. De l'aigua, sí. Del líquit element motor d'economies i progressos que l'home desperdicia brutalment callant inconfessables interessos. De l'aigua, que en son cant el camp anega convertint en Edén l'ermàs rural. (Encara que hi ha gent que l'aigua ens nega pel bròfec instrument del vil metal). |
¡I l'aigua és un bé únic, inefable! És un cant d'angels blancs inspiratiu; a voltes de cristal i argent mutable devallant cap a la mar pel llit del riu. De Nàyades fon regne aquós i mític. I és breçol dels sers vius, segons la ciència. I és causa del desvarí del polític; i de l'home la clau de sa existència. Espill del blau galàctic, la llacuna reflectix l'argent còsmic que tutela, on dansa en el quiet llac la blanca lluna als sons de l'arpa magna d'una estrela. És corser sense brida entre dos móns i sender d'argonautes folls i intrèpits. I és onage braviu de mars pregons; i or incolor desig de llars decrèpits. Uns llars, on l'existència dia a dia soporten abrasits pel cru martiri de viure sense oir la simfonia de l'aigua en sos arpegis de deliri. Puix sense ella el mortal palpa l'incert futur que li desfà del ser la fibra, tornant-se-li la pell en groc desert on sols l'udol del vent gemeca i vibra. Sense ella no hi hauria el llit fluvial surant en les entranyes d'una mare, on germina la vida terrenal pel sement amorós sembrat pel pare. I en eixe fluvial llit és on radica la força universal del bell prodigi; on tot el ser de pols se multiplica per l'aigua que en ell deixa el seu vestigi. Per l'aigua, sí. Que el Génesis delata com signe creador de vida i veu... Hui telúrica sanc que es malbarata sens pensar que és la llàgrima de Deu. |
MOMENT POÈTIC --- Antologia inicial --- (Just Llorca i Llopis) - Breviari - Revista nº 75 Març 2010
Tic, Tac…TIC, TAC… diu el rellonge
Tic, tac… canta les hores
Tic, tac… se’n du els dies
Tic, tac… porta les nits
Tic, tac… som el Temps
Tic, tac… no som res
Tic, tac… diu el rellonge.
Conciència de present
CAMINAR, pensar, somiar
Parar-se en mitan del pont, com en mitan de la vida.
Vore correr l’aigua del riu, com veus correr el rostre de les hores.
I, preguntar-te, si és hui quan se viu o sempre hi ha que esperar un atre dia.
Experiència
CONTA’M un conte, pare.
El d’aquell chiquet que se va fer home.
Eixe conte, fill meu, viu-lo;
que ningú tinga que contar-te’l.
Haveu soterrat a Crist
HAVEU soterrat a Crist.
L’haveu soterrat baix de tantes mentires,dogmes, ors i rits,
que si u no s’obri el cervell i se despulla l’esperit,
no n’hi ha forma de trovar a Crist.
Diàlec de Na Mort
NA MORT li preguntà a l’astre Sol que lluïa en lo mig de l’Univers:
“I tú qué seràs al sendemà del dia de la teua mort?”.
I l’astre Sol que lluïa en lo mig de l’Univers, respongué:
“Acàs yo podré ser algo al sendemà del dia de la meua mort? “.
Na Mort li preguntà a la floreta que alenava a la vora del camí:
“I tú que seràs al sendemà del dia de la teua mort?”
I la floreta que alenava a la vora del camí, respongué:
“Al sendemà del dia de la meua mort yo seré l’image de lo senzill,
lo humil i lo bell en la memoria del poeta”.
I Na Mort, posant-se la caraça de la Somrisa Gelada,
se deixà portar per dos ombres que passaven.
MOMENT POÈTIC --- Argila Nova --- (Josep Melià Castelló) - Revista nº 74 Febrer 2010
Torneu-me aquell regal dels anys d’infància que fon balcó dispost a les primicies, pantalla on desfilava el film diari dels nous descobriments i les sorpresas. Torneu-me aquell regal, que se’m va caure de colp i sens remei per la barana, com un joguet que no es subjecta ab força i es fa, sobre l’asfalt, esclat de peces. Torneu-me l’inocència que vaig perdre, aquella que fuiggué sense barreres, com l’aigua que s’esmuny i borbolleja entrant en l’albelló fosc, suicida… Torneu-me el goig obert de vore’m jove partint pinyons de nous plaers corpòreus, i encara aquells més dolços dels etèreus ensomis adornats de fantasia. Torneu-me el temps perdut en que quallaren els dies d’ilusions en saó incerta, per més que grats rebrots ab vida propia vinguí a sembrar gustós en terra fértil. Torneu-me al meu ahir, a l’imperfecte ahir que se’n va anar sense collita, que és ara quan, si mire al passat, trobe estèril el camp sec de l’existència. I és ara quan vos dic, forces ignotes que aneu marcant el ritme de la vida: torneu-me aquelles hores delectoses,
que aní cremant
com a cigarrets inútils. | Perque he perdut el temps sense distàncies. No aprofití el regal de poder viure, i mai no vaig deprendre a tindre infància,
ni joventut
fragant, ni edat madura. No vaig deprendre a ser ni fill, ni pare, ni amic dels meus amics, ni espós perfecte. Només una lliçó traguí ab notable: aquella de ser home i egoiste…
No sé si és massa tart per demanar-vos la volta al temps feliç d’aprenentage, perque és que vullc tornar-me argila nova per ser l’home que mai quallà en el mole.
Un home que no siga sols materia com estos sers anònims que em rodegen, que em donen molta por quan es barallen i inventen noves morts i violència.
Em dona molta por haber d’anar-me’n, no sé si pronte o tart, pero en l’idea de no haver sabut viure, omplint la sària només d’odis, enveges i misèries.
I vullc, quan vinga l’hora presentida, deixar almenys l’espill del meu eixemple, que pot ser la lliçó que ensenye a viure ad algú que aprove, al fi, l’assignatura… |
MOMENT POÈTIC --- Te vullc (fragment) --- (Elena Casas) - Revista 73 Giner 2010
| Recorde com si fora l’atre dia aquell vespre de març, front a la plaja, a on tu me confessares que em volies sense mirar-me als ulls i en veu molt baixeta.
Érem els dos esclats de vida nova, reblits d’eixa energía que avassalla, vestida de carn tersa com la seda que es creu l’ama del món, per ignorancia, pensant que el seu vigor va a ser etern, que mai estarà frévol ni malalta.
Els nostres besos foren com les purnes que brollen incansables d’una flama, cremant cada retall de nostra pell que més i més suplici demanava.
Mes, pronte descobrírem que l’amor darrere del desig carnal reclama deixar a l’esperit nu d’egoisme i viure dins d’un cos i en atra ànima, que creix com un manal d’aigua valenta i arrambla del teu pit l’orgull en ràbia. | A duo mamprenguérem l’aventura d’eixir al món real, sense cuiraça, passant pel dur rodell del brut diner en tal d’així bastir la nostra casa.
La ferma voluntat d’estar units pogué en les privacions, com l’ona brava que bota per damunt de l’escollera desfent en fina arena a la rocalla, i torna adins la mar per a renàixer en nova força i més ímpetu encara.
I quàntes, quàntes voltes ¡vida meua! després d’una ridícula baralla nos despertém nugats per un abraç abans que alçara el vol el trenc de l’alba.
Els fills no han adornat nostra parella, mes yo no mai els he trobat en falta perque és la teua veu el vent que espenta la vela d’esta nau ya prou gastada i sap entre tempestes conduir-la al port de nostra llar, a on trova calma. |