EDITORIAL - Revista nº 93 - NOVEMBRE 2011 - ¡COM DEU MANA! - FBU
De manera reglada, al titular de la mateixa se li feu una proposta a principi del passat més d'octubre, en el sentit de començar poc a poc, a proclamar l'ofici de la Santa Missa en nostra llengua vernàcula, per quant ya havien passat molts anys des de que Roma donara el vist i plau; proposta que fon avalada per tots els fidels presents en l'acte ordinari que tenia lloc.
Nostre senyor retor, per cert, oriunt de Conca, sense pensar-se-ho dos voltes, automàticament donà la seua conformitat. Cregué oportú, no obstant, que per tal de fer les coses bé i que els fidels i ell matéix, anàrem acostumant-nos a desenrrollar totes les llectures, oracions, precs, respostes, etc., de la millor forma possible, en principi deuríem començar fent una missa en valencià una volta al més i ya, després, si efectivament comprovàvem que la cosa funcionava, aniriem aumentant de manera regular; aixina podriem aplegar un dia no massa lluntà a dominar la missa en valencià a l'igual que en castellà. El problema que per ad alguns restava en l'aire era sobre en quín tipo de valencià aniríem a encontrar-nos en la primera missa, és dir, la del passat 22 d'octubre. I ésta és la noticia, com ya hauran llegit en el títul de l'editorial.
Nosatres, des d'estes llínees de la revista El Guarda, com a representants d'una lluita incruenta, pero no per això menys dolorosa, en favor i en defensa de la Llengua Valenciana, nos congratulem per la decisió tan encertada del nostre titular. Estem segurs que també el de la parròquia de Meliana, s'alegrarà d'esta novetat, per quant en ella ya ocorre lo matéix des de ya fa uns quants anys; ara ya en són dos i ben prop una de l'atra. Com dia al principi. ¡Albrícies!
EDITORIAL - Revista nº 74 - FEBRER 2010 - ALS MEMBRES QUE SE N'EIXIREN DE LA TAULA - FBU
Caminant, no hi ha camí; anant se’n fa. (En tot cas hi haurà que anar poc a poc, sense corruixes ni parar-se, pero no pretenent arreglar-ho tot d’eixida…, fins a les provincies…
Vaja per davant, en principi, donar-los l’enhorabona a tots els membres que han presidit fins a la segona reunió del passat 16 de Giner, la “TAULA PER LA DIGNITAT VALENCIANA”. Per una part, tant en la primera del 18 de Decembre de 2009, en la seu de Lo Rat Penat, com a presentació del seu programa, com en la segona recent apuntada en el Restaurant Bergamonte, de la plaja de Pobla de Farnals, l’assistència fon total de gom a gom; prova evident de l’interés despertat dins del món del valencianisme. Per l’atra i contant de bestreta en que els importants assunts a tractar per tot el conglomerat asimètric d’assistents (valga el símil), aixina com les diferents maneres d’entendre dit món podía dificultar el desenroll de les reunions, com en alguns moments aixina fon, dic, en principi, hi ha que donar-los l’enhorabona. Han demostrat representar a una TAULA i un programa seriosos i molt dignes en pretensions d’arribar a una meta fins a hui no alcançada. Han sabut defendre els seus postulats programàtics i en casos concrets la idiosincràsia personal deixant la seua postura palesa; han estat oberts a rebre tantes quantes propostes en trellat s’han presentat pels oferents al temps que han desestimat les que estaven fòra de lloc.
Per tot lo dit i fins ací, tot positiu i en bones sensacions de cara al futur. També perque, ademés d’haver interessat al món de la cultura i a les diferents associacions valencianistes, en esta segón reunió feu acte de presència en molt bona representació, referents de partits polítics valencianistes “genuïns”. I això és important. No sé si bo pero, repetixc, important.
No entenc, per contra, ni me ho puc explicar per molt que me diguen que, deixant apart a un dels membres que hi haurà que comprendre per raons obvies, dels cinc representants de la TAULA, a la fi de dita segona reunió, uns atres tres abandonaven el lloc mantés, deixant a soles al portaveu com a rest… de la TAULA. Això no està gens clar. I no me diguen que per ad això deixaren que entraren 18 nous membres assistents i ya coneixedors del programa que vostés, els que se n’ixen crearen. No me val. Sí que n’entraren de nous, pero quedant-se els iniciadors de la idea per tal d’acaronar-la en la seua esència. Per a que, a la primera de canvi i donat el temperament i idiosincràcia que patim, no se’n vinga cap avall l’espirit que els uní per a crear-la.
Com vostés han pogut comprovar, les seues dos cridaes han segut ateses per golejada. La seua idea i propostes han despertat interés, inclús pels polítics. Se’ls supon identificats totalment en l’ideal que preconicen. Home, després d’haver conseguit una tal resposta i una vegada posats en el fregat per a tractar de desatascar l’immovilisme on s’encontrem, -¿Cóm s’atrevixen a deixar-nos orfens a mitan camí, sense que les bases fonamentals de lo que pretenien crear siguen suficientment sòlides per a que remonten el vol pretés?
Necessitem en la TAULA a empresaris involucrats en el valencianisme, aixina com a defensors actius de la nostra historia i tradicions valencianes; com no, hui més que mai, a professors i catedràtics de la Universitat Valenciana, com vostés, els que han dit que se n’ixen de la TAULA, ho són; no estaría mal, per tant, que ho repensaren de nou i es quedaren dins d’ella. Segur que els 18 nous membres els ho agraïrien de cor. Nosatres, des de la nostra associació, també.
EDITORIAL - Revista nº 73 - Giner 2010
¡Per intentar-ho que no quede! – ¡Sentem-nos junts i comencem a parlar - ¡Tenim molt que oferir, pero més que oblidar!
Vaig tindre el plaer de ser invitat pel Colectiu per la Dignitat de la Comunitat Valenciana, aixina com assistir junt a dos membres més de l’Associació Cultural Castell dels Sorells, d’Albalat delsSorells a la taula oberta “per la dignitat valenciana” que es presentà el passat 18 de decembre, a les 19 h., en el saló Constantí Llombart de Lo Rat Penat, de Valéncia. Com tant el president i els ponents de la taula eren ben coneguts i els punts a debatre, el primer “Anàlisis de la situació actual de la Socio-Economia, la Cultura en la societat valenciana i de la presència de la nostra Comunitat en Espanya i Europa” i, el 2on. “Proposta per a la possible creació d’un moviment d’Unitat Valenciana”, no deixaven lloc a dubte de que l’assunt podía ser interessant, Constantí Llombart segur que quedà satisfet, inclús potser sorprés, puix que la seua sala resultà plena de gom a gom. I cosa important a tindre en conte, per persones verament involucrades en el món del valencianisme; això sí, com prou a sovint ocorre, en manques de personalitats ben cridaneres que no cal nomenar…
En definitiva i baix el meu parer, els ponents de la taula, Hector Gimeno (empresari), Fernando Millán (escritor i polític), Victoria Sousa (mestra de cant d’estil), Joan Ramírez (professor titular de l’Universitat de Valéncia-Facultat de Medicina) i Manuel Marzal (restaurador del Museu de Belles Arts de Valéncia) estic convençut que sabien perfectament lo expost d’una tal proposta; en tot cas, pense que saberen explicar per activa i per pasiva les seues idees, sempre obertes a tantes atres com pogueren arribar-los de part dels assistents, aixina com noves propostes que conduïren a la fi, al mateix destí: Iniciar parlaments en tots els estaments valencians que perseguixen un mateix fi, és dir, la defensa de la Llengua Valenciana, pròpia dels valencians i diferent de qualsevol atra, lo mateix que la nostra cultura i senyes d’identitat. Sabent, de bestreta, que existixen diferents maneres d’entendre l’assunt; i eixe és el “nostre problema”. Tant és aixina, que durant la tanda de qüestions a la taula per part dels assistents, es posà de manifest lo recent dit, cadascú donava els seus motius pels quals sempre hi havia ad algú a quí tirar-li les culpes d’açò o d’allò ocorregut en temps passats, lluntants o propencs… ¡sempre! – Segur estic de que en prou o inclús mols casos estes persones que aixina s’expliquen tindran raó o les seus raons. Pero ací no es tracta d’açò, encara que també, pero, com els ponents digueren una i atra volta i crec que en raó, l’idea que ells proposen, coneguent com coneixen el “nostre problema”, és precísament una manera d’entendren’s per tal de desatascar-lo; i això no podrem conseguir-ho mai mentrimentres no deixem baix la taula “nostres problemes”, eixos sempre els tindrem; inclús hi hagué un assistent que a la fi de la reunió plantejà una série de qüestions sense poc de trellat i que dífícilment se li podía llevar la paraula, lo que evidencià palesament que es tractava d’un element que sol volia reventar la reunió Tenim de convencer-nos que el Regne de Valéncia, hui, sol que té un problema i eixe és el nacionalisme absorvent català de Catalunya i el pancatalanisme valencià. ¡No atre, ni atres! (independentment de que els nostres polítics valencians en el poder, dretes i esquerres, nos usen com a moneda de canvi per tal d’obtindre el poder, fent-nos més mal que be en l’assunt que ací nos interessa. Ademés de no tindre, com caldria, un partit emimentment valencianiste en identitat suficient).
¿Encara hi ha alguna part del valencianisme genuí que no estiga d’acort en lo que acabe de dir? – A mí m’agradaria que no en hi havera ningú.
També m’agradaria que molta gent assistent a esta taula oberta on s’obrí un clavill de llum per a l’unió del valencianisme, de tot tipo, tinguera a be assistir novament a la segona reunió de dita taula prevista durant este més de Giner. En esta segona reunió podrem comprovar la llínea que seguixen i lo poquet o molt que significà l’edició de la primera. Hi ha molts assunts de qué parlar, comparar, expondre, discutir si cal, pero donem a este Colectiu un vot de confiança en la seua difícil tasca, per atra banda, magnífica llabor digna d’encomi. No tots estem disposts a ser sacrificats per amor a l’Art.
Per una atra banda, el diari Levante del dia 21 donava noticia de dita reunió fent la seua interpretació i posant pel mig a Fernando Giner com a possible incitador-creador de la “Taula per la Dignitat Valenciana” i atres perles per l’estil; lo que dona a entendre que l’assunt no li ha caigut en terra a l’esquerra valenciana.