Revista nº 94 • DECEMBRE 2011
BON NADAL 2011
ACTES MES DE DECEMBRE
Espai Cultural
Dia 2, divendres, a les 22,00 hTeatre en llengua valenciana
1.- ROBAMENT DE MANUAL
de Vicent López (Grup de teatre Plaça del Negret)
2.- ¡QUANT MÉS AMIGUES...!
monòlec, d'Antoni Ruiz Negre
EDITORIAL
FBU
MAJORIA ABSOLUTA
Deguera
estar més content de lo que estic. Soc de l'opinió de que, en estos
moments tan crítics pels que la nació espanyola està immersa, el partit
del PP, que acaba de guanyar les eleccions del passat dia 20 de manera
contundent, s'afanyarà a posar en pràctica el nou pla de govern previst
pel seu president, per tal d'intentar adreçar el rumbo perdut de la
nació en tants i tants aspectes, pero especialment el l'econòmic, que
és, ara, a on nos encontrem completament afonats i enfangats fins al
coll; en particular i en bona mida, per la mala gestió en les accions
preses per a enfrontar-se a la gran crisis econòmica duta a terme per
l'anterior partit en el poder. I soc del parer de que ho farà de manera
séria.
També en Valéncia, en la Comunitat Valenciana, ha guanyat el PP per majoria absoluta. No obstant, com dia adés, deguera estar més content de lo que estic. M'explicaré de seguida: Independentment de que als valencians nos interessen els assunts, tots, que ocorreguen dins de la nació espanyola, més encara, si cap, de tots, són els que ocorren en la Comunitat Valenciana. En Valéncia, en l'antic Reine, patim una crisis d'identitat de la nostra llengua valenciana; una crisis greu. Ademés, sense que a curt terme se li veja una solució digna, encara que dita solució la tinga en les mans, precísament el partit polític guanyador. Ací, al contrari de lo que acabe d'opinar en quant a les mides que durà a terme MR en Espanya per a encarrilar l'economia i tants atres problemes, des de que entrà en el poder el PP, tots i cadascú dels presidents que eixerciren com a tal, tant els de fòra, un de Cartagena i un atre de Motilla del Palancar, com els de casa, un de Valéncia cap i Casal i un atre de Castelló, a pesar de que tots ells sempre han promés que defendran a ultrança la genuïna llengua valenciana, en realitat no mai han fet res en eixa direcció; més be tot lo contrari, puix la millor prova de lo que dic és la creació de la Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVLl), filial descarada i escandalosa de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Els diferents governs valencians, de tot signe, pero especialment els del PP, nos defrauden als valencianistes en cada dia que passa i no posen el sobremorro a les actuacions de la dichosa AVLl, quant no fent-la desaparéixer d'escena. Quan qualsevol s'equivoca i ho comprén, o li ho fan comprendre per mig de raonaments palesos i evidents, lo normal i natural és que l'individu rectifique. El PP s'equivocà de totes totes en aquella desafortunada creació. Raonaments, com dic i conec, n'han rebut molt ben documentats científicament, per part de les nostres associacions culturals punteres, Real Acadèmia de CulturaValenciana, Lo Rat Penat, Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, etc., etc., vullc dir, informats estan degudament en tot moment. La reacció positiva, fins ara, no s'ha produït. I lo que és pijor, és dir, que si els que nos enganyen dient-nos que nos defenen no ho fan, dels demés no cal ni somiar-ho, puix que ells, d'eixida ya s'autoproclamen anexionistes; més encara, ara que els més cridaners, Compromís-El Bloc, ya dispondran d'un cadirot en l'hemicicle nacional. Com igualment, per a vergonya nostra, una persona desconaguda políticament en l'espectre valencià, Toni Cantó, per primera vegada en representació d'UPyD, partit que porta en el seu programa l'anulació de les autonomies, treballa la seua campanaya en la Comunitat Valenciana i obté resultats tan positius com per a conseguir també un diputat. -¡Ché, quín embolat!- ¡En lo fàcil que ho tenen els del PP i els vots segurs que guanyarien de cara a futures eleccions!- ¿Qué estan cegos?-
¡Per això no estic content com deguera d'estar-ho!- I molt menys perque els que nos digam vers defensors de les senyes d'identitat valencianes, fins a hui, ni som capaços de reunir voluntats suficients per a desenrollar un partit polític serio i eficient. I vullc repetir-ho: Un partit polític serio i eficient. Un sol partit; no en són necessaris més. I això ho dic cada vegada més convençut, perque el PP, ya en el poder valencià durant molts anys, no està portant a terme lo que durant totes les eleccions nos promet i que, tants valencians li estem votant, sent enganyats de manera immisericorde. ¡Que quede clar!
Segona part de l'artícul del senyor Faus i Sabater, sobre l'IDIOMA DEL REI EN JAUME (1).
...Document núm. 2.- Ningú ens podrà rebatre esta data, perque també un atre dels contumaços contràris a la llengua valenciana, com és Sanchis Guarner, en la pàg. 29 del seu llibre “La llengua dels valencians”, és el que recull i ens dona eixa cita de Rubió i Lluch, i la confirma; ya són, per tant, dos documents i dos proves, que en 1362, Pere el Cerimoniós ordenà la traducció del Lançalot a la llengua catalana. I afig: “És la primera vegada que apareix aquesta explícita denominació”.
Crec que podem donar crèdit a estos senyors, perque comptant ab la seua coneguda contumàcia, no hi ha dubte que, no hi haurien donat esta data exacta, si pogueren disposar d'una atra ab major antigor. Donem, per tant, gràcies eternes als senyors Rubió Lluch i Sanchis Guarner perque ells nos han donat la data fabulosa que ens permet ara als valencians, no sol demostrar, sino provar i per tant afirmar d'una manera rotunda i definitiva que, científicament i documental no existix el català abans de 1362. Per esta circumstància, si Valéncia es conquesta en 1238 i el català no existia fins l'any 1362, ningú dels que vingueren a la conquesta podria parlar una llengua que encara no existia: el català. Perque faltaven la gens menyspreable quantitat de ¡124 anys!, per a que la tal llengua començara a existir.
-¿Quína llengua es parlava aleshores?- Estic ya escoltant les preguntes del lector. -¿Aleshores quína llengua existia i parlaven les gents contemporanies d'En Jaume i ens dugueren els que ab ell vingueren a la conquesta? - ¿De quína llengua es deriva per tant, la valenciana?-
Els pobles der la Corona d'Aragó parlaven en “romanz” o en “romanç”. Eixa era la llengua única que es parlava per tots els pobles d'Espanya; el romanç i no atra. I romanç era lo que parlava el poble aragonés, que l'havia anat creant des d'Osca en anar trencant-se el llatí migeval. I romanç era lo que parlaven les gents dels marquesats de Lleida o Tortosa, o dels Comtats d'Urgell, Vich, Barcelona, Girona, etc. - I el mateix romanç era lo que parlaven les gents de Navarra i de Castella, o de Lleó, o de Galizia. I este romanç el parlaven igualment els mossàraps de tota Espanya. I d'entre ells, els abundants que hi havien en la Valéncia musulmana. I lo més trascendent i definitiu: és que eixe romanç també el coneixien i usaven els própis moros valencians ans de vindre En Jaume. No tenim ya el més chicotet dubte. El Rei, per a que el poble, tant cristià com moro puga entendre les sentències que dicten els juges, ordena i imposa a estos que les diguen i les escriguen en l'unica llengua que les gents del poble del Regne de Valéncia entenen i parlen; la que existix aleshores: el romanç.
Ressum.- Crec que tots estaran d'acort d'una volta per sempre i per aixó no tenim dret a dubtar que:
1.- Ningú dels que vingueren ab En Jaume parlava ni podia parlar el català.
2.- Que per això la llengua valenciana ni deriva ni pot derivar científicament d'una llengua inexistent.
3.- El valencià es formà directament del romanç; tan directament com es formà el gallec, el francés, l'italià, el castellà i també el català. Pero mai pogué derivar d'éste, perque éste no existia quan la conquesta de Valéncia.
El Rei ens donà uns Furs per a que a través dels segles els valencians els completàrem,els milloràrem. Marcà unes peses i mides particulars per a que a través del temps els valencians crearem l'agricultura i les industries. Ens donà una moneda particular del Regne, “els reals”, per a que els valencians creàrem el comerç. I li donà reconeiximent oficial al romanç per ser la llengua que el poble parlava; i de la que, com a llavor, el poble de Valéncia a través dels segles, cultivant-la, sabé crear, polir i fer gloriosa sa pròpia llengua, la llengua valenciana, la que ningú nos ensenyà ni ens pogué dur; la que el poble creà per a sí mateix, la que ni en consciència ni en llei ens pot ningú ni falsificar ni furtar, ni arrancar de l'anima del poble valencià. Perque els Drets Humans ho prohibixen, els Papes ho condenen i la Constitució Espanyola ajuda i ampara als valencians a conservar-la i ens anima a tots a defendre-la i a parlar-la.
FENT CAMÍ
Té un apartat especial per a la lletra Ch del nostre diccionari valencià, que ara nos han canviat perque sí, per una X, ademés, avalats per la dichosa AVLl. Nos dona un pomell de paràules genuïnament valencianes, en les quals dit canvi fa cloixir les dents i els òssos quan les ous, puix que tots els valencians saben la diferència fonètica que hi ha entre una lletra i una atra; la mostra més eloqüent la tenim en les paràules Xàtiva i Chufa. I ara ve el pomell:
Chafar, Chic, Chaparro (de baixet), Chirivella, Chirivia, Chiular, Chuplar, Chop, Chopar, Chufa, Chapa, Chato, Chiva, Chut, Chest... És palés que la transformació d'estes paràules, aixina com totes les demés del diccionari valencià escrites en Ch, per la dichoseta X, quan fem la prova del nou en les paràules de Xàtiva i Chufa, comprovem lo inaudit del fet bochornós en qüestió, per quant davant d'una imposició tan inadequada, per lo evident del cas, el món de la docència encapçalada per la Universitat Valenciana, aixina com de tots els partits polítics valencians es meninfoten d'una mida tan antinatura, no és que sols es callen, sino que ho acullen sense més i ho promocionen, rient-se del poble valencià i de la seua cultura centenària.
Nos ilustra i nos remet al Diccionri Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM), d'En Ricart Garcia Moya, on hi ha relacionades unes 700 paràules en la lletra Ch, des de ya fa més de 400 anys.
I si això és aixina, perque nos ho confirma un historiador especialisat en la llengua valenciana, és dir, un científic, yo em qüestione una i atra volta: -¿Per qué nos tenen que fer tragar sapos i combregar en rodes de molí?- ¿Sols perque unes forces polítiques alienes, recolzades, això sí, per unes atres melíflues valencianes i pancatalanistes adocentats, en connivència en la nova i encara més adocentada AVLl, filial de l'IEC nos obliguen a fer-ho?- El poble valencià no deu, no debem permeter-ho mai, de ninguna de les maneres. La societat, autènticament valenciana, debem mostrar-nos molt activa front a tamany desficaci i no entregar-nos pasivament perque nos siga més cómodo, o cregam que açò ya no té remei. Tot lo contrari, puix perque si actuàrem com ells nos marquen, que és precísament lo que pretenen, els estariem donant el triumfo en platera. Hi ha que parlar molt en els nostres fills i nets sobre est assunt tan important i no cansar-nos d'aprofitar qualsevol ocasió per a trasmeter-los el valencià genuí. A pesar i sabent que ho tenim difícil per quant, nos diuen, que si aixina actuem es podrem complicar la vida davant dels seus estudis i professors, a l'hora dels exàmens. Yo no estic d'acort i sempre ho seguiré practicant en els meus; els jóvens no són panolis i la gran majoria d'ells comprenen i estan al corrent de la situació. Ademés, estic convençut de que nos agraïxen que aixina actuem, che.
També en Valéncia, en la Comunitat Valenciana, ha guanyat el PP per majoria absoluta. No obstant, com dia adés, deguera estar més content de lo que estic. M'explicaré de seguida: Independentment de que als valencians nos interessen els assunts, tots, que ocorreguen dins de la nació espanyola, més encara, si cap, de tots, són els que ocorren en la Comunitat Valenciana. En Valéncia, en l'antic Reine, patim una crisis d'identitat de la nostra llengua valenciana; una crisis greu. Ademés, sense que a curt terme se li veja una solució digna, encara que dita solució la tinga en les mans, precísament el partit polític guanyador. Ací, al contrari de lo que acabe d'opinar en quant a les mides que durà a terme MR en Espanya per a encarrilar l'economia i tants atres problemes, des de que entrà en el poder el PP, tots i cadascú dels presidents que eixerciren com a tal, tant els de fòra, un de Cartagena i un atre de Motilla del Palancar, com els de casa, un de Valéncia cap i Casal i un atre de Castelló, a pesar de que tots ells sempre han promés que defendran a ultrança la genuïna llengua valenciana, en realitat no mai han fet res en eixa direcció; més be tot lo contrari, puix la millor prova de lo que dic és la creació de la Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVLl), filial descarada i escandalosa de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Els diferents governs valencians, de tot signe, pero especialment els del PP, nos defrauden als valencianistes en cada dia que passa i no posen el sobremorro a les actuacions de la dichosa AVLl, quant no fent-la desaparéixer d'escena. Quan qualsevol s'equivoca i ho comprén, o li ho fan comprendre per mig de raonaments palesos i evidents, lo normal i natural és que l'individu rectifique. El PP s'equivocà de totes totes en aquella desafortunada creació. Raonaments, com dic i conec, n'han rebut molt ben documentats científicament, per part de les nostres associacions culturals punteres, Real Acadèmia de CulturaValenciana, Lo Rat Penat, Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, etc., etc., vullc dir, informats estan degudament en tot moment. La reacció positiva, fins ara, no s'ha produït. I lo que és pijor, és dir, que si els que nos enganyen dient-nos que nos defenen no ho fan, dels demés no cal ni somiar-ho, puix que ells, d'eixida ya s'autoproclamen anexionistes; més encara, ara que els més cridaners, Compromís-El Bloc, ya dispondran d'un cadirot en l'hemicicle nacional. Com igualment, per a vergonya nostra, una persona desconaguda políticament en l'espectre valencià, Toni Cantó, per primera vegada en representació d'UPyD, partit que porta en el seu programa l'anulació de les autonomies, treballa la seua campanaya en la Comunitat Valenciana i obté resultats tan positius com per a conseguir també un diputat. -¡Ché, quín embolat!- ¡En lo fàcil que ho tenen els del PP i els vots segurs que guanyarien de cara a futures eleccions!- ¿Qué estan cegos?-
¡Per això no estic content com deguera d'estar-ho!- I molt menys perque els que nos digam vers defensors de les senyes d'identitat valencianes, fins a hui, ni som capaços de reunir voluntats suficients per a desenrollar un partit polític serio i eficient. I vullc repetir-ho: Un partit polític serio i eficient. Un sol partit; no en són necessaris més. I això ho dic cada vegada més convençut, perque el PP, ya en el poder valencià durant molts anys, no està portant a terme lo que durant totes les eleccions nos promet i que, tants valencians li estem votant, sent enganyats de manera immisericorde. ¡Que quede clar!
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
Salvador Faus i Sabater, professor i escritor important, defensor de la Llengua Valenciana.
Segona part de l'artícul del senyor Faus i Sabater, sobre l'IDIOMA DEL REI EN JAUME (1).
...Document núm. 2.- Ningú ens podrà rebatre esta data, perque també un atre dels contumaços contràris a la llengua valenciana, com és Sanchis Guarner, en la pàg. 29 del seu llibre “La llengua dels valencians”, és el que recull i ens dona eixa cita de Rubió i Lluch, i la confirma; ya són, per tant, dos documents i dos proves, que en 1362, Pere el Cerimoniós ordenà la traducció del Lançalot a la llengua catalana. I afig: “És la primera vegada que apareix aquesta explícita denominació”.
Crec que podem donar crèdit a estos senyors, perque comptant ab la seua coneguda contumàcia, no hi ha dubte que, no hi haurien donat esta data exacta, si pogueren disposar d'una atra ab major antigor. Donem, per tant, gràcies eternes als senyors Rubió Lluch i Sanchis Guarner perque ells nos han donat la data fabulosa que ens permet ara als valencians, no sol demostrar, sino provar i per tant afirmar d'una manera rotunda i definitiva que, científicament i documental no existix el català abans de 1362. Per esta circumstància, si Valéncia es conquesta en 1238 i el català no existia fins l'any 1362, ningú dels que vingueren a la conquesta podria parlar una llengua que encara no existia: el català. Perque faltaven la gens menyspreable quantitat de ¡124 anys!, per a que la tal llengua començara a existir.
-¿Quína llengua es parlava aleshores?- Estic ya escoltant les preguntes del lector. -¿Aleshores quína llengua existia i parlaven les gents contemporanies d'En Jaume i ens dugueren els que ab ell vingueren a la conquesta? - ¿De quína llengua es deriva per tant, la valenciana?-
Els pobles der la Corona d'Aragó parlaven en “romanz” o en “romanç”. Eixa era la llengua única que es parlava per tots els pobles d'Espanya; el romanç i no atra. I romanç era lo que parlava el poble aragonés, que l'havia anat creant des d'Osca en anar trencant-se el llatí migeval. I romanç era lo que parlaven les gents dels marquesats de Lleida o Tortosa, o dels Comtats d'Urgell, Vich, Barcelona, Girona, etc. - I el mateix romanç era lo que parlaven les gents de Navarra i de Castella, o de Lleó, o de Galizia. I este romanç el parlaven igualment els mossàraps de tota Espanya. I d'entre ells, els abundants que hi havien en la Valéncia musulmana. I lo més trascendent i definitiu: és que eixe romanç també el coneixien i usaven els própis moros valencians ans de vindre En Jaume. No tenim ya el més chicotet dubte. El Rei, per a que el poble, tant cristià com moro puga entendre les sentències que dicten els juges, ordena i imposa a estos que les diguen i les escriguen en l'unica llengua que les gents del poble del Regne de Valéncia entenen i parlen; la que existix aleshores: el romanç.
Ressum.- Crec que tots estaran d'acort d'una volta per sempre i per aixó no tenim dret a dubtar que:
1.- Ningú dels que vingueren ab En Jaume parlava ni podia parlar el català.
2.- Que per això la llengua valenciana ni deriva ni pot derivar científicament d'una llengua inexistent.
3.- El valencià es formà directament del romanç; tan directament com es formà el gallec, el francés, l'italià, el castellà i també el català. Pero mai pogué derivar d'éste, perque éste no existia quan la conquesta de Valéncia.
El Rei ens donà uns Furs per a que a través dels segles els valencians els completàrem,els milloràrem. Marcà unes peses i mides particulars per a que a través del temps els valencians crearem l'agricultura i les industries. Ens donà una moneda particular del Regne, “els reals”, per a que els valencians creàrem el comerç. I li donà reconeiximent oficial al romanç per ser la llengua que el poble parlava; i de la que, com a llavor, el poble de Valéncia a través dels segles, cultivant-la, sabé crear, polir i fer gloriosa sa pròpia llengua, la llengua valenciana, la que ningú nos ensenyà ni ens pogué dur; la que el poble creà per a sí mateix, la que ni en consciència ni en llei ens pot ningú ni falsificar ni furtar, ni arrancar de l'anima del poble valencià. Perque els Drets Humans ho prohibixen, els Papes ho condenen i la Constitució Espanyola ajuda i ampara als valencians a conservar-la i ens anima a tots a defendre-la i a parlar-la.
FENT CAMÍ
“La
majoria dels habitants del Regne de Valéncia SOM UNS IGNORANTS de
nostre idioma valencià, de nostra història i valua”, d'Enric Ramón i
Pastor, editat en 2010. Extracte (II).
Té un apartat especial per a la lletra Ch del nostre diccionari valencià, que ara nos han canviat perque sí, per una X, ademés, avalats per la dichosa AVLl. Nos dona un pomell de paràules genuïnament valencianes, en les quals dit canvi fa cloixir les dents i els òssos quan les ous, puix que tots els valencians saben la diferència fonètica que hi ha entre una lletra i una atra; la mostra més eloqüent la tenim en les paràules Xàtiva i Chufa. I ara ve el pomell:
Chafar, Chic, Chaparro (de baixet), Chirivella, Chirivia, Chiular, Chuplar, Chop, Chopar, Chufa, Chapa, Chato, Chiva, Chut, Chest... És palés que la transformació d'estes paràules, aixina com totes les demés del diccionari valencià escrites en Ch, per la dichoseta X, quan fem la prova del nou en les paràules de Xàtiva i Chufa, comprovem lo inaudit del fet bochornós en qüestió, per quant davant d'una imposició tan inadequada, per lo evident del cas, el món de la docència encapçalada per la Universitat Valenciana, aixina com de tots els partits polítics valencians es meninfoten d'una mida tan antinatura, no és que sols es callen, sino que ho acullen sense més i ho promocionen, rient-se del poble valencià i de la seua cultura centenària.
Nos ilustra i nos remet al Diccionri Històric de l'Idioma Valencià Modern (DHIVAM), d'En Ricart Garcia Moya, on hi ha relacionades unes 700 paràules en la lletra Ch, des de ya fa més de 400 anys.
I si això és aixina, perque nos ho confirma un historiador especialisat en la llengua valenciana, és dir, un científic, yo em qüestione una i atra volta: -¿Per qué nos tenen que fer tragar sapos i combregar en rodes de molí?- ¿Sols perque unes forces polítiques alienes, recolzades, això sí, per unes atres melíflues valencianes i pancatalanistes adocentats, en connivència en la nova i encara més adocentada AVLl, filial de l'IEC nos obliguen a fer-ho?- El poble valencià no deu, no debem permeter-ho mai, de ninguna de les maneres. La societat, autènticament valenciana, debem mostrar-nos molt activa front a tamany desficaci i no entregar-nos pasivament perque nos siga més cómodo, o cregam que açò ya no té remei. Tot lo contrari, puix perque si actuàrem com ells nos marquen, que és precísament lo que pretenen, els estariem donant el triumfo en platera. Hi ha que parlar molt en els nostres fills i nets sobre est assunt tan important i no cansar-nos d'aprofitar qualsevol ocasió per a trasmeter-los el valencià genuí. A pesar i sabent que ho tenim difícil per quant, nos diuen, que si aixina actuem es podrem complicar la vida davant dels seus estudis i professors, a l'hora dels exàmens. Yo no estic d'acort i sempre ho seguiré practicant en els meus; els jóvens no són panolis i la gran majoria d'ells comprenen i estan al corrent de la situació. Ademés, estic convençut de que nos agraïxen que aixina actuem, che.
MOMENT POÈTIC
La Roda
(Pere Delmonte i Hurtado) Roda la roda que aventa el temps. El temps expira rodant la roda... Per la finestra plena d'Orient creua l'estrela que el cel custòdia camí de l'Alba, del Dia Rei... La nit serena la pau estova sobre les palles del Naiximent... Cants d'Aleluya, remors d'història, de nou s'escolten pel Deu-Chiquet que ha naixcut pobre dins d'una cova. Pastorets i àngels des de Belem sos cors li ofrenen... Roda la roda... L'Amor pels sigles va a mans del vent cridant a l'home de porta en porta, com abans sos pares feren també, i cases i ànimes en panys les troba, com ya tancades trobaren ells... L'Amor regressa... Roda la roda... Retorna en Vida l'Amor pacient... | Amor i Vida... Senders de glòria seran quan l'home siga espill Seu. I en amor done pa al que l'implora... L'Amor retorna... Nadal ve en Ell... Els anys se perden sense resposta... La nit passeja pels camps del temps l'agut silenci de fulla groga que l'egoisme condena al fret entre sorderes dels cors de roca... L'Amor no encontra retruc ni accent i està vint sigles, roda que roda, cremant paciències del mateix Deu que a ser se nega paràula morta... se'n va un mileni i un atre ens ve... -¿Seguirà l'home vestint de llosa l'amor, la vida i els sentiments...? De tots nosatres busca resposta, tornant a nàixer, el Deu-Chiquet... L'Amor ens crida... La vida nostra mai serà vida si ad Ell no anem... I el temps expira... Roda la roda... |
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Apunts lliteraris sobre pintura valencianaPresentadors: Vicent R. Calatayud i Pura Benito
Ponents: Conrado Meseguer/sorolla – Àlex Alemany/Cabrera Cantó -- Francesc Mascarós/Segrelles – Milagro Ferrer/Genaro Lahuerta – Jaume Chornet/Lluís Arcas – Nassio Bayarri/Francisco Lozano.
_________________________________________________________________________________________
Revista nº 93 • NOVEMBRE 2011
EDITORIAL
FBU
¡Com Deu mana!
¡Albrícies, hui donem una bona noticia; el valencià que usem en la parròquia del meu poble, per a la missa dominical (en dissabte i una vegada cada més, el quart), se correspon exactament en la genuïna Llengua Valenciana! -- ¡Com Deu mana! - (mai millor dit).
De
manera reglada, al titular de la mateixa se li feu una proposta a
principi del passat més d'octubre, en el sentit de començar poc a poc, a
proclamar l'ofici de la Santa Missa en nostra llengua vernàcula, per
quant ya havien passat molts anys des de que Roma donara el vist i plau;
proposta que fon avalada per tots els fidels presents en l'acte
ordinari que tenia lloc.
Nostre senyor retor, per cert, oriunt de Conca, sense pensar-se-ho dos voltes, automàticament donà la seua conformitat. Cregué oportú, no obstant, que per tal de fer les coses bé i que els fidels i ell matéix, anàrem acostumant-nos a desenrrollar totes les llectures, oracions, precs, respostes, etc., de la millor forma possible, en principi deuríem començar fent una missa en valencià una volta al més i ya, després, si efectivament comprovàvem que la cosa funcionava, aniriem aumentant de manera regular; aixina podriem aplegar un dia no massa lluntà a dominar la missa en valencià a l'igual que en castellà. El problema que per ad alguns restava en l'aire era sobre en quín tipo de valencià aniríem a encontrar-nos en la primera missa, és dir, la del passat 22 d'octubre. I ésta és la noticia, com ya hauran llegit en el títul de l'editorial.
Nosatres, des d'estes llínees de la revista El Guarda, com a representants d'una lluita incruenta, pero no per això menys dolorosa, en favor i en defensa de la Llengua Valenciana, nos congratulem per la decisió tan encertada del nostre titular. Estem segurs que també el de la parròquia de Meliana, s'alegrarà d'esta novetat, per quant en ella ya ocorre lo matéix des de ya fa uns quants anys; ara ya en són dos i ben prop una de l'atra. Com dia al principi. ¡Albrícies!
ACTES MES D'OCTUBRE
En el núm. 26 d'esta revista i fins a la núm. 41, escriguérem una série d'artículs que seleccionàrem del llibre “Recopilació Històrica sobre la denominació Llengua Valenciana” del professor Salvador Faus i Sabater i editat en 1994 per l'Ajuntament de Valéncia.
Traslladàvem el nom i l'obra d'infinitat d'escritors, historiadors, filòlecs de totes les époques, per mig dels quals restava escrita palesament la seua idea i concepció, sobre l'identitat i singularitat de la llengua valenciana. Aquell treball nos donà molta satisfacció perque foren prou els seus llectors que nos felicitaren per aquella interessant informació, puix que el llibre en qüestió, molt buscat pels valencianistes, no l'encontràren a la venda en ninguna part. Com vullga que siga, en les nostres revistes sempre encontraran els extractes que en molta cura, transcrivírem. Ademés, en la següent revista, la 42, igualment i de manera fortuïta, tancàvem aquell cicle en un artícul periodístic del mateix escritor, aparegut en el diari Las Provincias de 14-9-1999, també en defensa de la llengua valenciana, que no té desperdici.
Ara nos acaba d'arribar a les mans per mig d'un conegut, un foli transformat en quartilla doble, escrita per les quatre cares i en pla de revista, a on, en la capçalera llegim: FILOLOGIA VALENCIANA per Fray Luís Fullana Mira – LO RAT PENAT-REVISTA. No porta ninguna numeració ni data que pogam situar-la exactament en el temps. En la contraportada i en les dos cares següents encontrem un artícul molt sucós, precísament d'En Salvador Faus i Sabater, baix el títul de: L'IDIOMA DEL REI EN JAUME (1). En molt de gust l'anem a transcriure i ho farem en dos parts, la primera hui i la segona en la pròxima revista. Val la pena. Diu aixina:
1ª) – Totes les campanyes contra Valéncia que s'estan lliurant en estos anys, estan basades en enganys que, repetits mil i mil voltes, pretenen convertir-los en veritat. Un d'ells, tal vegada el més gran, és el que vol fer-nos creure que la llengua valenciana deriva del català perque les hosts i païsans que vingueren en Jaume el Conqueridor, parlaven català. Açò és una enorme falsia impossible d'admetre i per això hi ha que combatre-la. I per a destruir-la, no hi ha millor manera que puntualisar ab veritats els fets, u per u, tal com foren i són, aportant proves perque siga la veritat la que triomfe sempre en favor de Valéncia.
La veritat absoluta és que podem afirmar rotundament que ni un soldat de les hosts del Rei, ni clergue o frare, home o dona, bisbe o guerrer que l'acompanyaven parlava català. Ningú no parlava català, ni podrien parlar-lo ni dur-lo a Valéncia, per la senzilla raó de que el català no existia encara. I de la mateixa manera que en l'eixercit d'En Jaume ningun soldat no podia portar avions o tanques, bombes atòmiques o metralletes, perque ni bombes, tanques, avions o metralletes existien encara en 1238. Tampoc ningun soldat o host de l'eixercit d'En Jaume no pogué dur el català per la mateixa senzilla raó que en 1238 tampoc no existia encara el català. Li faltava més d'un segle per a existir.
Esta afirmació que formule m'obliga a provar-la i així ho faig.
PROVA PRIMERA, DOCUMENT Nº 1 – Les proves demostratives basades en documents, sempre que siga possibles, hi ha que donar-les prenent-les de lo que diuen els mateixos contràris, perque d'esta forma, ells ya no les poden rebatre. I això és lo que faig en esta ocasió: provar ab dates que ens facilita ni més ni manco que el català N'Antoni Rubió i Lluch, el qual al seu llibre “Documents per a la història de la cultura catalana migeval”, editat en 1908, tom 1, pag. 201, doc. CCIV, ens diu sense lloc a dubte que la primera volta que aparéix el nom de “lengua catalana”, fon en 1362, quan Pere el Cerimoniós ordenà que el llibre francés de cavalleria “Lançalot” fora “reduit en lengua catalana”. Fins aleshores, el català no existia.
(continuarà...).
FENT CAMÍ
Nostre senyor retor, per cert, oriunt de Conca, sense pensar-se-ho dos voltes, automàticament donà la seua conformitat. Cregué oportú, no obstant, que per tal de fer les coses bé i que els fidels i ell matéix, anàrem acostumant-nos a desenrrollar totes les llectures, oracions, precs, respostes, etc., de la millor forma possible, en principi deuríem començar fent una missa en valencià una volta al més i ya, després, si efectivament comprovàvem que la cosa funcionava, aniriem aumentant de manera regular; aixina podriem aplegar un dia no massa lluntà a dominar la missa en valencià a l'igual que en castellà. El problema que per ad alguns restava en l'aire era sobre en quín tipo de valencià aniríem a encontrar-nos en la primera missa, és dir, la del passat 22 d'octubre. I ésta és la noticia, com ya hauran llegit en el títul de l'editorial.
Nosatres, des d'estes llínees de la revista El Guarda, com a representants d'una lluita incruenta, pero no per això menys dolorosa, en favor i en defensa de la Llengua Valenciana, nos congratulem per la decisió tan encertada del nostre titular. Estem segurs que també el de la parròquia de Meliana, s'alegrarà d'esta novetat, per quant en ella ya ocorre lo matéix des de ya fa uns quants anys; ara ya en són dos i ben prop una de l'atra. Com dia al principi. ¡Albrícies!
ACTES MES D'OCTUBRE
Espai Cultural
Dia 4, divendres, a les 22,00 h.
Concert de Guitarra Clàssica
pel professor JOAN ARACIL
Interpretarà una introducció, com a entremés,
l'alumne de 2º professional, Victor Benlloch Blasco
Concert de Guitarra Clàssica
pel professor JOAN ARACIL
Interpretarà una introducció, com a entremés,
l'alumne de 2º professional, Victor Benlloch Blasco
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
Salvador Faus i Sabater, professor i escritor important, defensor de la Llengua Valenciana.
En el núm. 26 d'esta revista i fins a la núm. 41, escriguérem una série d'artículs que seleccionàrem del llibre “Recopilació Històrica sobre la denominació Llengua Valenciana” del professor Salvador Faus i Sabater i editat en 1994 per l'Ajuntament de Valéncia.
Traslladàvem el nom i l'obra d'infinitat d'escritors, historiadors, filòlecs de totes les époques, per mig dels quals restava escrita palesament la seua idea i concepció, sobre l'identitat i singularitat de la llengua valenciana. Aquell treball nos donà molta satisfacció perque foren prou els seus llectors que nos felicitaren per aquella interessant informació, puix que el llibre en qüestió, molt buscat pels valencianistes, no l'encontràren a la venda en ninguna part. Com vullga que siga, en les nostres revistes sempre encontraran els extractes que en molta cura, transcrivírem. Ademés, en la següent revista, la 42, igualment i de manera fortuïta, tancàvem aquell cicle en un artícul periodístic del mateix escritor, aparegut en el diari Las Provincias de 14-9-1999, també en defensa de la llengua valenciana, que no té desperdici.
Ara nos acaba d'arribar a les mans per mig d'un conegut, un foli transformat en quartilla doble, escrita per les quatre cares i en pla de revista, a on, en la capçalera llegim: FILOLOGIA VALENCIANA per Fray Luís Fullana Mira – LO RAT PENAT-REVISTA. No porta ninguna numeració ni data que pogam situar-la exactament en el temps. En la contraportada i en les dos cares següents encontrem un artícul molt sucós, precísament d'En Salvador Faus i Sabater, baix el títul de: L'IDIOMA DEL REI EN JAUME (1). En molt de gust l'anem a transcriure i ho farem en dos parts, la primera hui i la segona en la pròxima revista. Val la pena. Diu aixina:
1ª) – Totes les campanyes contra Valéncia que s'estan lliurant en estos anys, estan basades en enganys que, repetits mil i mil voltes, pretenen convertir-los en veritat. Un d'ells, tal vegada el més gran, és el que vol fer-nos creure que la llengua valenciana deriva del català perque les hosts i païsans que vingueren en Jaume el Conqueridor, parlaven català. Açò és una enorme falsia impossible d'admetre i per això hi ha que combatre-la. I per a destruir-la, no hi ha millor manera que puntualisar ab veritats els fets, u per u, tal com foren i són, aportant proves perque siga la veritat la que triomfe sempre en favor de Valéncia.
La veritat absoluta és que podem afirmar rotundament que ni un soldat de les hosts del Rei, ni clergue o frare, home o dona, bisbe o guerrer que l'acompanyaven parlava català. Ningú no parlava català, ni podrien parlar-lo ni dur-lo a Valéncia, per la senzilla raó de que el català no existia encara. I de la mateixa manera que en l'eixercit d'En Jaume ningun soldat no podia portar avions o tanques, bombes atòmiques o metralletes, perque ni bombes, tanques, avions o metralletes existien encara en 1238. Tampoc ningun soldat o host de l'eixercit d'En Jaume no pogué dur el català per la mateixa senzilla raó que en 1238 tampoc no existia encara el català. Li faltava més d'un segle per a existir.
Esta afirmació que formule m'obliga a provar-la i així ho faig.
PROVA PRIMERA, DOCUMENT Nº 1 – Les proves demostratives basades en documents, sempre que siga possibles, hi ha que donar-les prenent-les de lo que diuen els mateixos contràris, perque d'esta forma, ells ya no les poden rebatre. I això és lo que faig en esta ocasió: provar ab dates que ens facilita ni més ni manco que el català N'Antoni Rubió i Lluch, el qual al seu llibre “Documents per a la història de la cultura catalana migeval”, editat en 1908, tom 1, pag. 201, doc. CCIV, ens diu sense lloc a dubte que la primera volta que aparéix el nom de “lengua catalana”, fon en 1362, quan Pere el Cerimoniós ordenà que el llibre francés de cavalleria “Lançalot” fora “reduit en lengua catalana”. Fins aleshores, el català no existia.
(continuarà...).
FENT CAMÍ
En
la revista El Guarda del més passat, en l'editorial, parlàvem i
recomanàvem la llectura de dos llibres; d'un d'ells volem parlar hui
ací, per creure que molts dels nostres llectors necessiten d'aclaracions
sobre l'idioma que diuen parlar, és dir, del valencià. Nos referim a: “La majoria dels habitants del Regne de Valéncia SOM UNS IGNORANTS de nostre idioma valencià, de nostra història i valua”,
d'Enric Ramón i Pastor, editat en 2010. Anirem extractant, d'ací i
d'allà, veritats inqüestionables sobre les atrocitats i enganyifes que
dins de l'ensenyança de la llengua valenciana, duen a terme en les
escoles, instituts i universitats, mijos de comunicació, tant privats
com oficials, etc., de la Comunitat Valenciana; ademés, adobats de
comentaris de l'autor, molt sucosos, que sempre venen al cas. Començarém
per numerar-los; aixina puix, hui se correspon en el (I).
- ¿Per qué diu vosté, o nos diuen i ensenyen ara, vacances, i no vacacions? - ¿No és aixina que els valencians digam: objeccions, funcions, relacions, reparacions, revolucions, etc.?
– ¿O company en lloc de companyer? - Puix que nosatres digam: camioner, campaner, mariner, pastisser, cristaler, etc.?
– ¿I article en lloc d'artícul? - ¿Per qué? - En llengua valenciana digam: càlcul, testícul, cul, múscul, (de músculs, no de muscle); ridícul, etc.
– ¿O servei en lloc de servici? - És palés que en la nostra terra digam: eixercici, benefici, armistici, prestigi, orifici (o forat), etc.
Per tant, hi haurà que concloure que nos estan furtant i inoculant l'infecte barceloní. En tot cas, quede clar que en genuí valencià s'escriu: vacacions, companyer, artícul i servici.
– ¿Per qué cap de semana, referint-se al dissabte i dumenge, en lloc de la fi de semana, com és natural? - ¿Puix no veem que s'ha dit sempre en valencià que el dia de cap d'any se correspon en el primer dia de l'any, o del més de giner? - És dir, per a lo primer se canvia i per a lo segon se manté. - ¿ Ací cóm quedem?
– Pretenen llevar-nos l'artícul llatí neutre o indeterminat lo. -¿Perque diuen que vol dir lo mateix? el que passa, o lo que passa; el blanc, o lo blanc; el bo, o lo bo; el roïn, o lo roïn, etc. - Està clar que no vol dir lo mateix i que els idiomes cults, com el valencià i el castellà distinguixen, no com el català, els artículs determinats dels indeterminats.
– A l'home major li diuen gran, encara que siga menut. Gran, ací, és un barbarisme català.
– A lo que en valencià digam mida, ara nos ensenyen a dir mesura. Mesura també és valencià pero es referix a una mida de capacitat.
– El plural d'home, en valencià és hòmens i el de jove, jóvens. Ara en les escoles els chiquets deprenen lo que els diuen que és valencià, pero que és català homes i joves.
– En Canal Noi usen a sovint la paraula boig, referint-se ad algú que està loco. En valencià, per a d'açò ya tenim les paraules foll i orat; aixina ho dia el flare mercedari Gilabert Jofré , fundador del primer manicomi del món i que funcionava fins fa molts pocs anys, en el barri de Patraix, de la ciutat de Valéncia. La paraula boig en valencià significa bobo, o tonto.
– Si els valencians debem de parlar i escriure, fent-ho de manera més culta, fem-ho dient folga que és la paraula valenciana genuïna, i no emprant vaga, que és la catalana.
O fraula, en lloc de maduixa; farda en lloc d'esquirol; galfí en lloc de dofí; voler en lloc d'estimar; hui en lloc d'avui; enssaig en lloc d'assaig; colege en lloc de col.legi; porritos en lloc de titelles; llinage en lloc de cognom; palometa en lloc de papallona; desenrollar en lloc de desenvolupar; buçó en lloc de bustia (Bustia en valencià significa el “cepillo” de l'iglésia).
I aixina n'anirem aportant prou més com a eixemple de l'atropell que nos estan fent en la llengua valenciana, per a que els valencians que vagen enterant-se d'esta veritat, prenguen les mides necessaries en avant.
- ¿Per qué diu vosté, o nos diuen i ensenyen ara, vacances, i no vacacions? - ¿No és aixina que els valencians digam: objeccions, funcions, relacions, reparacions, revolucions, etc.?
– ¿O company en lloc de companyer? - Puix que nosatres digam: camioner, campaner, mariner, pastisser, cristaler, etc.?
– ¿I article en lloc d'artícul? - ¿Per qué? - En llengua valenciana digam: càlcul, testícul, cul, múscul, (de músculs, no de muscle); ridícul, etc.
– ¿O servei en lloc de servici? - És palés que en la nostra terra digam: eixercici, benefici, armistici, prestigi, orifici (o forat), etc.
Per tant, hi haurà que concloure que nos estan furtant i inoculant l'infecte barceloní. En tot cas, quede clar que en genuí valencià s'escriu: vacacions, companyer, artícul i servici.
– ¿Per qué cap de semana, referint-se al dissabte i dumenge, en lloc de la fi de semana, com és natural? - ¿Puix no veem que s'ha dit sempre en valencià que el dia de cap d'any se correspon en el primer dia de l'any, o del més de giner? - És dir, per a lo primer se canvia i per a lo segon se manté. - ¿ Ací cóm quedem?
– Pretenen llevar-nos l'artícul llatí neutre o indeterminat lo. -¿Perque diuen que vol dir lo mateix? el que passa, o lo que passa; el blanc, o lo blanc; el bo, o lo bo; el roïn, o lo roïn, etc. - Està clar que no vol dir lo mateix i que els idiomes cults, com el valencià i el castellà distinguixen, no com el català, els artículs determinats dels indeterminats.
– A l'home major li diuen gran, encara que siga menut. Gran, ací, és un barbarisme català.
– A lo que en valencià digam mida, ara nos ensenyen a dir mesura. Mesura també és valencià pero es referix a una mida de capacitat.
– El plural d'home, en valencià és hòmens i el de jove, jóvens. Ara en les escoles els chiquets deprenen lo que els diuen que és valencià, pero que és català homes i joves.
– En Canal Noi usen a sovint la paraula boig, referint-se ad algú que està loco. En valencià, per a d'açò ya tenim les paraules foll i orat; aixina ho dia el flare mercedari Gilabert Jofré , fundador del primer manicomi del món i que funcionava fins fa molts pocs anys, en el barri de Patraix, de la ciutat de Valéncia. La paraula boig en valencià significa bobo, o tonto.
– Si els valencians debem de parlar i escriure, fent-ho de manera més culta, fem-ho dient folga que és la paraula valenciana genuïna, i no emprant vaga, que és la catalana.
O fraula, en lloc de maduixa; farda en lloc d'esquirol; galfí en lloc de dofí; voler en lloc d'estimar; hui en lloc d'avui; enssaig en lloc d'assaig; colege en lloc de col.legi; porritos en lloc de titelles; llinage en lloc de cognom; palometa en lloc de papallona; desenrollar en lloc de desenvolupar; buçó en lloc de bustia (Bustia en valencià significa el “cepillo” de l'iglésia).
I aixina n'anirem aportant prou més com a eixemple de l'atropell que nos estan fent en la llengua valenciana, per a que els valencians que vagen enterant-se d'esta veritat, prenguen les mides necessaries en avant.
MOMENT POÈTIC
A la muller amada
(Antonio Rodrigo Orts) Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; angel dels meus somnis, muller amada. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; que fores la làmpara que els meus ulls guiara. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; l'ànsia de vore't mai se m'acaba. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; el temps va passant i en el meu cor espines es van clavant. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; vullc contar-te penes i dolors del que abans te cantava nostres tendres amors. Vine, estrela meua, llum de la meua ànima; vine, que el meu amor sense sentit te dirà lo que sent el meu cor. Vine, estrela meua,
llum de la meua ànima;en tú, fon feliç; mes, ara ma vida sense tú, no té sentit. Àngel dels meus somnis, muller amada; gran és mon dolor i pijor ma soletat. Espere i desige pronte . junt a tú hi estar. Mai t'oblidaré. “Tu papi” | M'agrada (Manuel Navarro i Navarro) M'agrada anar a la mar quan la tormenta punteja, i al seu costat contemplar l'aigua fer-se bruta i lleja M'agrada vore l'arena cóm va prenint un color més fondo, color de pena que va enfosquint el dolor M'agrada vore en la vora quan s'embruta la bromera, al temps que se forma fòra una menuda albufera. M'agrada el perfum salí que aspire en profunditat penetrant tan fondo en mí que me deixa embriagat. M'agrada sentir el vent pegant-me fort a la cara, desemboirant-me la ment i deixant-la neta i clara. M'agrada vore les ones cóm van creixent de tamany, lo matéix que les persones conforme passen els anys. M'agrada vore el cel gris solcat pels nuvols unflats, com a demanant permís per a buidar-se a grapats. M'agrada sentir damunt l'aigua, que me sol mullar, en un suau contrapunt entre la pluja i la mar. M'agrada vore en el cel, sobre les ones marines, els nuvols de cotompel puntejats per les gavines. M'agrada vore la llum guanyada per la tormenta mestres la fosca, en volum, la desplaça en una espenta. I és que estic guanyat de cor, i mai ho he pogut negar, per l'impagable tesor de viure cara a la mar. |
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Antologia del Cant Valencià(2ª edició revisada) Diput.Val. 2011
__________________________________________________________
Revista nº 92 • OCTUBRE 2011
EDITORIAL
FBU
Llectures d'Estiu
(la meua aportació a la festa del 9 d'octubre)
¡Qué
bones i interessants han segut les dos que he fet, completes. La una,
en certa semblança al meu llibre, “L'Idioma Valencià, vist per un profà
en la matèria”, encara que en diferent contingut i manera
d'expressar-se, sí en sentit i fondo de la qüestió. Son títul, en una
llegenda llarga, ompli la caràtula del llibre de la següent manera: La
majoria dels habitants del Regne de Valéncia “SOM UNS IGNORANTS” de
nostre idioma valencià, de nostra història i valia. L'autor: Enric Ramón
i Pastor (ERP). En Enric, a l'igual que yo, és autodidacta i es
confessa pertanyer al poble pla ; lluitador durant la seua ya llarga
vida en haver-se guanyat un lloc fructífer i estable en nostra societat
actual; interessat en profundisar en l'estudi de tot lo referent a
l'història del Regne de Valéncia i en especial a la formació i desenroll
de l'idioma valencià.
He llegit en fruició les seues explicacions i punts de vista sobre l'assunt expressat en el títul del llibre. He comprovat, per tant, lo que est home ha tingut que llegir en les fonts autèntiques del valencianisme per a poder haver donat la quantitat de dades concretes i fidedignes, a la seua manera, pero que arriben de ple i en intensitat als llectors que ell es dirigix. Diu veritats com a catedrals sobre la situació on s'encontra actualment el valencianisme, i el per qué; no té pels en la llengua quan fa referències directes a persones concretes, siguen del món de la cultura, política i fins als mateixos partits polítics i institucions oficials. En definitiva, un llibre humil, escrit per un home interessat en fer arribar al gran públic, en tot detall, un fum d'informacions imprescindibles per a conéixer de qué va la película i que, com ell molt be diu en el títul del llibre, la gran majoria del poble valencià, llamentablement, desconéix i és ignorant; possiblement per una falta d'informació contínua... ¡Recomanable la seua llectura!.
L'atra, a la qual li he dedicat una intensa llectura durant juliol i agost, ya és massa per al cos; no té desperdici. Un monument lliterari: Cronologia històrica de la llengua valenciana (Edició bilingüe: Valencià/Espanyol-2007). Autors: Mª. Teresa Puerto i Joan Ignaci Culla. Un llibre d'obligada llectura per a tot valencià que es prècie de ser-ho; un lux poder-lo tindre en propietat com a llibre de consulta. El corriculum dels autors, en especial de Na Teresa Puerto, són magnífics i donen la garantia i confiança, pels seus coneiximents de lo que tracten, en tot el desenroll del contingut del llibre, des dels Íbers fins al sigle XXI. La documentació que aporten és de tal calibre, en quant a quantitat, diversitat i verosimilitut, que cada fulla que lliges es transforma en una lliçó magistral, puix que, independentment de les explicacions corresponents a l'assunt concret de que tracten, moltes d'elles s'expliquen per sí mateix pel document aportat.
La seua llectura ha segut tan fructífera per a mí, que als pocs dies d'iniciar-la es transformà en un pla d'estudi, del qual he tractat de traure-li el millor fruit. Puc dir que he llegit en els darrers 10 anys un bon grapat de llibres importants sobre valencianisme, per tal d'informar-me lo millor que he pogut i poder entrar en este món tan interessant, sabent de qué parle quan hi haja que parlar. A la fi pense que algo he conseguit i vaig defenent-me sense deixar de continuar llegint, estudiant i formant-me en este menester. No crec necessari nomenar ni llibres ni autors, pero n'he llegit a molts; cadascú d'ells m'ha aportat el seu saber sobre un assunt o atre. Magnífic. Lo que ací pretenc transmetre és que en este llibre del qual parle i admire, ho faç perque en ell he encontrat tot lo que he vengut llegint i deprenent en tants atres llibres, com acabe de dir, pero en un sol eixemplar; ademés, explicat i documentat de manera cronològica. De veritat, un verdader goig llegir-lo i recomanable per a tants atres llectors.
Per contra, no entenc com, ahir, vaig anar a la RACV per a comprar un eixemplar per a la biblioteca de la nostra asocciació i la sorprenent noticia fon que l'edició estava agotada. Lo mateix em passà a l'intentar comprar el nou Diccionari General de la Llengua Valenciana, puix que també estava agotat. Per una banda hi haurà que alegrar-se, puix que tot s'ha venut ràpidament, pero home, si hi ha hagut tant d'èxit, -¿Per qué no se'n fa una segona edició d'immediat per a contentar als interessats?- ¡Sempre nos falta algo!
ACTES MES D'OCTUBRE
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXIII artícul. Per mig d'ell, conclou la seua colaboració.
...De la Renaixença destaquen les “Rimes Catalanes” de Querol, primeres que un valencià nomenà aixina “con notable extrañeza de muchos de sus paisanos, aunque con estricta propiedad filológica”, diu Menendez Pelayo, que paréix assumia també l'unitat de la llengua baix el nom de catalana. Pero sobre lo matéix comenta el valencià Almela i Vives: “Querol solo publicó el libro de sus Rimas”. El mismo libro contiene un apartado -sobre cuya denominación se ha discutido mucho- en el que se contienen las composiciones valencianas de Querol. Allí solo son siete, pero cabria añadir alguna más”.
Finalment, a l'aplegar a la “normalització de la llengua moderna”, després d'admetre que la doctrina fabrista “no s'implantà a Barcelona (1913) sense fortes resistències”, liquiden al P. Fullana ab estes soles paràules: “El Pare Lluís Fullana (1871-1948), molt influït per Fabra, intentà a València una posició eclèctica que no tingué seguidors”. Precísament el valencianisme llingüiste actual, contraposat al catalanisme, s'inspira en la llingüistica i en els critèris filològics del P.Fullana.
Tota la poderosa corrent valenciana i valencianista, seguidora del camí traçat pel P. Fullana, i que guanya partidaris dia a dia, la comenten ells d'esta manera: “per be que des de 1977 són propugnades per alguns diferents actituds gramaticals seccessionistes, no gens coherents per altra banda, les quals de fet només aspiren a introduir modificacions minúscules i quasi exclusivament en el camp de l'ortografia (...) Per més esforços que facen els partidaris de la seccessió lingüistica, mai no arriben a escriure una llengua distinta”. Tota esta conferència ha tractat d'explicar que els tirs van per una atra banda.
Rematen la faena d'esta manera: “Observém cóm per la seua banda, els escriptors extremenys, andalusos, murcians, etc., per be que en alguns textos costumbristes usen el seu dialecte regional i el transcriuen ortogràficament d'una manera més o menys arbitrària, empren el sistema lingüistic i ortogràfic del castellà com a llengua de cultura i expressió normal”.
Després s'extranyaran del rebuig del poble valenciaparlant a éixe esnobisme irritant, rebuig que s'acréix quan més i millor es va coneixent el nostre passat i més patent es fa la feblea dels seus arguments.
És desijable l'unió dels valencians que done fi a esta guerra. Pero esta unió no se pot construir sobre quatre arreglets de compares, ni sobre falsetats, o miges veritats, reductores d'aquella necessària autoestima que fa la grandea d'un poble. Solament veig possible l'unió quan busquém com a punt de partida les arrels clarament valencianes i tingàm com a darrer objectiu una pròpia cultura i una pròpia llengua, que se puga sentir germana de totes, pero que nos faça sentir-nos també orgullosos de ser valencians.
FENT CAMÍ
He llegit en fruició les seues explicacions i punts de vista sobre l'assunt expressat en el títul del llibre. He comprovat, per tant, lo que est home ha tingut que llegir en les fonts autèntiques del valencianisme per a poder haver donat la quantitat de dades concretes i fidedignes, a la seua manera, pero que arriben de ple i en intensitat als llectors que ell es dirigix. Diu veritats com a catedrals sobre la situació on s'encontra actualment el valencianisme, i el per qué; no té pels en la llengua quan fa referències directes a persones concretes, siguen del món de la cultura, política i fins als mateixos partits polítics i institucions oficials. En definitiva, un llibre humil, escrit per un home interessat en fer arribar al gran públic, en tot detall, un fum d'informacions imprescindibles per a conéixer de qué va la película i que, com ell molt be diu en el títul del llibre, la gran majoria del poble valencià, llamentablement, desconéix i és ignorant; possiblement per una falta d'informació contínua... ¡Recomanable la seua llectura!.
L'atra, a la qual li he dedicat una intensa llectura durant juliol i agost, ya és massa per al cos; no té desperdici. Un monument lliterari: Cronologia històrica de la llengua valenciana (Edició bilingüe: Valencià/Espanyol-2007). Autors: Mª. Teresa Puerto i Joan Ignaci Culla. Un llibre d'obligada llectura per a tot valencià que es prècie de ser-ho; un lux poder-lo tindre en propietat com a llibre de consulta. El corriculum dels autors, en especial de Na Teresa Puerto, són magnífics i donen la garantia i confiança, pels seus coneiximents de lo que tracten, en tot el desenroll del contingut del llibre, des dels Íbers fins al sigle XXI. La documentació que aporten és de tal calibre, en quant a quantitat, diversitat i verosimilitut, que cada fulla que lliges es transforma en una lliçó magistral, puix que, independentment de les explicacions corresponents a l'assunt concret de que tracten, moltes d'elles s'expliquen per sí mateix pel document aportat.
La seua llectura ha segut tan fructífera per a mí, que als pocs dies d'iniciar-la es transformà en un pla d'estudi, del qual he tractat de traure-li el millor fruit. Puc dir que he llegit en els darrers 10 anys un bon grapat de llibres importants sobre valencianisme, per tal d'informar-me lo millor que he pogut i poder entrar en este món tan interessant, sabent de qué parle quan hi haja que parlar. A la fi pense que algo he conseguit i vaig defenent-me sense deixar de continuar llegint, estudiant i formant-me en este menester. No crec necessari nomenar ni llibres ni autors, pero n'he llegit a molts; cadascú d'ells m'ha aportat el seu saber sobre un assunt o atre. Magnífic. Lo que ací pretenc transmetre és que en este llibre del qual parle i admire, ho faç perque en ell he encontrat tot lo que he vengut llegint i deprenent en tants atres llibres, com acabe de dir, pero en un sol eixemplar; ademés, explicat i documentat de manera cronològica. De veritat, un verdader goig llegir-lo i recomanable per a tants atres llectors.
Per contra, no entenc com, ahir, vaig anar a la RACV per a comprar un eixemplar per a la biblioteca de la nostra asocciació i la sorprenent noticia fon que l'edició estava agotada. Lo mateix em passà a l'intentar comprar el nou Diccionari General de la Llengua Valenciana, puix que també estava agotat. Per una banda hi haurà que alegrar-se, puix que tot s'ha venut ràpidament, pero home, si hi ha hagut tant d'èxit, -¿Per qué no se'n fa una segona edició d'immediat per a contentar als interessats?- ¡Sempre nos falta algo!
ACTES MES D'OCTUBRE
Espai Cultural
Dia 6, dijous, 19,- h.
Charla “Viages imprescindibles”
a càrrec d'En Francesc Blasco i Úrios.
Dia 28, divendres, 22,- h.
V Recital de poesia valenciana
Charla “Viages imprescindibles”
a càrrec d'En Francesc Blasco i Úrios.
Dia 28, divendres, 22,- h.
V Recital de poesia valenciana
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXIII artícul. Per mig d'ell, conclou la seua colaboració.
IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
Sigle d'Or i decadència
...De la Renaixença destaquen les “Rimes Catalanes” de Querol, primeres que un valencià nomenà aixina “con notable extrañeza de muchos de sus paisanos, aunque con estricta propiedad filológica”, diu Menendez Pelayo, que paréix assumia també l'unitat de la llengua baix el nom de catalana. Pero sobre lo matéix comenta el valencià Almela i Vives: “Querol solo publicó el libro de sus Rimas”. El mismo libro contiene un apartado -sobre cuya denominación se ha discutido mucho- en el que se contienen las composiciones valencianas de Querol. Allí solo son siete, pero cabria añadir alguna más”.
Finalment, a l'aplegar a la “normalització de la llengua moderna”, després d'admetre que la doctrina fabrista “no s'implantà a Barcelona (1913) sense fortes resistències”, liquiden al P. Fullana ab estes soles paràules: “El Pare Lluís Fullana (1871-1948), molt influït per Fabra, intentà a València una posició eclèctica que no tingué seguidors”. Precísament el valencianisme llingüiste actual, contraposat al catalanisme, s'inspira en la llingüistica i en els critèris filològics del P.Fullana.
Tota la poderosa corrent valenciana i valencianista, seguidora del camí traçat pel P. Fullana, i que guanya partidaris dia a dia, la comenten ells d'esta manera: “per be que des de 1977 són propugnades per alguns diferents actituds gramaticals seccessionistes, no gens coherents per altra banda, les quals de fet només aspiren a introduir modificacions minúscules i quasi exclusivament en el camp de l'ortografia (...) Per més esforços que facen els partidaris de la seccessió lingüistica, mai no arriben a escriure una llengua distinta”. Tota esta conferència ha tractat d'explicar que els tirs van per una atra banda.
Rematen la faena d'esta manera: “Observém cóm per la seua banda, els escriptors extremenys, andalusos, murcians, etc., per be que en alguns textos costumbristes usen el seu dialecte regional i el transcriuen ortogràficament d'una manera més o menys arbitrària, empren el sistema lingüistic i ortogràfic del castellà com a llengua de cultura i expressió normal”.
Després s'extranyaran del rebuig del poble valenciaparlant a éixe esnobisme irritant, rebuig que s'acréix quan més i millor es va coneixent el nostre passat i més patent es fa la feblea dels seus arguments.
V
CONCLUSIÓ
Personalment
he aplegat a la conclusió de que nos trobém davant d'una manipulació
jagantina i constant, en la que l'autoritat acadèmica de no pocs
intelectuals valencians s'ha posat clarament al servici d'un proyecte
polític i no de la veritat. Està feta inteligentment, encara que no
sempre, com hem vist, perque és gent inteligent la que marca el camí.
Pero mai l'inteligència ha segut suficient per a tapar o disfraçar
permanentment algunes evidències.CONCLUSIÓ
És desijable l'unió dels valencians que done fi a esta guerra. Pero esta unió no se pot construir sobre quatre arreglets de compares, ni sobre falsetats, o miges veritats, reductores d'aquella necessària autoestima que fa la grandea d'un poble. Solament veig possible l'unió quan busquém com a punt de partida les arrels clarament valencianes i tingàm com a darrer objectiu una pròpia cultura i una pròpia llengua, que se puga sentir germana de totes, pero que nos faça sentir-nos també orgullosos de ser valencians.
FENT CAMÍ
V Recital de poesia valenciana
Espai Cultural, 28/10/2011, 22,- h.
Espai Cultural, 28/10/2011, 22,- h.
Un
any més, de nou nos encontrarem en l'Espai Cultural del poble per tal
d'honorar als poetes valencians, la major part d'ells actuals, per més
que ells mateix ya ho són i es senten, en cada moment que plasmen ses
pensaments, idees, ilusions, càbales, sentències, cants i tantes atres
alegories metafòriques, sobre el paper inerme que les rep i guarda
acariciant-les durant anys infinits. Volem i desigém que la gent
d'Albalat vaja coneguent-los i fruint-los. En éste, ya en són cinc els
recitals oferits i continuarem portant cada any noves poesies per a que
els rapsodes-llectors nos delecten pel seu saber fer, donant-los el
millor to i sentit.
Estem contents d'haver iniciat en son dia esta llabor lliterària que pretén acostar la poesia valenciana al poble pla en primer lloc i, com no, també al cult no massa aficionat a esta especialitat. No és fàcil i, precísament per això, ho fem. Sabem que la poesia no és una llectura comuna al llector habitual de periòdics i noveles; pero val la pena intentar-ho i conéixer a un pomell gran i important de poetes que s'expressen en la nostra llengua valenciana i li donen vida autèntica en cada una de ses creacions. La seua llabor és immensa, puix per una banda enriquixen constantment la llengua pròpia i, per l'atra, nos faciliten poder ampliar noves maneres d'entendre la vida per mig de les seues pròpies experiències i sensibilitat. Ademés, cal afegir que els rapsodes-llectors seran acompanyats al piano, com cada any, per la professora Na Emérita Cardona (organista oficial de “Los Santos Juanes”, de Valéncia). Tot un lux.
Estem contents d'haver iniciat en son dia esta llabor lliterària que pretén acostar la poesia valenciana al poble pla en primer lloc i, com no, també al cult no massa aficionat a esta especialitat. No és fàcil i, precísament per això, ho fem. Sabem que la poesia no és una llectura comuna al llector habitual de periòdics i noveles; pero val la pena intentar-ho i conéixer a un pomell gran i important de poetes que s'expressen en la nostra llengua valenciana i li donen vida autèntica en cada una de ses creacions. La seua llabor és immensa, puix per una banda enriquixen constantment la llengua pròpia i, per l'atra, nos faciliten poder ampliar noves maneres d'entendre la vida per mig de les seues pròpies experiències i sensibilitat. Ademés, cal afegir que els rapsodes-llectors seran acompanyats al piano, com cada any, per la professora Na Emérita Cardona (organista oficial de “Los Santos Juanes”, de Valéncia). Tot un lux.
MOMENT POÈTIC
Josep Albert Aymemir, Russafa, 1944
La llàgrima de Deu
La llàgrima de Deu
| Estic enmig del Camp infructífer de terra clavillada, que es desgasta per falta del preuat líquit aqüifer, morint per la secor crua i nefasta. Estic guaitant la terra que se mostra sofrint l'immensa set que li quarteja l'estèril epidermis feta costra pel sol que en inclemència la flameja. Al llunt un plomiç cúmul s'aproxima de nuvols llampegants en moviment i sent com un gemec d'aspror de llima que aplega huracanat a lloms del vent. De sobte un bri de pols esclata i bota: el cel deixa sentir sa fosca veu i veig ací i allà caure una gota... Pot ser siga una llàgrima de Deu. I el camp per eixa llàgrima desperta: La gota, en catarata convertida, ad esta nulitat morta i deserta li va transfusionant vigor i vida. Llavors capte la llum: Veig que el plor sacre la terra fa bollir tornant-la fanc creant l'ovulació per al milacre al rebre des del blau un glop de sanc. I el milacre pren forma en horta i serra quan del plor, l'excedent, al mar desaigua creixent quan s'ha engendrat a flor de terra per l'himne sorollós i fresc de l'aigua. De l'aigua, sí. Del líquit element motor d'economies i progressos que l'home desperdicia brutalment callant inconfessables interessos. De l'aigua, que en son cant el camp anega convertint en Edén l'ermàs rural. (Encara que hi ha gent que l'aigua ens nega pel bròfec instrument del vil metal). |
¡I l'aigua és un bé únic, inefable! És un cant d'angels blancs inspiratiu; a voltes de cristal i argent mutable devallant cap a la mar pel llit del riu. De Nàyades fon regne aquós i mític. I és breçol dels sers vius, segons la ciència. I és causa del desvarí del polític; i de l'home la clau de sa existència. Espill del blau galàctic, la llacuna reflectix l'argent còsmic que tutela, on dansa en el quiet llac la blanca lluna als sons de l'arpa magna d'una estrela. És corser sense brida entre dos móns i sender d'argonautes folls i intrèpits. I és onage braviu de mars pregons; i or incolor desig de llars decrèpits. Uns llars, on l'existència dia a dia soporten abrasits pel cru martiri de viure sense oir la simfonia de l'aigua en sos arpegis de deliri. Puix sense ella el mortal palpa l'incert futur que li desfà del ser la fibra, tornant-se-li la pell en groc desert on sols l'udol del vent gemeca i vibra. Sense ella no hi hauria el llit fluvial surant en les entranyes d'una mare, on germina la vida terrenal pel sement amorós sembrat pel pare. I en eixe fluvial llit és on radica la força universal del bell prodigi; on tot el ser de pols se multiplica per l'aigua que en ell deixa el seu vestigi. Per l'aigua, sí. Que el Génesis delata com signe creador de vida i veu... Hui telúrica sanc que es malbarata sens pensar que és la llàgrima de Deu. |
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
La terra del Che (I),de Joaquim Martí Gadea (2010)
_________________________________________
Revista nº 91 • SETEMBRE 2011
EDITORIAL
FBU
En honor i carinyós recort de N'amelia Comba i Comba,
valencianista fins a la mèdula
La
vida pega moltes voltes. En 1951 yo tenia 14 anys quan entrava a
treballar d'aprenent en una empresa alemana, en Valéncia, exportadora de
cítrics i atres fruites, verdures i hortalices; una empresa de les
punteres d'aquells anys.
Tot per a mí era nou i desconeixia fins l'aparat telefònic, puix que mai l'havia usat abans, eren atres temps; per tant qualsevol ajuda que se m'oferira pels oficinistes superios l'anava a agrair per a sempre. Com aixina fon. En el departament contable vaig tindre la sort d'encontrar-me, des del primer dia, a una dona major als meus ulls, d'uns 55 anys, en ulleres rares de mijos cristals que li s'esbaraven fins a la punta del nas, i que era la ajudanta contable primera, a la que, segurament li caiguí simpàtic. Ademés, veent l'enorm carestia de llums de saber a que yo faria gala en aquells primers contactes laborals, Dña. Amelia, com aixina la nomenaven tots en molt de respecte, tingué l'amabilitat i gentilesa de preocupar-se per mí i d'ensenyar-me moltíssimes d'aquelles primeres lliçons indispensables per a anar desenrollant-me com a futur empleat important de l'empresa.
Passats molts anys, en juny de 1997, encara en la llibreria Bello del carrer de les Barques, em cridà l'atenció un llibre escrit en valencià, Llegendes Valencianes, escrit per N'Amelia Comba i Comba, és dir, Dña. Amelia; el comprí, clar. Fon una grata sorpresa i a la vegada alegria. Sorpresa perque durant els 7 anys que vaig treballar en aquell despaig, ni ella mateix ni tampoc qualsevol dels empleats feren mai referència a esta faceta seua tan important. Alegria, per quant he llegit el seu contingut i he pogut comprovar la riquea de vocabulari, expressions úniques genuïnes i qualitat de l'idioma valencià que ella usa en el llibre. És francament admirable. He cregut convenient, ya en l'anterior revista El Guarda i també en l'actual, transcriure dos llegendes del llibre en qüestió, La Mare de Deu del Puig i La serp Sancha, com a mostra de la meua opinió.
En tot cas i per a coneiximent dels llectors de la revista, la valedora en els inicis de la meua vida laboral, la amable Dña. Amelia, dispongué en la seua vida d'un curriculum ample i valuós que Lo Rat Penat, en 8 de decembre de 1995, arreplegava aixina:
AMELIA COMBA I COMBA (1907) – Cursà la 1ª i 2ª ensenyança en el Colege Francés. És professora i Intendent Mercantil. Mestra de 1ª enseny. i estudia distintes especialitats en la Facultat de Filosofia i Lletres: Secció de pedagogia. Pèrit taquígraf. Prof. de llengua francesa. Becaria del I.C.E. i ex directora de l'Escola Filial de l'Anexa del Magisteri de Valéncia. Acadèmica Corresponent de la RACV. Cronista oficial d'Algar del Palancia. Està en possessió dels títuls d'Honorable Escritora. Flor Natural (primera dama que ha conseguit este guardó en els Jocs Florals) i Mestra en Gai Saber, otorgats per Lo Rat Penat. Ha obtés infinitat de premis lliteraris i d'investigació, tant en la ciutat de Valéncia, com en diverses poblacions valencianes. Té concedit el Bunyol d'Argent de la Junta Central Fallera, per mèrits en els Llibrets de Falla. Ha impartit conferències i escrit artículs en prensa i també versos dedicats, entre unes atres activitats.Té editats els següents treballas: Establecimiento de los PP Mercedarios en Segorbe. -- História d'Algar (en fascículs). També té publicades totes les comunicacions als Congressos que ha assistit. Entre les seues obres inèdites destaquen les biografies de personalitats valencianes, llibrets de contes i noveles curtes.
Encara que en molt de retràs, en lo alt, reba el meu agraïment i la millor consideració.
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXII artícul i que continuarem en pròximes revistes.
L'indubtable prestigi que adquirí i l'atracció que eixercia Valéncia sobre les atres terres de la Corona, ho interpreten els mencionats filòlecs informadors d'esta manera: “Podem observar com en el període constituent del Regne cristià de Valéncia, moltes de les gran figures són d'ascendència catalana”. Estes moltes figures es reduïxen a dos en el camp lliterari: Muntaner i Eximenis. El primer eixit als onze anys de sa terra, creixcut, casat i molts anys resident en Valéncia. El segon que vixqué 25 anys en Valéncia, on feu casi tota sa obra litarària, i que diu escriure en llengua valenciana.
Com no tenen atres noms que posar, es dediquen a buscar parents catalans a varies figures valencianes de prestigi: Que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Girona (tots els valencians un poc enterats saben que era de Xixona, on encara es conserva la casa natalicia. Fa poc, en el fasccul num. 18 de Historia del Pueblo Valenciano, publicada pel diari Levante, el professor Antonio Ferrando transformava al notari valencia Guillem Ferrer, pare del sant, en un comerciant de Palamós(. Que el pare i el tio d'Ausias March eren “segurament” de Barcelona (el primer March apareix en Gandia com a repoblador en 1249; el pare d-Ausias March, senyor de Beniarjó i de Pardines i Vernisa, passà tota la vida en sa casa de Gandia al servici dels ducs reals i el pare d'este Pere March era ciutadà de Valéncia, on residia i, per tant, també el germà del pare d'Ausias, son tio, era valencià, encara que després heretara el senyoriu d-Aramprunyà, comprat per un antecessor al rei en bons diners. Que la familia de Jaume Roig venia de Mataró (cosa no comprovada), etc. Pareix que vagen patèticament arreplegant una almoineta de glòria participada per a Catalunya. Pero la cosa no dona per a més.
En canvi, el Sigle d'Or valencià el despachen en quatre ralles, sense mencionar cap de nom, atribuïnt a una vanitat comprensible dels escritors valencians el fet de nomenar sempre llengua valenciana el seu idioma, i desviant-se tot seguit a unes quantes consideracions sobre el llatí, el romanç i les llengües romàniques dites vulgars en eixa época. Pero deixen constància de que, “a pesar de la diversitat de denominacions, en tot el DOMINI LLINGÜISTIC CATALÀ hi havia consciència de la unitat idiomàtica”. Tot lo que tenen que dir del gran Sigle d´Or valencià, on realment se crea la llengua lliterària, no ocupa ni mija pagineta. No oblidém que es tracta d'un “Informe sobre la llengua del País Valencià”).
Passen inmediatament a la castellanisació i decadència del valencià. Pero encara troben lloc per a intercalar una cita de Gregori Mayans que diu: “La llengua catalana que estime com a pròpia”. La cortesia de Mayans al seu amic Asensi Sales de estimar com a pròpia la llengua catalana no vol dir, ni molt manco, que Mayans considere que la seua llengua és la catalana. Escrivint en una ocasió sobre la llengua valenciana, diu en llatí: “la qual deu ser revindicada... i solament la d'aquells que durant molts anys se dedicaren a la lectura dels llibrets escrits en Llengua Valenciana”. Queda clar quín nom donava Mayans a la seua i nostra llengua, per molt que estimara i considerara com a pròpia la del seu amic Asensi Sales.
Precísament si una cosa crida poderosament l'atenció en la documentació de que disponem, des dels principis fins a la Renaixènça, és la carència absoluta de protagonisme del català en la llengua valenciana, la nula incidència que té tant en els autors com en els comentaristes. L'explicació és prou clara: El català lliterari pràcticament no existia, o pocs en Valéncia sabien d'ell: durant sigles fon una llengua totalment ignorada, a penes si se la menciona i sempre accidentalment. Sobre eixes poques mencions, afanyosament buscades i escorcollades, es vol ara afermar una tèsis carent de consistència. (Continuarà...)
Tot per a mí era nou i desconeixia fins l'aparat telefònic, puix que mai l'havia usat abans, eren atres temps; per tant qualsevol ajuda que se m'oferira pels oficinistes superios l'anava a agrair per a sempre. Com aixina fon. En el departament contable vaig tindre la sort d'encontrar-me, des del primer dia, a una dona major als meus ulls, d'uns 55 anys, en ulleres rares de mijos cristals que li s'esbaraven fins a la punta del nas, i que era la ajudanta contable primera, a la que, segurament li caiguí simpàtic. Ademés, veent l'enorm carestia de llums de saber a que yo faria gala en aquells primers contactes laborals, Dña. Amelia, com aixina la nomenaven tots en molt de respecte, tingué l'amabilitat i gentilesa de preocupar-se per mí i d'ensenyar-me moltíssimes d'aquelles primeres lliçons indispensables per a anar desenrollant-me com a futur empleat important de l'empresa.
Passats molts anys, en juny de 1997, encara en la llibreria Bello del carrer de les Barques, em cridà l'atenció un llibre escrit en valencià, Llegendes Valencianes, escrit per N'Amelia Comba i Comba, és dir, Dña. Amelia; el comprí, clar. Fon una grata sorpresa i a la vegada alegria. Sorpresa perque durant els 7 anys que vaig treballar en aquell despaig, ni ella mateix ni tampoc qualsevol dels empleats feren mai referència a esta faceta seua tan important. Alegria, per quant he llegit el seu contingut i he pogut comprovar la riquea de vocabulari, expressions úniques genuïnes i qualitat de l'idioma valencià que ella usa en el llibre. És francament admirable. He cregut convenient, ya en l'anterior revista El Guarda i també en l'actual, transcriure dos llegendes del llibre en qüestió, La Mare de Deu del Puig i La serp Sancha, com a mostra de la meua opinió.
En tot cas i per a coneiximent dels llectors de la revista, la valedora en els inicis de la meua vida laboral, la amable Dña. Amelia, dispongué en la seua vida d'un curriculum ample i valuós que Lo Rat Penat, en 8 de decembre de 1995, arreplegava aixina:
AMELIA COMBA I COMBA (1907) – Cursà la 1ª i 2ª ensenyança en el Colege Francés. És professora i Intendent Mercantil. Mestra de 1ª enseny. i estudia distintes especialitats en la Facultat de Filosofia i Lletres: Secció de pedagogia. Pèrit taquígraf. Prof. de llengua francesa. Becaria del I.C.E. i ex directora de l'Escola Filial de l'Anexa del Magisteri de Valéncia. Acadèmica Corresponent de la RACV. Cronista oficial d'Algar del Palancia. Està en possessió dels títuls d'Honorable Escritora. Flor Natural (primera dama que ha conseguit este guardó en els Jocs Florals) i Mestra en Gai Saber, otorgats per Lo Rat Penat. Ha obtés infinitat de premis lliteraris i d'investigació, tant en la ciutat de Valéncia, com en diverses poblacions valencianes. Té concedit el Bunyol d'Argent de la Junta Central Fallera, per mèrits en els Llibrets de Falla. Ha impartit conferències i escrit artículs en prensa i també versos dedicats, entre unes atres activitats.Té editats els següents treballas: Establecimiento de los PP Mercedarios en Segorbe. -- História d'Algar (en fascículs). També té publicades totes les comunicacions als Congressos que ha assistit. Entre les seues obres inèdites destaquen les biografies de personalitats valencianes, llibrets de contes i noveles curtes.
Encara que en molt de retràs, en lo alt, reba el meu agraïment i la millor consideració.
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXII artícul i que continuarem en pròximes revistes.
IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
Sigle d'Or i decadència
L'indubtable prestigi que adquirí i l'atracció que eixercia Valéncia sobre les atres terres de la Corona, ho interpreten els mencionats filòlecs informadors d'esta manera: “Podem observar com en el període constituent del Regne cristià de Valéncia, moltes de les gran figures són d'ascendència catalana”. Estes moltes figures es reduïxen a dos en el camp lliterari: Muntaner i Eximenis. El primer eixit als onze anys de sa terra, creixcut, casat i molts anys resident en Valéncia. El segon que vixqué 25 anys en Valéncia, on feu casi tota sa obra litarària, i que diu escriure en llengua valenciana.
Com no tenen atres noms que posar, es dediquen a buscar parents catalans a varies figures valencianes de prestigi: Que la mare de Sant Vicent Ferrer era de Girona (tots els valencians un poc enterats saben que era de Xixona, on encara es conserva la casa natalicia. Fa poc, en el fasccul num. 18 de Historia del Pueblo Valenciano, publicada pel diari Levante, el professor Antonio Ferrando transformava al notari valencia Guillem Ferrer, pare del sant, en un comerciant de Palamós(. Que el pare i el tio d'Ausias March eren “segurament” de Barcelona (el primer March apareix en Gandia com a repoblador en 1249; el pare d-Ausias March, senyor de Beniarjó i de Pardines i Vernisa, passà tota la vida en sa casa de Gandia al servici dels ducs reals i el pare d'este Pere March era ciutadà de Valéncia, on residia i, per tant, també el germà del pare d'Ausias, son tio, era valencià, encara que després heretara el senyoriu d-Aramprunyà, comprat per un antecessor al rei en bons diners. Que la familia de Jaume Roig venia de Mataró (cosa no comprovada), etc. Pareix que vagen patèticament arreplegant una almoineta de glòria participada per a Catalunya. Pero la cosa no dona per a més.
En canvi, el Sigle d'Or valencià el despachen en quatre ralles, sense mencionar cap de nom, atribuïnt a una vanitat comprensible dels escritors valencians el fet de nomenar sempre llengua valenciana el seu idioma, i desviant-se tot seguit a unes quantes consideracions sobre el llatí, el romanç i les llengües romàniques dites vulgars en eixa época. Pero deixen constància de que, “a pesar de la diversitat de denominacions, en tot el DOMINI LLINGÜISTIC CATALÀ hi havia consciència de la unitat idiomàtica”. Tot lo que tenen que dir del gran Sigle d´Or valencià, on realment se crea la llengua lliterària, no ocupa ni mija pagineta. No oblidém que es tracta d'un “Informe sobre la llengua del País Valencià”).
Passen inmediatament a la castellanisació i decadència del valencià. Pero encara troben lloc per a intercalar una cita de Gregori Mayans que diu: “La llengua catalana que estime com a pròpia”. La cortesia de Mayans al seu amic Asensi Sales de estimar com a pròpia la llengua catalana no vol dir, ni molt manco, que Mayans considere que la seua llengua és la catalana. Escrivint en una ocasió sobre la llengua valenciana, diu en llatí: “la qual deu ser revindicada... i solament la d'aquells que durant molts anys se dedicaren a la lectura dels llibrets escrits en Llengua Valenciana”. Queda clar quín nom donava Mayans a la seua i nostra llengua, per molt que estimara i considerara com a pròpia la del seu amic Asensi Sales.
Precísament si una cosa crida poderosament l'atenció en la documentació de que disponem, des dels principis fins a la Renaixènça, és la carència absoluta de protagonisme del català en la llengua valenciana, la nula incidència que té tant en els autors com en els comentaristes. L'explicació és prou clara: El català lliterari pràcticament no existia, o pocs en Valéncia sabien d'ell: durant sigles fon una llengua totalment ignorada, a penes si se la menciona i sempre accidentalment. Sobre eixes poques mencions, afanyosament buscades i escorcollades, es vol ara afermar una tèsis carent de consistència. (Continuarà...)
LLEGENDES VALENCIANES
Amelia Comba i Comba
La serp Sancha
La serp Sancha
Prop
de la ciutat de Valéncia i vora la mar llatina, hi ha un magnífic llac
al que els romans, que se donaren conte de la seua bellea, nomenaren “Palas Nacararum”, considerant-lo la més gran de les maravelles conquistades fins a llavors.
Tot rodejat d'extensa pinada d'una devesa que el separa de la mar, la seua extensió era grandiosa; encara que hui la mà de l'home ha anat cegant moltes de les seues aigües per tal de formar camps d'arròs; mes, antigament era el paraís de les aus africanes que venien a hivernar en la seua tranquilitat. En la selva verge, que s'estenia llegües i llegües al seu entorn, pastaven bous salvages i grans reptils campaven per entremig dels canyars, matolls i baix arborat, brosses i fosques herbes: Esta és la famosa i gran Albufera valenciana.
Entre el bosc i l'Albufera existia una extensa planura baixa, coberta d´una brava vegetació, en algunes llacunes. Les gents dedicades a la peixca, que habitaven als voltants del llac, i les que moraven dins d-una illa habitada enmig del llac, nomenaven a este tros de terreny “el pla de Sancha”. De sempre, a la calor de la llar en les llargues nit de l'hivern, els vells referien llegendes i contes, relatant així el de l'Albufera.
Fa molts anys, pastava en el “Pla de la Sancha” una rabera de cabres, custodiada per un jove pastoret, qui vivia com un salvage en aquelles soletats, matava el temps fent flabiols, instrument musical paregut a una flauta, en les canyes de la vora del llac. Al chiulit del primitiu instrument, un dia, aparegué una chicoteta serp que, clavant els seus ulls en els del chic, quedà extasiada escoltant la música. El pastoret començà a caminar i la serp el seguia com un gosset. No se sap per qué, el chicon li va posar el nom de Sancha.
De bon matí, al traure les cabres de la mallada (un tancat fet per ell mateix), cridava a la serp donant-li un cossiet de llet recent monyida. Els hòmens al passar en les barques li feen burleta i les dònes peixcadores nomenaven al chicon en terror considerant-lo un bruixot, quan el veen seguit de la serp i que, al bufar en el flabiol, esta s'alçava i començava a dansar. Quan mudava de lloc, portant la rabera més llunt, la serp el seguia i en assentant-se el chic en terra, la serp se li enroscava en braços i cames mirant-lo fixament.
Moltes dones de les hortes de voramar que solien anar a la devesa, per tal de replegar llenya per a calfar-se en hivern, en vore al chicon en l´aserp al coll, se senyaven com si hagueren vist al dimoni. Que dormia el pastoret en la selva sense por a les moltes alimanyes que allí pululaven, ¡estava clar! Sancha era el dimoni que li llevava tot perill, puix que el chic estava endimoniat. La serp creixia i el chicon es fea un home. Els habitants de l´Albufera saberen un dia que el pastoret de les cabres se n'anà a les guerres d'Italia com a mercenari.
Passaren uns anys i un bon dia un soldat prim i d'endurida pell a causa del sol, en el seu peculiar uniforme de granader, va tornar per aquelles terres a rememorar els llocs de la seua infantea. Tots reconegueren en el soldat al pastoret de les cabres.
Va mamprendre el camí de la selva, vora el llac, i arribà fins la planura on en un atre temps tancava la seua rabera. Allí no hi havia ni res ni ningú. Al moment va cridar fort: ¡Sancha, Sancha!. Un silenci absolut va ser la seua resposta. Començà a tocar el flabiol i tornà a cridar més fort encara: ¡Sancha, Sancha!. De sobte, un moviment de canyes truncades i el soroll d'un cos pesat arrossegant-se per la brossa, li feu girar el cap. A l´altària dels seus, uns ulls el miraven fixament i un cap esclafat, menejant una llengua que li gelà la sanc, va pegar un bufit acostant-se-li. Era Sancha, en el cos com un tronc d'arbre i més alta que un home, llarguíssima...
¡Sancha!, va dir el soldat retrocedint. ¡Com has creixcut! ¡Qué gran t'has fet! / Va voler fugir, mes l'amiga, en reconéixer al pastor, es va enroscar en el seu cos, com ho fea en un atre temps. El soldat va forcejar en l'animal. Tot inútil. ¡Solta'm!, ¡Solta'm! ¡No m'abraces! ¡T'has fet massa gran per a jugar!.
Tot inútil. Sancha l'envoltà atra vegada oprimint-li els braços. La boca de la serp s'acostava a la seua; el seu alé li donava ariçonades... i mentrestant els anells s'estrenyien fins que el soldat, asfixiat, cloixint-li els òssos, va caure a terra envoltat en un roll d'anells. Uns dies passats uns peixcadors trobaren el cadaver; era una massa d'òssos i carn moradenca, completament informe.
Sancha no es tornà a vore. Quan l'aigua del llac rebollia, les peixcadores dien que Sancha, que es trobava al fondo del llac, plorava pel seu amic el pastoret.
Tot rodejat d'extensa pinada d'una devesa que el separa de la mar, la seua extensió era grandiosa; encara que hui la mà de l'home ha anat cegant moltes de les seues aigües per tal de formar camps d'arròs; mes, antigament era el paraís de les aus africanes que venien a hivernar en la seua tranquilitat. En la selva verge, que s'estenia llegües i llegües al seu entorn, pastaven bous salvages i grans reptils campaven per entremig dels canyars, matolls i baix arborat, brosses i fosques herbes: Esta és la famosa i gran Albufera valenciana.
Entre el bosc i l'Albufera existia una extensa planura baixa, coberta d´una brava vegetació, en algunes llacunes. Les gents dedicades a la peixca, que habitaven als voltants del llac, i les que moraven dins d-una illa habitada enmig del llac, nomenaven a este tros de terreny “el pla de Sancha”. De sempre, a la calor de la llar en les llargues nit de l'hivern, els vells referien llegendes i contes, relatant així el de l'Albufera.
Fa molts anys, pastava en el “Pla de la Sancha” una rabera de cabres, custodiada per un jove pastoret, qui vivia com un salvage en aquelles soletats, matava el temps fent flabiols, instrument musical paregut a una flauta, en les canyes de la vora del llac. Al chiulit del primitiu instrument, un dia, aparegué una chicoteta serp que, clavant els seus ulls en els del chic, quedà extasiada escoltant la música. El pastoret començà a caminar i la serp el seguia com un gosset. No se sap per qué, el chicon li va posar el nom de Sancha.
De bon matí, al traure les cabres de la mallada (un tancat fet per ell mateix), cridava a la serp donant-li un cossiet de llet recent monyida. Els hòmens al passar en les barques li feen burleta i les dònes peixcadores nomenaven al chicon en terror considerant-lo un bruixot, quan el veen seguit de la serp i que, al bufar en el flabiol, esta s'alçava i començava a dansar. Quan mudava de lloc, portant la rabera més llunt, la serp el seguia i en assentant-se el chic en terra, la serp se li enroscava en braços i cames mirant-lo fixament.
Moltes dones de les hortes de voramar que solien anar a la devesa, per tal de replegar llenya per a calfar-se en hivern, en vore al chicon en l´aserp al coll, se senyaven com si hagueren vist al dimoni. Que dormia el pastoret en la selva sense por a les moltes alimanyes que allí pululaven, ¡estava clar! Sancha era el dimoni que li llevava tot perill, puix que el chic estava endimoniat. La serp creixia i el chicon es fea un home. Els habitants de l´Albufera saberen un dia que el pastoret de les cabres se n'anà a les guerres d'Italia com a mercenari.
Passaren uns anys i un bon dia un soldat prim i d'endurida pell a causa del sol, en el seu peculiar uniforme de granader, va tornar per aquelles terres a rememorar els llocs de la seua infantea. Tots reconegueren en el soldat al pastoret de les cabres.
Va mamprendre el camí de la selva, vora el llac, i arribà fins la planura on en un atre temps tancava la seua rabera. Allí no hi havia ni res ni ningú. Al moment va cridar fort: ¡Sancha, Sancha!. Un silenci absolut va ser la seua resposta. Començà a tocar el flabiol i tornà a cridar més fort encara: ¡Sancha, Sancha!. De sobte, un moviment de canyes truncades i el soroll d'un cos pesat arrossegant-se per la brossa, li feu girar el cap. A l´altària dels seus, uns ulls el miraven fixament i un cap esclafat, menejant una llengua que li gelà la sanc, va pegar un bufit acostant-se-li. Era Sancha, en el cos com un tronc d'arbre i més alta que un home, llarguíssima...
¡Sancha!, va dir el soldat retrocedint. ¡Com has creixcut! ¡Qué gran t'has fet! / Va voler fugir, mes l'amiga, en reconéixer al pastor, es va enroscar en el seu cos, com ho fea en un atre temps. El soldat va forcejar en l'animal. Tot inútil. ¡Solta'm!, ¡Solta'm! ¡No m'abraces! ¡T'has fet massa gran per a jugar!.
Tot inútil. Sancha l'envoltà atra vegada oprimint-li els braços. La boca de la serp s'acostava a la seua; el seu alé li donava ariçonades... i mentrestant els anells s'estrenyien fins que el soldat, asfixiat, cloixint-li els òssos, va caure a terra envoltat en un roll d'anells. Uns dies passats uns peixcadors trobaren el cadaver; era una massa d'òssos i carn moradenca, completament informe.
Sancha no es tornà a vore. Quan l'aigua del llac rebollia, les peixcadores dien que Sancha, que es trobava al fondo del llac, plorava pel seu amic el pastoret.
MOMENT POÈTIC
tres poemes d'Emili Ridocci Miquel
Des d'una guitarra
Des d'una guitarra
Des d'una guitarra
Al tocar la guitarra de cordes rovellades,
trobí aquella nota nostra
que a tantes preguntes donava resposta.
Era la clau de la vella porta.
Foradí sabates
per camins de terra.
Vaig pintar-li una cara a l'espill,
recordant aquells dies de l'infància,
recordant vesprades
de pluja sense fi.
Vaig tirar dos pedrades,
dos pedrades allà dalt, al cel, per a trencar-lo.
Obrí el calaix i vaig cantar la cançó de ma mare,
i de la mare de ma mare.
I açò, en la guitarra de cordes rovellades....
Vaig sentir en l'oït unes veus molt velles
parlant-me des d'un racó passat.
Notí en l'ambient una olor
de mobles i de terres
yas morts en el meu espai.
Trobí el trage dins de l'armari.
Vaig passejar pels carrers;
pels carrers meus; pel meu infantil barri.
I tot... per una guitarra de cordes rovellades...
Quan canta la pluja
M'agrada, m'agrada... M'agrada la pluja>
Em parla i em parla encara que és muda.
M'agrada sentir-la, sentir eixa música
que canta cançons en llengua tan pura.
M'agrada, m'agrada... M'agrada la pluja
que banya les teules trobant lo que busca.
Que no és orgullosa, que no és absoluta;
de dalt cap a baix es marca la ruta...
M'agrada, m'agrada... M'agrada la pluja.
Ya
Per un mirar de dins a fòra;
des d'un segon cap a l'horari;
des de la terra cap a la mar;
per un mirar de fòra a dins,
ya et conec...
Des d'ahir per al tot.
Des del sempre per a sempre.
Des de yo per a tu.
Des del bes ya no soc;
ya et conec...
Ya som amics.
Ya som parella.
De sempre a sempre,
tu i yo som dos.
Ya et conec...
Tu, m'usica, ulls, temps.
Tu, niu, bes, flor...
Ya et conec ¡I ya et vullc!
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Tractat de les Mules, de Manuel Dieç(L-Oronella, 2010)
________________________________________________________
Revista nº 90 • JULIOL-AGOST 2011
EDITORIAL
FBU
90 revistes "El Guarda", ya en són unes quantes
Aixina
és; número redó que dona el plaer a tots els que la crearen i cregueren
en ella, de vore ya a la volta del cantó l'aparició d'una germana seua:
la número 100 . Eixe és el desig del que ací escriu i farà tots els
possibles per a que aixina siga; i si el bon Deu el manté lúcit,
continuar en la llabor.
Encara que 10 revistes abans, crec que la de hui es mereix també que li lliurem unes paraules d'agraïment per la llabor en clau valencianista que ve desenrollant durant els seus 8 anys de vida. Una bogeria, a simple vista; pero que ha significat que la nostra població d'uns 4000 habitants, haja tingut la possibilitat d'estar informada de manera regular, mensual, puntualment i en llengua vernàcula valenciana, sobre la problemàtica subyacent que pesa damunt d'ella, com una llosa.
Nos agrada nomenar-la revista humil, com aixina ho és. No obstant això, la temàtica de que tracta sempre és interessant i no deixa impassible al llector. En pla informatiu de cara als valencians, desgrana i posa de relleu una série de situacions anòmales que se donen dins del Regne de Valéncia (ara Comunitat Valenciana) i que, per manca de visió autèntica en el desenroll de la política valencianista pels partits polítics valencians en el poder i fòra d'ell, no s'ha arribat mai, fins a hui, a atényer d'una independència total dels mateixos partits, com a valencians. I aixina nos ha anat i nos continua anant; uns s'acosten més als del Nort i atres als de Ponent, quant no als dos punts cardinals a l'hora. Això sí, sempre tractem cada assunt des de la veritat més palesa.
No pretenem hui explicar exhaustivament la missió que en principi es proposàrem; això ya ho farem d'ací a dèu mesos. Sí reeixir el fet de que “EL GUARDA” és l'única revista (independentment de les soflames dels partits polítics que aparéixen quan els interessa), que s'edita en Albalat dels Sorells. Ademés, fent un repartiment gratuït a tots els socis, aixina com per entitats bancàries, Centre Cívic, Espai Cultural, Associacions falleres, Ajuntament, etc. Apart d'un centenar d'eixemplars que es distribuïxen pel Cap i Casal; igualment arriben eixemplars a gent de Massamagrell, Foyos, Castelló, Burriana, Canet d'en Berenguer, Paterna, Alaquàs, Los Corrales de Utiel i fins un eixemplar a Sevilla i un atre a Madrit. De tal manera que ya es pot dir en cert orgull que se n'hem eixit de les nostres fronteres.
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXI artícul i que continuarem en pròximes revistes.
C) Denominació de la llengua
...De tots és conegut el text d'Antoni Casals en la dedicatòria del Valeri Maxim (1395): “e'l tret de lati en nostra vulgada lengau materna valenciana axi com he pogut, jatssessia que altres lagen tret en legua cathalana, empero com lur stil sia fort larch e quasi confus entremesclant hi les gloses que son o defalliment de vocables o no poder compendre les dites ystories en breu sentencia... consideri que per tolre enuig e satisfer en temps esdevenidors els enteniments de molts tragues lo dit Valeri e el comprengues en breu tractat”.
Comenten els filòlecs de la nostra Universitat, citant paràules del seu mestre Sànchis Guarner: “Observem però, com Canals no diu que ell faça una nova versió valenciana per tal com els valencians no entenguessen la traducció catalan a anterior, sino que simplement afirmà que l'ha alleugerida, precissada i actualitzada, per tal de fer-la més amena i comprensible. La conjunció adversativa jatssessia (iam se siat) pot ser interpretada ací, no com expressió d'una oposició correctiva, sino d'un acreixement complementari, i així el text significaria simplement que, encara que el Valeri Maxim alguns altres l'hagen ya traduït al català, també Canals el tradueix al seu valencià, perque en vol fer una versió millor”.
Això sí que és filar prim i tallar pels en l'aire. És tan explossiu este text de Canals contra el mateix cor del dogma de l'unitat de llengua i, per atra banda, tan irrefutable la seua autenticitat, que fa exclamar al mateix Sànchis Guarner: “una excepció isolada i desconcertant”; a Joan Fuster: és literalment inversemblant en la ploma de Canals”; i a Germà Colom: “és, filològicament parlant, desconcertant, difícil d'explicar amb lògica”. Quín tall de volantins i aspavents han de fer per a minimisar el sentit clar i patent de les paràules de Canals: que la versió catalana és mala i que “per tolre enuig e satisfer els enteniments” fa ell la versió i reducció en llengua valenciana. No en el SEU VALENCIÀ, com insidiosament es senyala. Ho diu ben clar: “EN NOSTRA VULGADA LLENGUA MATERNA VALENCIANA”.
Sense solució de continuitat, passen a voler demostrar que són els matéixos Jurats de Valéncia els qui primer, en un document valencià, li donen nom de “català” a la llengua. No tenen cor de dir “a la seua llengua”, la dels Jurats valencians.
Resulta que d'un esclau tartar, fugitiu, de vint anys, propietat d'un llaurador veí de Valéncia, diuen d'ell que és “paladí en son parlar català”. Pero també afigen: “com de poquea a ença se sia nodrit aci”. ¿Cóm pot significar que és paladí del llenguage valencià, si “de poquea a ença” s'ha nodrit en Valéncia? - Si verament és paladí en son parlar català és perque l'haurà deprés en Catalunya. Per això diu: “EN SON PARLAR CATALÀ” i no en EL PARLAR CATALÀ”. L'explicació més simple i més llògica és que eixe captiu té, entre atres característiques, com la de ser tartar, batejat, nomenat Joan i de vint anys, la de parlar molt be o en bon accent el català, no el valencià, ya que fa molt poc de temps que viu en Valéncia. Per això diu: “paladí en SON català”, no en EL català o en el NOSTRE català.
És ben curiosa eixa sotil manipulació dels possessius i de la paràula LLENGUA. A on Canals diu ben clar la nostra... llengua... valenciana, ells interpreten ”el SEU valencià” (que no llengua). A on posa “paladí en SON català” ells interpreten que “ahí per primera vegada se li donà el nom de Català a LA LLENGUA en un document valencià”.
Lo menys que es pot demanar de persones acadèmiques universitàries que es gloriegen de científics, és que siguen honrats i objectius, no que utilisen els seus coneiximents llingüistics per a tergiversar les coses. Una cosa és fer semàntica i una atra molt diferent és ser sofistes.(Continuarà...)
Encara que 10 revistes abans, crec que la de hui es mereix també que li lliurem unes paraules d'agraïment per la llabor en clau valencianista que ve desenrollant durant els seus 8 anys de vida. Una bogeria, a simple vista; pero que ha significat que la nostra població d'uns 4000 habitants, haja tingut la possibilitat d'estar informada de manera regular, mensual, puntualment i en llengua vernàcula valenciana, sobre la problemàtica subyacent que pesa damunt d'ella, com una llosa.
Nos agrada nomenar-la revista humil, com aixina ho és. No obstant això, la temàtica de que tracta sempre és interessant i no deixa impassible al llector. En pla informatiu de cara als valencians, desgrana i posa de relleu una série de situacions anòmales que se donen dins del Regne de Valéncia (ara Comunitat Valenciana) i que, per manca de visió autèntica en el desenroll de la política valencianista pels partits polítics valencians en el poder i fòra d'ell, no s'ha arribat mai, fins a hui, a atényer d'una independència total dels mateixos partits, com a valencians. I aixina nos ha anat i nos continua anant; uns s'acosten més als del Nort i atres als de Ponent, quant no als dos punts cardinals a l'hora. Això sí, sempre tractem cada assunt des de la veritat més palesa.
No pretenem hui explicar exhaustivament la missió que en principi es proposàrem; això ya ho farem d'ací a dèu mesos. Sí reeixir el fet de que “EL GUARDA” és l'única revista (independentment de les soflames dels partits polítics que aparéixen quan els interessa), que s'edita en Albalat dels Sorells. Ademés, fent un repartiment gratuït a tots els socis, aixina com per entitats bancàries, Centre Cívic, Espai Cultural, Associacions falleres, Ajuntament, etc. Apart d'un centenar d'eixemplars que es distribuïxen pel Cap i Casal; igualment arriben eixemplars a gent de Massamagrell, Foyos, Castelló, Burriana, Canet d'en Berenguer, Paterna, Alaquàs, Los Corrales de Utiel i fins un eixemplar a Sevilla i un atre a Madrit. De tal manera que ya es pot dir en cert orgull que se n'hem eixit de les nostres fronteres.
Enhorabona a la Associació Cultural Castell dels Sorells.
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XXI artícul i que continuarem en pròximes revistes.
IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
C) Denominació de la llengua
...De tots és conegut el text d'Antoni Casals en la dedicatòria del Valeri Maxim (1395): “e'l tret de lati en nostra vulgada lengau materna valenciana axi com he pogut, jatssessia que altres lagen tret en legua cathalana, empero com lur stil sia fort larch e quasi confus entremesclant hi les gloses que son o defalliment de vocables o no poder compendre les dites ystories en breu sentencia... consideri que per tolre enuig e satisfer en temps esdevenidors els enteniments de molts tragues lo dit Valeri e el comprengues en breu tractat”.
Comenten els filòlecs de la nostra Universitat, citant paràules del seu mestre Sànchis Guarner: “Observem però, com Canals no diu que ell faça una nova versió valenciana per tal com els valencians no entenguessen la traducció catalan a anterior, sino que simplement afirmà que l'ha alleugerida, precissada i actualitzada, per tal de fer-la més amena i comprensible. La conjunció adversativa jatssessia (iam se siat) pot ser interpretada ací, no com expressió d'una oposició correctiva, sino d'un acreixement complementari, i així el text significaria simplement que, encara que el Valeri Maxim alguns altres l'hagen ya traduït al català, també Canals el tradueix al seu valencià, perque en vol fer una versió millor”.
Això sí que és filar prim i tallar pels en l'aire. És tan explossiu este text de Canals contra el mateix cor del dogma de l'unitat de llengua i, per atra banda, tan irrefutable la seua autenticitat, que fa exclamar al mateix Sànchis Guarner: “una excepció isolada i desconcertant”; a Joan Fuster: és literalment inversemblant en la ploma de Canals”; i a Germà Colom: “és, filològicament parlant, desconcertant, difícil d'explicar amb lògica”. Quín tall de volantins i aspavents han de fer per a minimisar el sentit clar i patent de les paràules de Canals: que la versió catalana és mala i que “per tolre enuig e satisfer els enteniments” fa ell la versió i reducció en llengua valenciana. No en el SEU VALENCIÀ, com insidiosament es senyala. Ho diu ben clar: “EN NOSTRA VULGADA LLENGUA MATERNA VALENCIANA”.
Sense solució de continuitat, passen a voler demostrar que són els matéixos Jurats de Valéncia els qui primer, en un document valencià, li donen nom de “català” a la llengua. No tenen cor de dir “a la seua llengua”, la dels Jurats valencians.
Resulta que d'un esclau tartar, fugitiu, de vint anys, propietat d'un llaurador veí de Valéncia, diuen d'ell que és “paladí en son parlar català”. Pero també afigen: “com de poquea a ença se sia nodrit aci”. ¿Cóm pot significar que és paladí del llenguage valencià, si “de poquea a ença” s'ha nodrit en Valéncia? - Si verament és paladí en son parlar català és perque l'haurà deprés en Catalunya. Per això diu: “EN SON PARLAR CATALÀ” i no en EL PARLAR CATALÀ”. L'explicació més simple i més llògica és que eixe captiu té, entre atres característiques, com la de ser tartar, batejat, nomenat Joan i de vint anys, la de parlar molt be o en bon accent el català, no el valencià, ya que fa molt poc de temps que viu en Valéncia. Per això diu: “paladí en SON català”, no en EL català o en el NOSTRE català.
És ben curiosa eixa sotil manipulació dels possessius i de la paràula LLENGUA. A on Canals diu ben clar la nostra... llengua... valenciana, ells interpreten ”el SEU valencià” (que no llengua). A on posa “paladí en SON català” ells interpreten que “ahí per primera vegada se li donà el nom de Català a LA LLENGUA en un document valencià”.
Lo menys que es pot demanar de persones acadèmiques universitàries que es gloriegen de científics, és que siguen honrats i objectius, no que utilisen els seus coneiximents llingüistics per a tergiversar les coses. Una cosa és fer semàntica i una atra molt diferent és ser sofistes.(Continuarà...)
LLEGENDES VALENCIANES
Amelia Comba
La Mare de Deu del Puig
La Mare de Deu del Puig
A
la caiguda de l'Imperi Romà, els gots s'apoderaren de totes les
colonies romanes; les lluites entre estos nous ocupadors foren
terribles; la monarquia gòtica era electiva i per això no és d'estranyar
que hi haguera un rei que va regnar 7 dies. Les lluites entre ells per
alcançar el poder eren enormes i els habitants d'Ibéria estaven farts de
les seues crueltats.
Un Comte got, nomenat Atanagilt -(dos de les seues fermoses filles, foren reines de França)- , per a lluitar contra el cruel Agila, en l'any 554 va reclamar la seua ajuda als bizantins; fon nomenat Rei, mes l'ajuda li va costar molt cara, ya que els que l'ajudaren a pujar al tro, s'apoderaren de tota la costa, de Valéncia a Gibraltar, i va costar 80 anys la seua total expulsió.
En el bell poblat, dit el Puig d'Enesa, es va fer un convent de monges basilis. Estos, en vindre, portaren en ells una bella image bizantina de la Verge Maria, assentada en una cadira de braços en el seu Fillet, de peu, damunt dels seus genolls.
A l'expulsió dels components de l'ajuda que va solicitar el Rei Atanagilt, els convents establits en Espanya -(que en foren quatre)- es varen quedar a on estaven. Passarten els anys, passaren els sigles; els Reis gòtics abraçaren el cristianisme; mes el poble espanyol no va prosperar, pero els bizantins, en els seus convents i belles iglésies, nos deixaren una mostra de la seua gran cultura.
A l'arribada dels moros, després de la batalla del Llac de la Janda i a l'apoderar-se de tota Espanya els eixèrcits de Muza-ben-Noseir i Tartik-ben-Zeyan, els monges tingueren noticia de que els musulmans estaven prop d'El Puig. En sa fugida ràpida no podien endur-se la bellíssima Image que portaren, puix quer pesava molt. En una de les fermoses montanyes que rodejaven el convent, cavaren ben fondo un buit on depositaren l'mage i damunt, cobrint-la, la campana que portava com a data de fundició este gravat: “any 622”.
Els monges pensaren retornar quan els moros foren vençuts... ¡Mes estos varen permanéixer en Espanya prop de 8 sigles. Natguralment, els monges no tornaren mai!
Passaren els anys i seguiren les lluites i les conquistes. El gran Rei Jaume I d'Aragó atacà les Illes Balears, que entorpien el tràfic marítim de la Península, per a comerciar en atres llocs. Guanyades les seues batalles, el Rei tornava a Terol quan els nobles aragonesos que l'acompanyaven, als que més els importava la rapinya i els saqueigs dels pobles ocupats pels moros que la religió en nom de la qual lluitaven, convenceren al Monarca per a conquistar Valéncia.
Els nobles no cessaven de dir-li al Rei: “Senyor, Valéncia és la ciutat més bella del món i la més rica”. --Per fi el varen convencer--. Aplegats a El Puig, des d'on divisà la Capital, el Rei ficà son campament. La situació era magnífica; el siti llarc. Quan el Rei cavalcava per les montanyes, el seu cavall, en passar per una senda, s'ahurtà; les ferradures chocaven en alguna cosa semblant a metal. (Hui es coneix com la Montanya de la Patada).
Conta la tradició que una nit entrà a la tenda del Rei, en el campament, un lleig rat penat que, després de revolotejar, es va posar damunt la cimera del Sobirà. El varen espantar i va tornar al mateix lloc. El Monarca, home sentimental i molt creent, va vore en aquella insistència una cosa sobrenatural.
En eixir va vore un grup d'estreles ficades en llínea recta, a lo que va dir-li un sentinela que ya varies nits ho havia vist. El grup etèreu marcava el lloc on el cavall retrocedia. Ordenà cavar en la montanya i l'erosió del temps va fer que aquell forat tan fondo, fet pels flares per a ocultar l.Image, estava al descobert casi tot. A l'aparéixer la campana i l'Image, el Rei ho va considerar com a favor del Cel i com un signe de victòria, i va manar colocar la llosa de la Verge en un altar improvisat.
En entrar en la Capital conquistada, lo primner que feu el Rei fon besar el seu benït sol; Jaume I va proclamar a la Verge d'El Puig Patrona de tot el Regne de Valéncia, i al lleig rat penat que li augurà la victòria, el va colocar dalt de l'escut heràldic de Valéncia.
El seu amor a l'inocent animalet a fet que tot valencià de cor el porte sempre en el pensament com un presagi de triunfo segur.
Un Comte got, nomenat Atanagilt -(dos de les seues fermoses filles, foren reines de França)- , per a lluitar contra el cruel Agila, en l'any 554 va reclamar la seua ajuda als bizantins; fon nomenat Rei, mes l'ajuda li va costar molt cara, ya que els que l'ajudaren a pujar al tro, s'apoderaren de tota la costa, de Valéncia a Gibraltar, i va costar 80 anys la seua total expulsió.
En el bell poblat, dit el Puig d'Enesa, es va fer un convent de monges basilis. Estos, en vindre, portaren en ells una bella image bizantina de la Verge Maria, assentada en una cadira de braços en el seu Fillet, de peu, damunt dels seus genolls.
A l'expulsió dels components de l'ajuda que va solicitar el Rei Atanagilt, els convents establits en Espanya -(que en foren quatre)- es varen quedar a on estaven. Passarten els anys, passaren els sigles; els Reis gòtics abraçaren el cristianisme; mes el poble espanyol no va prosperar, pero els bizantins, en els seus convents i belles iglésies, nos deixaren una mostra de la seua gran cultura.
A l'arribada dels moros, després de la batalla del Llac de la Janda i a l'apoderar-se de tota Espanya els eixèrcits de Muza-ben-Noseir i Tartik-ben-Zeyan, els monges tingueren noticia de que els musulmans estaven prop d'El Puig. En sa fugida ràpida no podien endur-se la bellíssima Image que portaren, puix quer pesava molt. En una de les fermoses montanyes que rodejaven el convent, cavaren ben fondo un buit on depositaren l'mage i damunt, cobrint-la, la campana que portava com a data de fundició este gravat: “any 622”.
Els monges pensaren retornar quan els moros foren vençuts... ¡Mes estos varen permanéixer en Espanya prop de 8 sigles. Natguralment, els monges no tornaren mai!
Passaren els anys i seguiren les lluites i les conquistes. El gran Rei Jaume I d'Aragó atacà les Illes Balears, que entorpien el tràfic marítim de la Península, per a comerciar en atres llocs. Guanyades les seues batalles, el Rei tornava a Terol quan els nobles aragonesos que l'acompanyaven, als que més els importava la rapinya i els saqueigs dels pobles ocupats pels moros que la religió en nom de la qual lluitaven, convenceren al Monarca per a conquistar Valéncia.
Els nobles no cessaven de dir-li al Rei: “Senyor, Valéncia és la ciutat més bella del món i la més rica”. --Per fi el varen convencer--. Aplegats a El Puig, des d'on divisà la Capital, el Rei ficà son campament. La situació era magnífica; el siti llarc. Quan el Rei cavalcava per les montanyes, el seu cavall, en passar per una senda, s'ahurtà; les ferradures chocaven en alguna cosa semblant a metal. (Hui es coneix com la Montanya de la Patada).
Conta la tradició que una nit entrà a la tenda del Rei, en el campament, un lleig rat penat que, després de revolotejar, es va posar damunt la cimera del Sobirà. El varen espantar i va tornar al mateix lloc. El Monarca, home sentimental i molt creent, va vore en aquella insistència una cosa sobrenatural.
En eixir va vore un grup d'estreles ficades en llínea recta, a lo que va dir-li un sentinela que ya varies nits ho havia vist. El grup etèreu marcava el lloc on el cavall retrocedia. Ordenà cavar en la montanya i l'erosió del temps va fer que aquell forat tan fondo, fet pels flares per a ocultar l.Image, estava al descobert casi tot. A l'aparéixer la campana i l'Image, el Rei ho va considerar com a favor del Cel i com un signe de victòria, i va manar colocar la llosa de la Verge en un altar improvisat.
En entrar en la Capital conquistada, lo primner que feu el Rei fon besar el seu benït sol; Jaume I va proclamar a la Verge d'El Puig Patrona de tot el Regne de Valéncia, i al lleig rat penat que li augurà la victòria, el va colocar dalt de l'escut heràldic de Valéncia.
El seu amor a l'inocent animalet a fet que tot valencià de cor el porte sempre en el pensament com un presagi de triunfo segur.
MOMENT POÈTIC
Juan Carlos García Hoyuelos
Dis-m'ho tu
Dis-m'ho tu
(traduït per Anfós Ramón i García)
Dis-me, cóm convencer als núvols
que agarrats als colls
es resistixen partir cap ad atres latituts,
reneguen de sa condició nómada;
cóm separe el costat invisible
d'una frase dita
que no ampra adjectius
de l'afonia tàctil
d'un amor no correspost.
Cóm faig per a filtrar
el teu fresc onage de les teues abrasadores
mirades de sal,
i en el cansanci del titubeig,
trobar bull on el fum ho cobrix tot, ofega.
Cóm compulsar una utopia, explica'm,
quan el seu semblant eyacula cendra,
està erm d'alé, s'apaga
només escolta l'aleteig de la nit;
cóm cusc caricies sense agulles
i enfile agònics besos en anhels.
Dis-me, quí millor que tu.
Juan Carlos García Hoyuelos
Les teues llàgrimes d'acer
Les teues llàgrimes d'acer
(traduït per Voro López i Verdejo)
Ara, quan no pots escoltar-me,
quan l'endevine en la memòria
dels gests que ya estranye,
quan és provable que el teclat
no torne a saber de nosatres,
destrosse l'èmul del meu orgull
en les còrnees de la finestra.
Plany de chiquet adult, per un amor
que cau a espentes contra
la carn badada de terra.
Atònit en els seus mil trossos,
observe la seua placenta esgarrada
sense saber qué fer,
són massa les paraules
que, escampades, te criden cara avall.
Encara que furtaren la parla,
per favor, no els faces gens de cas.
Massa per a reconciliar-me
en la teua ambigua sinceritat,
en les teues llàgrimes d'acer,
massa en foren,
cap d'elles podré oblidar.
Pero també sé, encara me conec,
que mai deixaré d'amar-te,
i que estos parpalls en edemes,
pits d'un melanoma en el cor,
buscaran un aguait de conhort quan la meua sanc
s'enfosquixca en una lluna nova
de quatre vèrtiços.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Blanc de Negre(Ant. Ruiz Negre -- 1995)
___________________________________________________________________
Revista nº 89 - JUNY 2011
EDITORIAL
FBU
El per qué de la nostra insistència
Una
de les missions principals en l'editorial d'esta revista és la de poder
aplegar a les mans dels llectors valencians per a explicar-los
regularment, pero de manera sistemàtica, la situació anòmala i
esperpèntica per la que passa la llengua valenciana; la qual cosa nos
ocupa i preocupa. Intentar sensibilisar a una gran part del poble
valencià, prou desinformat en este quefer, per tal d'arribar a que
comprenga el per qué dels nostres esforços, que no són gens fútils, per a
que, a la fi, s'encontre en condicions de poder prendre part activa en
la solució del greu problema.
Hem dit, per activa i per passiva, que la llengua valenciana és la que es parla en la Comunitat Valenciana (abans Regne de Valéncia, ademés, reafermat dins del nostre Estatut d'Autonomia); que és independent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn; que fon la primera llengua, inclús davant de la castellana, en fruir d'un Sigle d'Or; que els escritors clàssics valencians igualment reafermaven en els seus llibres i escrits, que ho feyen en llengua valenciana; que disponem d'una Real Acadèmia de Cultura Valenciana la que, junt a Lo Rat Penat, es preocupen per la defensa de la llengua, cultura i senyes d'identitat del poble valencià. Elles són les que, des de fa més d'un sigle, unes vegades en més acert i atres en menys, han dirigit i continuen fent-ho, les directrius per les que nosatres nos deuriem de regir, havent-nos posat a l'abast ortografies, gramàtiques, diccionàris i enciclopèdies, tot en clau valencianista; que, ademés, fruïm d'una Normativa Ortogràfica Valenciana, Les Normes de El Puig, propostes per la RACV, signades per més de mil intelectuals en el Monasteri del Puig, en 7 de Març de 1981, que supongueren la superació de l'acort ortogràfic del 32; que, ademés, la dita Normativa de El Puig, arribà a ser oficial dins del govern en el periodo preautonòmic de la UCD, inclús el mateix Estatut d'Autonomia fon redactat i editat en esta normativa; tenim una Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (Aellva), que aglutina a un grup important d'escritors en llengua valenciana i que edita tant quant pot baix la normativa recén nomenada Independentment de lo enunciat en el paragraf anterior, existixen innumerables associacions valencianistes que defenen i es rigen per lo mateix, és dir, per lo genuí valencià.
Si lo recén explicat, la gran massa de valencians no ho coneix encara (segurament perque “diu que no l'interessa”), puix deuria d'enterar-se i sentir-ho com a propi. I si ya ho coneix i no pren part ni fa res per tractar de recolzar al valencianisme genuí, puix això: que aixina nos va; llamentablement. -- I ara: ¿Que cóm nos va? -- Puix molt mal. Pijor, impossible. O sí, encara podria ser pijor. En primer lloc, la Universitat Valenciana està totalment en mans del catalanisme (una bona part d'alts càrrecs, quant no Rectors, en mans del BLOC); en segon, en les escoles i instituts s'ensenya un valencià cada dia més catalanisat; en tercer, quant ya teníem una Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el PP i el PSPV passaren olímpicament d'ella i en crearen una atra, la AVLl, en majoria d'acadèmics escorats al socialisme, per mig de la qual es rig la directriu oficial governativa en quant a tot lo relacionat en la llengua valenciana, cultura i senyes d'identitat del poble valencià. D'esta manera mafiosa i roïna, tant la llengua com tot lo demés va desapareguent a poc a poc, pero sense pausa, com a lo més genuí dels valencians en favor d'una catalanisació oficial governativa cada dia més escandalosa.
Això no es deu d'aguantar: tenim la raó de la Història; tenim el llegat cultural que l'avala; tenim unes institucions tan qualificades com les millors; tenim un pomells grandiós de filòlecs i llingüistes, del passat i del present, vells i jóvens, que es reafermen en l'autonomia i independència de la llengua valenciana... --¿Cóm és possible que el poble valencià, una vegada sabedor de tot lo que s'està coent en la nostra comunitat, sobre l'immersió llingüística de la llengua valenciana a la catalana, perdent la nostra propia personalitat, ho permeta sense ni tan sols queixar-se?
Eixa és la nostra denúncia; no sols contra els polítics que han creat esta esperpèntica situació, aixina com contra el moviment pancatalaniste valencià, sino també contra el poble valencià que permaneix passiu veent-les vindre, sense ni tan sols voler-se enterar del malifet. És molt greu, desagradable i incomprensible.
Perdoneu-me, hui estic molt cabrejat.
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XX artícul i que continuarem en pròximes revistes.
B) Sobre l'orige de la llengua
...Tampoc es pot deixar poassar este atre paragraf: “Les families aragoneses i catalanes de llinatge més il-lustre tingueren la seua branca valenciana, els membres de la qual, fins després d'algunes generacions i d'haver-se afincat a valència, no se sentien autènticament valencianes. Però poc a poc adquiriren consciència de la seua personalitat i atenyeren al segle XV la preponderancia econòmica”.
Res més que fins al sigle XV. Doscents anys tardaren en sentir-se autènticament valencians i en adquirir conscièncie de la seua personalitat. Per això ya tenien Furs pròpis i en sa pròpia llengua vulgar vint anys després de la conquesta. Per això Ramon Muntaner, naixcut en Peralada, amic de reis i princips, deixà orgullosa constància, al començament de la seua crònica, de ser ciutadà de Valéncia. Per això Eiximenis, gironó d'orige, se'n ve a Valéncia, escriu en llengua valenciana, fa d'ella son gran elogi i dona a la nostra ciutat el nom de “Valéncia la Gran”. Si estos que eren naixcuts en Catalunya Vella, i bern vella, s'identificaren tan pronte i clarament ab tot lo valencià, -¿no ho havíen de fer els que portaven ací varies generacions?- Ni tan sols tenen els autors de l'informe la sinceritat de reconéixer i manifestar palesament que, juntament ab la “preponderància econòmica”, tenien els valencians el pràctic monopoli de la llengua lliterària baix el nom de Llengua Valenciana.
Més amunt hem sentit que “malgrat la seua heterogeneïtat, els pobladors de la zona central valenciana ràpidament adquiriren coherència i en el segle XIV ja estaven catalanitzats idiomàticament”. És sorprenent eixa facilitat per a catalanisar-se fòra de Catalunya, i eixa dificultat, que costa generacions, per a sentir-se autènticament valencians en la mateixa Valéncia. Diuen que s'agarra més pronte a un mentirós que a un coixo. (Continuarà...)
Hem dit, per activa i per passiva, que la llengua valenciana és la que es parla en la Comunitat Valenciana (abans Regne de Valéncia, ademés, reafermat dins del nostre Estatut d'Autonomia); que és independent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn; que fon la primera llengua, inclús davant de la castellana, en fruir d'un Sigle d'Or; que els escritors clàssics valencians igualment reafermaven en els seus llibres i escrits, que ho feyen en llengua valenciana; que disponem d'una Real Acadèmia de Cultura Valenciana la que, junt a Lo Rat Penat, es preocupen per la defensa de la llengua, cultura i senyes d'identitat del poble valencià. Elles són les que, des de fa més d'un sigle, unes vegades en més acert i atres en menys, han dirigit i continuen fent-ho, les directrius per les que nosatres nos deuriem de regir, havent-nos posat a l'abast ortografies, gramàtiques, diccionàris i enciclopèdies, tot en clau valencianista; que, ademés, fruïm d'una Normativa Ortogràfica Valenciana, Les Normes de El Puig, propostes per la RACV, signades per més de mil intelectuals en el Monasteri del Puig, en 7 de Març de 1981, que supongueren la superació de l'acort ortogràfic del 32; que, ademés, la dita Normativa de El Puig, arribà a ser oficial dins del govern en el periodo preautonòmic de la UCD, inclús el mateix Estatut d'Autonomia fon redactat i editat en esta normativa; tenim una Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (Aellva), que aglutina a un grup important d'escritors en llengua valenciana i que edita tant quant pot baix la normativa recén nomenada Independentment de lo enunciat en el paragraf anterior, existixen innumerables associacions valencianistes que defenen i es rigen per lo mateix, és dir, per lo genuí valencià.
Si lo recén explicat, la gran massa de valencians no ho coneix encara (segurament perque “diu que no l'interessa”), puix deuria d'enterar-se i sentir-ho com a propi. I si ya ho coneix i no pren part ni fa res per tractar de recolzar al valencianisme genuí, puix això: que aixina nos va; llamentablement. -- I ara: ¿Que cóm nos va? -- Puix molt mal. Pijor, impossible. O sí, encara podria ser pijor. En primer lloc, la Universitat Valenciana està totalment en mans del catalanisme (una bona part d'alts càrrecs, quant no Rectors, en mans del BLOC); en segon, en les escoles i instituts s'ensenya un valencià cada dia més catalanisat; en tercer, quant ya teníem una Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el PP i el PSPV passaren olímpicament d'ella i en crearen una atra, la AVLl, en majoria d'acadèmics escorats al socialisme, per mig de la qual es rig la directriu oficial governativa en quant a tot lo relacionat en la llengua valenciana, cultura i senyes d'identitat del poble valencià. D'esta manera mafiosa i roïna, tant la llengua com tot lo demés va desapareguent a poc a poc, pero sense pausa, com a lo més genuí dels valencians en favor d'una catalanisació oficial governativa cada dia més escandalosa.
Això no es deu d'aguantar: tenim la raó de la Història; tenim el llegat cultural que l'avala; tenim unes institucions tan qualificades com les millors; tenim un pomells grandiós de filòlecs i llingüistes, del passat i del present, vells i jóvens, que es reafermen en l'autonomia i independència de la llengua valenciana... --¿Cóm és possible que el poble valencià, una vegada sabedor de tot lo que s'està coent en la nostra comunitat, sobre l'immersió llingüística de la llengua valenciana a la catalana, perdent la nostra propia personalitat, ho permeta sense ni tan sols queixar-se?
Eixa és la nostra denúncia; no sols contra els polítics que han creat esta esperpèntica situació, aixina com contra el moviment pancatalaniste valencià, sino també contra el poble valencià que permaneix passiu veent-les vindre, sense ni tan sols voler-se enterar del malifet. És molt greu, desagradable i incomprensible.
Perdoneu-me, hui estic molt cabrejat.
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XX artícul i que continuarem en pròximes revistes.
IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
B) Sobre l'orige de la llengua
...Tampoc es pot deixar poassar este atre paragraf: “Les families aragoneses i catalanes de llinatge més il-lustre tingueren la seua branca valenciana, els membres de la qual, fins després d'algunes generacions i d'haver-se afincat a valència, no se sentien autènticament valencianes. Però poc a poc adquiriren consciència de la seua personalitat i atenyeren al segle XV la preponderancia econòmica”.
Res més que fins al sigle XV. Doscents anys tardaren en sentir-se autènticament valencians i en adquirir conscièncie de la seua personalitat. Per això ya tenien Furs pròpis i en sa pròpia llengua vulgar vint anys després de la conquesta. Per això Ramon Muntaner, naixcut en Peralada, amic de reis i princips, deixà orgullosa constància, al començament de la seua crònica, de ser ciutadà de Valéncia. Per això Eiximenis, gironó d'orige, se'n ve a Valéncia, escriu en llengua valenciana, fa d'ella son gran elogi i dona a la nostra ciutat el nom de “Valéncia la Gran”. Si estos que eren naixcuts en Catalunya Vella, i bern vella, s'identificaren tan pronte i clarament ab tot lo valencià, -¿no ho havíen de fer els que portaven ací varies generacions?- Ni tan sols tenen els autors de l'informe la sinceritat de reconéixer i manifestar palesament que, juntament ab la “preponderància econòmica”, tenien els valencians el pràctic monopoli de la llengua lliterària baix el nom de Llengua Valenciana.
Més amunt hem sentit que “malgrat la seua heterogeneïtat, els pobladors de la zona central valenciana ràpidament adquiriren coherència i en el segle XIV ja estaven catalanitzats idiomàticament”. És sorprenent eixa facilitat per a catalanisar-se fòra de Catalunya, i eixa dificultat, que costa generacions, per a sentir-se autènticament valencians en la mateixa Valéncia. Diuen que s'agarra més pronte a un mentirós que a un coixo. (Continuarà...)
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS D'JUNY:
Dia 03, divendres a les 22,- h., en l'Espai Cultural, dos obres de teatre valencià:
1ª
Junt al confessonari, de Rafa Melià
(premi del Piló de Burjassot, 2010). -- (Olymel Teatre)
2ª
M'ajugue lo que vullgues, de Pepe Melià
(Falla Plaça del Negret)
1ª
Junt al confessonari, de Rafa Melià
(premi del Piló de Burjassot, 2010). -- (Olymel Teatre)
2ª
M'ajugue lo que vullgues, de Pepe Melià
(Falla Plaça del Negret)
MOMENT POÈTIC
Ara el silenci viu en nostra vida
(Anfós Ramón i García)
Ara el silenci viu en nostra vida.
Tots callen contemplant una destrossa
que aplana nostre fer com una llosa
encara que pareix estar partida.
Açò no te remei. Esta ferida
algú podrà colgar-la entre la brossa.
Pero ací la derrota és massa grossa
damunt de que resulta consentida.
Ma llengua és un assot que mai no para
de fustigar als hòmens i es dispara
contra qui tantes coses hui nos nega.
La gent entén la pàtria sense lluita.
Be sap que el vetust arbre no fa fruita
i sols vol eixa pau que mai aplega.
Sí, poble meu. No cal que et desesperes
si veus que els valencians no reaccionen
ni saben `protestar i s'arraconen
sense intentar desfer tantes barreres.
Pareix que tenim por a les trincheres.
No miren al futur. No s'apassionen
per una causa justa que abandonen
encara que la cosa va de veres.
I ací tens al present que nos esclafa;
que cada dia mou la gran estafa
de tots els que detenten el poder.
Ya sé que són parfaules massa dures.
Pero és la veritat. No estan segures
les glòries valencianes com deu ser.
La farsa dels polítics continua;
el fill rebordonit encara actua
impunement en l'Universitat.
El càncer de la llengua, més s'escampa.
Per totes bandes trobes eixa trampa
on cau el valencià despreocupat.
--¿I dius que tot el mal vingué d'Almansa?
Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança
volums d'un presagi d'un mal fi.
I, si be nostra llengua no està morta,
no cal ni dir quí lluita i quí soporta
l'atac de molts traïdors sense destí.
La greu realitat és la que canta.
--¡Qué importa ya el Decret de Nova Planta,
si no sabem defendre el nostre ser!--
Puix si ara no s'unim els valencians
per tot allò que nos fa ser germans
¡no mai tindrem consciència ni poder!
--¡Oblidem-nos ya d'Almansa
i tallem el mal que alvança!
Encara hi ha un camí
fragment, Josep Melià Castelló
Encara hi ha un camí en alguna banda
aguardant a que tú i yo l'anem a obrir,
rumbo a nous horisons llunt de la selva
de l'asfalt i els reptils.
Ajuda'm a trobar-lo entre les ombres
de la nit sempiterna en que vivim,
aportant eixa llum de l'esperança
que ens tremola en els dits.
Vine ab mí si ambiciones nous trencs d'alba
sens núbols de tormenta en l'infinit,
i anheles contemplar les aigües quetes
d'un llac net i tranquil.
Un llac en el que no hem de tirar pedres
de presents perque trenquen son espill,
que l'aigua, sent ben clara, guarda insectes
i té per baix tarquim.
I no és bo que les aigües s'enterbolen
per un despertar brusc, sense sentit,
perque el cel que retraten, també es trenca,
també s'enterbolix...
Més val quedar-se en casa si nos guien
a mamprendre el camí sol mals instints,
i el ser la poma amarga en un recòndit
i anònim paraïs.
Pero si tú desiges despullar-te,
com yo, de la misèria que per dins
nos ofega i nos talla primaveres
de mai naixcuts abrils;
si aspires a trobar una mà amiga,
un poble blanc de calç, un llac tranquil,
una inocència verge cada porta,
un home pla i senzill,
carrega't la mochila d'esperances,
d'ilusions i de somis infantils,
de càntics que en ton ànima sembrara
ta mare, i vine ab mí.
Vine ab mí a pit obert i en les mans netes
a recorrer pel món tots els confins,
que per trobar la pau que unixca als hòmens,
¡encara hi ha un camí!
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
San Vicente Ferrer: Los orígenes de la hegemonía valenciana.(Fernando Millán Sánchez-2011)
_____________________________________________________________
Revista nº 88 - MAIG 2011
EDITORIAL
FBU
Nova manifestació organisada per Acció Cultural en defensa de TV3
en la CV, i nova protesta “contundent” del Govern Valencià
Com
no podia ser d'atra manera, a principi del més passat, l'ínclit En
Eliseu Climent en nom de la representació oficial del Govern català en
Valéncia, que ell dirigix, Acció Cultural, montà en tot tipo de
parafernàlia dita manifestació. Ademés, recolsada per dirigents del
partit socialiste valencià i atres que s'autonomenen valencianistes,
aixina com alguns eixemplars peculiars representants de partits polítics
catalans, entre ells, clar, el més reivindicatiu esquerrà, republicà ,
independentiste, i per tant nacionaliste absorbent català, En Carod
Rovira. Tampoc faltà la representació de la cultura farandulesca del
cantant Lluís Llach, interpretant les seues cançons , acompanyant-se de
piano. Un espectàcul ben montat que els manté presents en la Comunitat
Valenciana, sempre, en una única finalitat que tots coneguem (i que
ningú em diga que veem fantasmes. -¿serà possible?)
Estes contínues incursions no són de rebut i no ocorren en ninguna atra part d'Espanya; sols les patim en el Regne de Valéncia i sempre pels mateixos i en les mateixes intencions, siga la llengua, la TV3, l'identitat, la cultura, etc. - , ademés, dient-nos'ho palesament, sense amagar-se i en tot descaro. Dic mal, igualment ho han practicat en la Comunitat Balear, d'a on ya han tret una bona part de les seues pretensions, com és haver conseguit incloure en els Estatuts d'aquella comunitat, com a oficial, la llengua catalana en detriment de la balear o mallorquina. Açò darrer ya denunciat per mí en varies vegades (farem tot lo menester per a que ací no arriben).
Est assunt no em deixa viure tranquil; com tampoc als valerncianistes actius que defenen les nostres senyes d'identitat, llengua i cultura. Llamentablement no aixina una bona part del poble valencià que viu en l'inòpia i no s'entera (perque no vol), de la missa la mitat; que no l'importa (perque és un meninfot), que als seus fills els vagen inoculant en les escoles, a poc a poc, un vocabulari alié, català, cada dia més ample i descarat, que fa i actua de secant del nostre genuí valencià; és una verdadera tragèdia que sofrim dins del nostre territori. Ademés, per a més inri, en el beneplàcit de les nostres autoritats oficials governatives, siguen del signe que siguen; unes més, declarant-se obertament per l'oferta del nort, i atres, lo que és pijor encara, fent creure al poble, no sé si inocent o boig, que són els paladins de la defensa a ultrança de l'identitat, llengua i cultura del poble valencià, és dir, enganyant-nos palesament. Per això passa lo que passa actualment en el Regne de Valéncia: Que les reclamacions i queixes que ixen de les institucions governatives front a manifestacions com les que ací denunciem, o de la falsa llengua valenciana de l'ensenyança en les escoles, o dels diners transferits des del Govern Català al seu representant en Valéncia, senyor Climent, i de tantíssimes atres coses en la mateixa direcció, siguen tan fluixes i sense l'intenció definitiva d'acabar en el problema. Els eixemples més escandalosos, per a mí, són: L'institució de la AVLl, el seu recolsament continu fins a hui, en primer lloc i, en segon, la permanència de l'ensenyança del valencià catalanisat en les escoles.
¿Qué es pot fer contra tamany desficaci i dersassossec? - Yo diria que mentrimentres les nostres autoritats governatives actuals (perque totes les demés, hui dins de l'hemicicle mai ho faran), no canvien el seu chip i comprenguen l'obscenitat del seu actuar en relació a l'assunt que ací denunciem, francament, ben poc. Aixó si, des de qualsevol racò d'a on es respire un alé de valencianisme actiu, autèntic, eixirà una denúncia constant sobre la situació anòmala existent; cadascuna de les associacions que editem qualsevol tipo de revistes, com la nostra en pla humil, pero en atres importants a on escriuen lliterats reconeguts, poetes, filòlecs, economistes, meges, juges, abogats, etc., informant degudament i documentant als seus llectors sobre l'estat de coses en la Comunitat Valenciana. És dir, sent poc, és molt i important, puix que d'esta manera es manté l'espirit valencianiste, incorrupte i en plena vigència.
No s'entén tampoc, que en el Parlament Espanyol, ningú, pero és que ningú, ni de part de ningun representant valencià, ni tampoc d'atres Comunitats (a on deurien de conéixer el problema que ací denunciem), posen en entredit la manera d'actuar dels catalans front als valencians. I això és molt trist. Els interessos polítitcs deixen anar fent i s'apliquen tots la mateixa història: L'interés particular dels partits.
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XIX artícul i que continuarem en pròximes revistes.
B) Sobre l'orige de la llengua
Passen a explicar-nos l'orige de “LA LLENGUA”, així, sense cap qualificatiu, i començant naturalment per Catalunya. Ahí afirmen taxativament que “la llengua catalana deriva del llatí vulgar parlat al nord-est de la provincia romana Tarraconense i no de cap forma dialectal de la llengua d'Oc, que haurien pogut dur-hi els dominadors francs”. I continuen ab la mateixa rotunditat: “El català i l'occità son llengües distintes, i la frontera lingüística catalano-occitana que passa per les Corberes... és contundent”.
“Ells ho diue, veritat serà”, pensa l'home corrent. Pero la veritat clara i contundent també és que fins al sigle XV l'única llengua lliterària usada en Catalunya, especialment per a la poesia, era l'occitana o provençal, mentres que Valéncia entrava ya en el Sigle d'Or de sa llengua. Contundents asseveracions per a afirmar la diferència d'orige entre català i occità, i no manco contundents per a subrallar l'unitat entre català i valencià.
Ve be recordar la cita de Josep Mª Guinot: “Si els romanistes diuen ara que el valencià és un dialecte del català, vaja això per quan estaven tots d'acort -inclús els catalans- en dir que el català era un dialecte del provençal. Ho díen encara fa poc de temps Frederic Diez, fundador de la llingüística romànica, mossén Antoni Mª Alcover, Milà i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lübke, etc.- Ara, en canvi, ya li reconéixen la categoria de llengua autòctona”.
En realitat, -¿es podia parlar en eixes primeres etapes d'una llengua catalana?- De cap manera. Ni tan sols hi havia una consciència clara de Catalunya ni una dellimitació territorial que responguera precísament a eixa denominació. Dir, com diuen els filòlecs de l'Universitat, que en Catalunya Vella es “desnrotllà” el dialecte oriental i més a l'oest, en el Comtat d'Urgell, es “desenvolupà” un dialecte occidental és prejusgar ya l'existència d'una única llengua -igual que fan ara- en diferents dialectes, quan no hi havia ni consciència de llengua ni realitat política de Catalunya com hui en dia la coneixem. Durant molts sigles Llèida i la part de Tortosa viuen més de cara a Aragó i Valéncia que a Barcelona, encara que no siga més que pel fet de que eren territori musulomà. En el sigle XIII es parla en Jaca un romanç germà del gascó, del bearnés, del provençal... i està més pròxim en moltes paraules al valencià, com ho està el de Llèida i Tortosa, que al català oriental, del que casi res coneixem per mancar documentació escrita d'eixe supost català. En comarques aragoneses, com el de la Cinco Villas, encara es conserven paraules idèntiques al valencià, que no es troben en el català.
Tindriem que preguntar als filòlecs de la nostra Universitat, quan parlen del procés de la Reconquista, cóm és que en Llèida, Fraga i, sobre tot, Tortosa, conquistades pel Comte de Barcelona, 90 anys abans que Valéncia, es parla el “dialecte” català occidental. Són ciutats conquistades als sarraïns que, segons ells, parlaven àrap i són conquistades per catalans orientals, de Catalunya Vella. -¿Qué passa ahí?- Passa lo que passaria 90 anys més tart en Valéncia. Que allí ya es parlava un romanç propi, no molt diferent de l'aragonés oriental o del jaqués.
Si en Fraga, Llèida i Tortosa no es parlava romanç baix la dominació musulmana, -¿Per qué els conquistadors catalans orientals no imposaren la seua llengua- I, si es parlava romanç, -¿per qué lo que es reconéix als musulmans d'estes ciutats comarques es vol negar per tots els mijos als musulmans valencians menys d'un sigle després?- Per lo vist la ciència dels nostres filòlecs es rig per arcanes llògiques que no estan a l'abast dels profans.
Igualment resulta poc comprensible que diguen, sense més explicació, que la política de Jaume I “beneficià a la burguesia catalana”, referint-se naturalment a la ciutat de Valéncia. -¿Quína burguesia catalana?-
Seguint este sistema subliminal, al parlar de la repoblació cristiana, deixen càure este comentari: “Malgrat la seua heterogeneïtat inicial, els pobladors d'aquesta zona central valenciana ràpidamentd adquereixen coherència i en el segle XIV ja estaven catalanitzats idiomàticament”. Així és com expliquen la ràpida maduració i formació d'una llengua autòctona valenciana, de la que el contemporaneu català Eiximenis farà l'elogi que ya coneixem.
(Continuarà...)
Estes contínues incursions no són de rebut i no ocorren en ninguna atra part d'Espanya; sols les patim en el Regne de Valéncia i sempre pels mateixos i en les mateixes intencions, siga la llengua, la TV3, l'identitat, la cultura, etc. - , ademés, dient-nos'ho palesament, sense amagar-se i en tot descaro. Dic mal, igualment ho han practicat en la Comunitat Balear, d'a on ya han tret una bona part de les seues pretensions, com és haver conseguit incloure en els Estatuts d'aquella comunitat, com a oficial, la llengua catalana en detriment de la balear o mallorquina. Açò darrer ya denunciat per mí en varies vegades (farem tot lo menester per a que ací no arriben).
Est assunt no em deixa viure tranquil; com tampoc als valerncianistes actius que defenen les nostres senyes d'identitat, llengua i cultura. Llamentablement no aixina una bona part del poble valencià que viu en l'inòpia i no s'entera (perque no vol), de la missa la mitat; que no l'importa (perque és un meninfot), que als seus fills els vagen inoculant en les escoles, a poc a poc, un vocabulari alié, català, cada dia més ample i descarat, que fa i actua de secant del nostre genuí valencià; és una verdadera tragèdia que sofrim dins del nostre territori. Ademés, per a més inri, en el beneplàcit de les nostres autoritats oficials governatives, siguen del signe que siguen; unes més, declarant-se obertament per l'oferta del nort, i atres, lo que és pijor encara, fent creure al poble, no sé si inocent o boig, que són els paladins de la defensa a ultrança de l'identitat, llengua i cultura del poble valencià, és dir, enganyant-nos palesament. Per això passa lo que passa actualment en el Regne de Valéncia: Que les reclamacions i queixes que ixen de les institucions governatives front a manifestacions com les que ací denunciem, o de la falsa llengua valenciana de l'ensenyança en les escoles, o dels diners transferits des del Govern Català al seu representant en Valéncia, senyor Climent, i de tantíssimes atres coses en la mateixa direcció, siguen tan fluixes i sense l'intenció definitiva d'acabar en el problema. Els eixemples més escandalosos, per a mí, són: L'institució de la AVLl, el seu recolsament continu fins a hui, en primer lloc i, en segon, la permanència de l'ensenyança del valencià catalanisat en les escoles.
¿Qué es pot fer contra tamany desficaci i dersassossec? - Yo diria que mentrimentres les nostres autoritats governatives actuals (perque totes les demés, hui dins de l'hemicicle mai ho faran), no canvien el seu chip i comprenguen l'obscenitat del seu actuar en relació a l'assunt que ací denunciem, francament, ben poc. Aixó si, des de qualsevol racò d'a on es respire un alé de valencianisme actiu, autèntic, eixirà una denúncia constant sobre la situació anòmala existent; cadascuna de les associacions que editem qualsevol tipo de revistes, com la nostra en pla humil, pero en atres importants a on escriuen lliterats reconeguts, poetes, filòlecs, economistes, meges, juges, abogats, etc., informant degudament i documentant als seus llectors sobre l'estat de coses en la Comunitat Valenciana. És dir, sent poc, és molt i important, puix que d'esta manera es manté l'espirit valencianiste, incorrupte i en plena vigència.
No s'entén tampoc, que en el Parlament Espanyol, ningú, pero és que ningú, ni de part de ningun representant valencià, ni tampoc d'atres Comunitats (a on deurien de conéixer el problema que ací denunciem), posen en entredit la manera d'actuar dels catalans front als valencians. I això és molt trist. Els interessos polítitcs deixen anar fent i s'apliquen tots la mateixa història: L'interés particular dels partits.
RACONET DE LA CULTURA
El Valencià, Llengua Viva: Orige i evolució
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XIX artícul i que continuarem en pròximes revistes.
IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
B) Sobre l'orige de la llengua
Passen a explicar-nos l'orige de “LA LLENGUA”, així, sense cap qualificatiu, i començant naturalment per Catalunya. Ahí afirmen taxativament que “la llengua catalana deriva del llatí vulgar parlat al nord-est de la provincia romana Tarraconense i no de cap forma dialectal de la llengua d'Oc, que haurien pogut dur-hi els dominadors francs”. I continuen ab la mateixa rotunditat: “El català i l'occità son llengües distintes, i la frontera lingüística catalano-occitana que passa per les Corberes... és contundent”.
“Ells ho diue, veritat serà”, pensa l'home corrent. Pero la veritat clara i contundent també és que fins al sigle XV l'única llengua lliterària usada en Catalunya, especialment per a la poesia, era l'occitana o provençal, mentres que Valéncia entrava ya en el Sigle d'Or de sa llengua. Contundents asseveracions per a afirmar la diferència d'orige entre català i occità, i no manco contundents per a subrallar l'unitat entre català i valencià.
Ve be recordar la cita de Josep Mª Guinot: “Si els romanistes diuen ara que el valencià és un dialecte del català, vaja això per quan estaven tots d'acort -inclús els catalans- en dir que el català era un dialecte del provençal. Ho díen encara fa poc de temps Frederic Diez, fundador de la llingüística romànica, mossén Antoni Mª Alcover, Milà i Fontanals, Bourciez, Meyer-Lübke, etc.- Ara, en canvi, ya li reconéixen la categoria de llengua autòctona”.
En realitat, -¿es podia parlar en eixes primeres etapes d'una llengua catalana?- De cap manera. Ni tan sols hi havia una consciència clara de Catalunya ni una dellimitació territorial que responguera precísament a eixa denominació. Dir, com diuen els filòlecs de l'Universitat, que en Catalunya Vella es “desnrotllà” el dialecte oriental i més a l'oest, en el Comtat d'Urgell, es “desenvolupà” un dialecte occidental és prejusgar ya l'existència d'una única llengua -igual que fan ara- en diferents dialectes, quan no hi havia ni consciència de llengua ni realitat política de Catalunya com hui en dia la coneixem. Durant molts sigles Llèida i la part de Tortosa viuen més de cara a Aragó i Valéncia que a Barcelona, encara que no siga més que pel fet de que eren territori musulomà. En el sigle XIII es parla en Jaca un romanç germà del gascó, del bearnés, del provençal... i està més pròxim en moltes paraules al valencià, com ho està el de Llèida i Tortosa, que al català oriental, del que casi res coneixem per mancar documentació escrita d'eixe supost català. En comarques aragoneses, com el de la Cinco Villas, encara es conserven paraules idèntiques al valencià, que no es troben en el català.
Tindriem que preguntar als filòlecs de la nostra Universitat, quan parlen del procés de la Reconquista, cóm és que en Llèida, Fraga i, sobre tot, Tortosa, conquistades pel Comte de Barcelona, 90 anys abans que Valéncia, es parla el “dialecte” català occidental. Són ciutats conquistades als sarraïns que, segons ells, parlaven àrap i són conquistades per catalans orientals, de Catalunya Vella. -¿Qué passa ahí?- Passa lo que passaria 90 anys més tart en Valéncia. Que allí ya es parlava un romanç propi, no molt diferent de l'aragonés oriental o del jaqués.
Si en Fraga, Llèida i Tortosa no es parlava romanç baix la dominació musulmana, -¿Per qué els conquistadors catalans orientals no imposaren la seua llengua- I, si es parlava romanç, -¿per qué lo que es reconéix als musulmans d'estes ciutats comarques es vol negar per tots els mijos als musulmans valencians menys d'un sigle després?- Per lo vist la ciència dels nostres filòlecs es rig per arcanes llògiques que no estan a l'abast dels profans.
Igualment resulta poc comprensible que diguen, sense més explicació, que la política de Jaume I “beneficià a la burguesia catalana”, referint-se naturalment a la ciutat de Valéncia. -¿Quína burguesia catalana?-
Seguint este sistema subliminal, al parlar de la repoblació cristiana, deixen càure este comentari: “Malgrat la seua heterogeneïtat inicial, els pobladors d'aquesta zona central valenciana ràpidamentd adquereixen coherència i en el segle XIV ja estaven catalanitzats idiomàticament”. Així és com expliquen la ràpida maduració i formació d'una llengua autòctona valenciana, de la que el contemporaneu català Eiximenis farà l'elogi que ya coneixem.
(Continuarà...)
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS D'JUNY:
Dia 03, divendres a les 22,- h., en l'Espai Cultural, dos obres de teatre valencià:
1ª
Junt al confessonari, de Rafa Melià
(premi del Piló de Burjassot, 2010). -- (Olymel Teatre)
2ª
M'ajugue lo que vullgues, de Pepe Melià
(Falla Plaça del Negret)
1ª
Junt al confessonari, de Rafa Melià
(premi del Piló de Burjassot, 2010). -- (Olymel Teatre)
2ª
M'ajugue lo que vullgues, de Pepe Melià
(Falla Plaça del Negret)
MOMENT POÈTIC
Anfós Ramón, 2009. Premi “Roberto Salvador” de l'Ateneu Cultural de Paterna
Poema esperançat de cara al futur de la nostra identitat
No plores, poble meu. Si tens corage
camina sense por; dona la cara.
El camp no està perdut si se prepara
la terra i torna a fer-nos bon orage.
No et quedes estancat. Mira la fita
que ens va marcar l'ahir com una meta.
La sanc encara corre desinqueta
buscant el dolç regal de la collita.
Ya veus que has superat els vaticinis
d'aquells que ya et contaven fins les hores.
Avant, i engul les llàgrimes. No plores
que encara no has perdut els teus dominis.
Si be has estat un temps matant la fruita
i el suc de l'espirit, sense batalles,
ara cal que no et negues; que no calles;
que et dones sense dubtes a la lluita.
Ara cal retrobar el gust inèdit
de tants valors eterns que el ser nos porta.
Cal estretir les files; fer més forta
la veu dels qui han pagat de sobra el rèdit.
Quan tens obert el pit a la ferida
per tants que te rebugen sense causa,
no deus tornar al tràmit de la pausa
sabent que es posa en joc la teua vida.
No deus deixar-te dur per falsos cursos
i anar baixant el cap en rebre els òssos.
Ya és hora d'exigir els millors mòssos
i fer valdre la font dels teus recursos.
Ya és hora de trobar nostra conciència
i no témer a dir les coses clares.
Si varen claudicar els nostres pares,
de sobra està complida la sentència.
La llengua, ya ha encetat un nou somriure
davant la branca jove que rebrota.
La pedra, res no pot contra la gota
que acaba per deixar el camí lliure...
Diccionari General de la Llengua Valenciana
Joan Antoni Alapont i Pérez
| Després de constants esforços i bregant dur i a diari veu la llum el Diccionari que reclamava l'instint. Diccionari de la Llengua Valenciana, viva i culta que no vol estar oculta ni pels calaixos dormint. Estudi que rectifica les numeroses paraules que es disfrassen en les aules i confonen al chiquet. Aixi, escorcollant pels pobles, buscant l'adjectiu correcte ara ens ofrena un selecte lèxic, vigent i complet. Un glossari que nos deixa una valuosa mostra d'una llengua dolça i nostra estimada i actual. Aixina podem dispondre d'un treball ardu i científic que oferix este magnífic Diccionari General. | Camí que ya mamprengueren Carles Ros, Nebot, Galiana, Martí Gadea, Fullana i un gran patriota: Adlert. Patricis que són ya història d'esta terra hospitalària provant, de forma palmària, que la llengua no se pert. Per tant ve a ser est estudi com un senzill homenage a una llengua que és l'image d'un poble obert i bledà. Una llengua tendra i viva en la que yo m'involucre que es torna de mel i sucre quan la parla un valencià. Un lèxit que naix a l'ombra de la Real Acadèmia que al no ser hostil ni abstèmia de lo nostre, fa camí. Un lèxic que ha de deixar-nos fèrtil i grata memòria per a orgull, honor i glòria d'este Regne Valentí. |
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Viagers, aventurers i descobridors valencians (Aellva 2010-Cresol)________________________________________________________________
Revista nº 87 - ABRIL 2011
EDITORIAL
FBU
“El PP demana a Artur Mas que tanque l'eixeta a Climent”
Aixina
de contundent (?) aparéix un titular del diari El Mundo del 24 del
passat Març, en l'apartat de VALÈNCIA/POLÍTICA, que posa en boca del
Secretari General d'aquell partit; afig a continuació expressament, que
En Eliseu “és un vividor de l'entramat catalaniste”. Per a emetre esta
aseveració el senyor Clemente ha necessitat primer que l'Unitat Central
Operativa de la Guardia civil facilitara unes informacions sobre
fundacions i empreses vinculades a l'editor valencià/catalanisat, a on
se donen pistes sobre una malversació de diners superior als 3 millons
d'euros. I això és lo que no casa del tot en lo que pensem molts sobre
lo que el PP podria fer, o cóm deuria d'actuar davant d'un tal element
que nos inocula de la manera més sutil i maquiavèlica lo pijor del
pancatalanisme en tota la societat valenciana, començant pel món dels
chiquets en les escoles, fins a la mateixa universitat, per mig de totes
i cadascuna de les seues empreses.
Tots sabem la força acumulada pel Sr. Climent i el poder de convocatòria dins de la Comunitat Valenciana. Pero d'igual manera és conegut el palés recolzament rebut en primera instància pel PSEPV, aixina com després i durant ya molts anys del deixar fer per part del PP. Tot plegat nos dona el fruit podrit que hui collim sense l'insecticida que done l'esperança per a curar i secar de raïl l'endanyat malifet. No està mal que se critique a est element tant quant puguen, aprofitant les seues faltes com hui és el cas, aixina com les seues carències, pero no deurien mai més donar-li la mínima cobertura, ni molt menys com paréix que ho hagen fet abans, inclús facilitar-li subvencions dineràries ad algunes de les seues empreses; sabent, com se sap, quína és la finalitat darrera que perseguix. El PP deuria d'actuar davant d'este panca immisericorde i no tolerar-li lo intolerable, com venen fent fins a hui.
Ni molt menys, quan es dirigix el senyor Clemente al cap del govern català, senyor Mas, reprochant-li o, millor dit, recomanant-li cóm deu actuar de cara al seu representant en la Comunitat Valenciana, i fer-ho de la manera tan infantil com ha restat expressat en l'artícul que ací mencione, dient-li: “Confio en que el nuevo Gobierno catalán de Artur Mas, no caiga en el error de sus antecesores y le corte el grifo por presidir un entramado de asociaciones cuyo único fin es destruir la lengua y cultura valenciana y ser una ingerencia en territorio valenciano, y además, porque se dedicaba a pegarse la vida a costa de las subvenciones. Las subvenciones para Climent han sido un insulto a los valencianos por emplearse para extender el nacionalismo catalán más rancio en tierras valencians, pero tambien son un insulto a los catalanes, porque en una situación de crisis donde la própia Generalitat catalana reconoce dificultades para pagar, es inconcebible que se sigan destinando millones de euros a subvencionar a entidades que ni siquiera ejercen su labor en Cataluña, que solo fomentan el odio i que además sirven para que Eliseu Climent viva desahogadamente. Si Artur Mas no quiere atender a razones de respeto a los valencianos para cortar el chorro de euros a Climent, que al menos atienda a razones económicas y destine el dinero que se le da para irse de viaje y mantener un edificio en el centro de Valéncia, a los parados catalanes, que seguro que agradecerán mucho”.
De veritat, no té desperdici. -¿Aixina cóm tenim que tallar l'entort? - O siga, el PP està sabedor de tot, no es pot cridar a engany. Ho conéix tot de pe, a pa, mai millor dit. Segur que si el senyor Mas rep noticies d'est artícul se l'enquadrarà per a llegir-lo cada nit abans de gitar-se per tal de dormir tranquil.
¡Qué llàstima que el PP no reaccione ¡contundentment! (ara ho dic en serio) en est assunt. Estic segur que seria molt positiu per a tots; ¡i per ad ell el primer!
... Respecte a la llengua dels musulmans valencians, per a demostrar que només parlaven arap, aduïxen els filòlecs de l'Universitat una cita de Martí de Viciana, molt cuidadosament seleccionada, inclús en uns pudorosos punts suspensius allà on, en el text, apareix la denominació “Lengua Valenciana”.
L'obreta de Martí de Viciana, Alabanza de las lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana i Valenciana, d'on s'ha tret la cita, és un elogi i un cant tota ella a la llengua valenciana, a la que posa inclús per damunt de la castellana. Entre atres coses diu: “De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre y cada cosa por rara que fuese”. I també: “La Lengua Valenciana es hija y factura de la Lengua Latina por derecha linea y propagación”.
Quinze voltes en dèu paginetes utilisa Martí de Viciana l'expressió “Lengua Valenciana”, i atres tantes la qualifica de llengua i la coloca entre atres llengües. No deixa de ser ben curiós que, de les moltes llengües que menciona: hebrea, grega, llatina, francesa, alemana, castellana, aràbiga, portuguesa, provençal, toscana, caldea, inclús gascona, viscaïna i aragonesa, no anomena per a res la llengua catalana. Ni pel cap li passa a Viciana, en esta obreta d'elogi a les llengües que considera més importants, parlar de llengua catalana, la que ara preté ser font i mare del valencià. Ésta deuria ser la valoració general en tota Espanya en les darreries del XVI i, per supost, en el Regne de Valéncia, respecte al parlar dels catalans: ni mencionar-lo tan sols.
Ara resulta que els nostres filòlecs de l'Universitat, de tot este magnífic elogi a la llengua valenciana, del que només hem tret un parell de cites de mostra, lo únic que troben digne de menció en un “Informe sobre la llengua del País Valencià” és el cas d'uns vassalls de baronia que tots parlaven aràbic, per a deduir, seguint a Joan Fustet, que, si el parlaven en el sigle XVI, en més raó el parlarien en el XIII. Lo que demostra, en pura llògica, que parlaven aràbic; pero no demostra en absolut que no parlaren romanç també. Més encara, era natural que, reduïts com estaven a una situació de vassallage i casi de servitut per raó religiosa, més motius tingueren per a mantindre lo diferencial con era la seua algarabia, fenòmen típic dels grups marginats, com el “caló” dels gitanos o el llenguage especial dels qui solen viure al marge de la llei. Religió i llengua aràbiga eren per ad ells dos símbols d'identitat i de resistència als donimadors.
Encara, i sempre a lo seu, inclús a costa de reconéixer lo que abans han negat, és dir que els musulmans -”il.lustrats però”- coneixien també l'algemia o romanç dels cristians, troben ocasió per a ficar un testimoni del rei Ferran d'Antequera, acabat de vindre de Castella, després del Compromís de Casp, que diu: “Vista una letra o carta morisca vuestra, aquella feyta reduir por el alcadi de Valencia, de morisco en romanç catalan...”. D'esta manera poden relacionar una volta més a Valéncia en el català, encara que siga per boca d'un rei castellà, poc familiarisat en diferències llingüístiques i potser aveat a expressar-se en vells termens dels més antics regnes i senyorius cristians. En ésta, com en atres poques ocasions, els inexactes qualificatius dels forasters valen més que els innumerables dels pròpis valencians. (Continuarà...)
DES DEL MEU POBLE
Calfant-me el cap
Tots sabem la força acumulada pel Sr. Climent i el poder de convocatòria dins de la Comunitat Valenciana. Pero d'igual manera és conegut el palés recolzament rebut en primera instància pel PSEPV, aixina com després i durant ya molts anys del deixar fer per part del PP. Tot plegat nos dona el fruit podrit que hui collim sense l'insecticida que done l'esperança per a curar i secar de raïl l'endanyat malifet. No està mal que se critique a est element tant quant puguen, aprofitant les seues faltes com hui és el cas, aixina com les seues carències, pero no deurien mai més donar-li la mínima cobertura, ni molt menys com paréix que ho hagen fet abans, inclús facilitar-li subvencions dineràries ad algunes de les seues empreses; sabent, com se sap, quína és la finalitat darrera que perseguix. El PP deuria d'actuar davant d'este panca immisericorde i no tolerar-li lo intolerable, com venen fent fins a hui.
Ni molt menys, quan es dirigix el senyor Clemente al cap del govern català, senyor Mas, reprochant-li o, millor dit, recomanant-li cóm deu actuar de cara al seu representant en la Comunitat Valenciana, i fer-ho de la manera tan infantil com ha restat expressat en l'artícul que ací mencione, dient-li: “Confio en que el nuevo Gobierno catalán de Artur Mas, no caiga en el error de sus antecesores y le corte el grifo por presidir un entramado de asociaciones cuyo único fin es destruir la lengua y cultura valenciana y ser una ingerencia en territorio valenciano, y además, porque se dedicaba a pegarse la vida a costa de las subvenciones. Las subvenciones para Climent han sido un insulto a los valencianos por emplearse para extender el nacionalismo catalán más rancio en tierras valencians, pero tambien son un insulto a los catalanes, porque en una situación de crisis donde la própia Generalitat catalana reconoce dificultades para pagar, es inconcebible que se sigan destinando millones de euros a subvencionar a entidades que ni siquiera ejercen su labor en Cataluña, que solo fomentan el odio i que además sirven para que Eliseu Climent viva desahogadamente. Si Artur Mas no quiere atender a razones de respeto a los valencianos para cortar el chorro de euros a Climent, que al menos atienda a razones económicas y destine el dinero que se le da para irse de viaje y mantener un edificio en el centro de Valéncia, a los parados catalanes, que seguro que agradecerán mucho”.
De veritat, no té desperdici. -¿Aixina cóm tenim que tallar l'entort? - O siga, el PP està sabedor de tot, no es pot cridar a engany. Ho conéix tot de pe, a pa, mai millor dit. Segur que si el senyor Mas rep noticies d'est artícul se l'enquadrarà per a llegir-lo cada nit abans de gitar-se per tal de dormir tranquil.
¡Qué llàstima que el PP no reaccione ¡contundentment! (ara ho dic en serio) en est assunt. Estic segur que seria molt positiu per a tots; ¡i per ad ell el primer!
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XVIII artícul i que continuarem en pròximes revistes. IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
... Respecte a la llengua dels musulmans valencians, per a demostrar que només parlaven arap, aduïxen els filòlecs de l'Universitat una cita de Martí de Viciana, molt cuidadosament seleccionada, inclús en uns pudorosos punts suspensius allà on, en el text, apareix la denominació “Lengua Valenciana”.
L'obreta de Martí de Viciana, Alabanza de las lenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana i Valenciana, d'on s'ha tret la cita, és un elogi i un cant tota ella a la llengua valenciana, a la que posa inclús per damunt de la castellana. Entre atres coses diu: “De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre y cada cosa por rara que fuese”. I també: “La Lengua Valenciana es hija y factura de la Lengua Latina por derecha linea y propagación”.
Quinze voltes en dèu paginetes utilisa Martí de Viciana l'expressió “Lengua Valenciana”, i atres tantes la qualifica de llengua i la coloca entre atres llengües. No deixa de ser ben curiós que, de les moltes llengües que menciona: hebrea, grega, llatina, francesa, alemana, castellana, aràbiga, portuguesa, provençal, toscana, caldea, inclús gascona, viscaïna i aragonesa, no anomena per a res la llengua catalana. Ni pel cap li passa a Viciana, en esta obreta d'elogi a les llengües que considera més importants, parlar de llengua catalana, la que ara preté ser font i mare del valencià. Ésta deuria ser la valoració general en tota Espanya en les darreries del XVI i, per supost, en el Regne de Valéncia, respecte al parlar dels catalans: ni mencionar-lo tan sols.
Ara resulta que els nostres filòlecs de l'Universitat, de tot este magnífic elogi a la llengua valenciana, del que només hem tret un parell de cites de mostra, lo únic que troben digne de menció en un “Informe sobre la llengua del País Valencià” és el cas d'uns vassalls de baronia que tots parlaven aràbic, per a deduir, seguint a Joan Fustet, que, si el parlaven en el sigle XVI, en més raó el parlarien en el XIII. Lo que demostra, en pura llògica, que parlaven aràbic; pero no demostra en absolut que no parlaren romanç també. Més encara, era natural que, reduïts com estaven a una situació de vassallage i casi de servitut per raó religiosa, més motius tingueren per a mantindre lo diferencial con era la seua algarabia, fenòmen típic dels grups marginats, com el “caló” dels gitanos o el llenguage especial dels qui solen viure al marge de la llei. Religió i llengua aràbiga eren per ad ells dos símbols d'identitat i de resistència als donimadors.
Encara, i sempre a lo seu, inclús a costa de reconéixer lo que abans han negat, és dir que els musulmans -”il.lustrats però”- coneixien també l'algemia o romanç dels cristians, troben ocasió per a ficar un testimoni del rei Ferran d'Antequera, acabat de vindre de Castella, després del Compromís de Casp, que diu: “Vista una letra o carta morisca vuestra, aquella feyta reduir por el alcadi de Valencia, de morisco en romanç catalan...”. D'esta manera poden relacionar una volta més a Valéncia en el català, encara que siga per boca d'un rei castellà, poc familiarisat en diferències llingüístiques i potser aveat a expressar-se en vells termens dels més antics regnes i senyorius cristians. En ésta, com en atres poques ocasions, els inexactes qualificatius dels forasters valen més que els innumerables dels pròpis valencians. (Continuarà...)
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS D'ABRIL:
Dia 15, divendres a les 20,- h., en l'Espai Cultural,
Milacre de Sant Vicent de l'Altar de Russafa
“Per el Sant, Crist posà la pau entre Russafa i el Grau”
Autor, Germán Roig Florencio.-(adaptació de Pedro Catalán Hurtado i Javier Catalán Aznar)
--------------------------
Dia 29, divendres a les 20,- h., en l'Espai Cultural,
Milacre de Sant Vicent de l'Altar del Pilar
“El deute pagat”
Autor, Rafa Melià.
Milacre de Sant Vicent de l'Altar de Russafa
“Per el Sant, Crist posà la pau entre Russafa i el Grau”
Autor, Germán Roig Florencio.-(adaptació de Pedro Catalán Hurtado i Javier Catalán Aznar)
--------------------------
Dia 29, divendres a les 20,- h., en l'Espai Cultural,
Milacre de Sant Vicent de l'Altar del Pilar
“El deute pagat”
Autor, Rafa Melià.
MOMENT POÈTIC
Pere Delmonte Hurtado
Romanç del chiquet ocult
| El chiquet, flor de sapiència estava en el bosc ocult, ajopit com una brossa als peus d'un roure vetust. La nit, pel vel de la lluna, era un llac d'argent eixut. La montanya una harmonia perfecta d'ombres i llums. Els seus gemecs despertaren sentiments en l'home oscur i li digué: -¿per qué plores?- -¿Acàs t'ha renyit algú?- -O has equivocat la senda del regrés i t'has perdut?- El chiquet el va mirar sense forces, de reüll, i li va dir: -Yo volia pujar al cim més agut, agafar sol una estrela i dur-la a casa en el puny... Pero bote, bote i bote i l'estrela, ai, me fuig. Del cel volia agarrar-la sense que em vera ningú... | -I per a qué?- Tú no pots entendre'm per ser adult. En ella volia fer l'image del meu dibuix. Un “aro” bell i fantàstic tot de brillants i d'or pur, i al centre mateix l'estrela encesa com un gran ull. Seria per a una dona el meu regal pobre i curt, pero en l'anell li diria quant he callat des de llunt, li donaria les gràcies -massa tart per a ser just- i en l'estrela pagaria l'amor que em té i m'ha tingut. -L'amor no desija estreles... ¡Ai, chiquet, qué poc saps tú! L'amor demana tan soles un atre amor de retruc. | -¿I això m'ho dius a mí ara, home de talent obtús, quan l'amor, falt de diàlec, per la torpea has perdut? Raó tenia el chiquet que estava en el bosc ocult. Quantes vegades els hòmens com a falsari recurs busquem en les nits estreles entre els deliris i els punys, i deixem que es perga el sucre del nostre amor ya madur per no saber despullar-nos de vanitats i d'orgulls ni regalar-li a l'amada sezillament un “te vullc”. Te vullc, te vullc... ¡Qué poc costa mantindre en foc l'amor pur, estrela i cel del romanç, romanç del chiquet ocult. |
Quan vinga, amor, el dia
| Quan vinga, amor el dia... i em desperte la Paraula als diàlecs de la meua, entre el pòlen ingràvit del silènci guarda't, amor, la teua. Guarda-la perque al clam de l'alba nova, en atrevir-se el sol a despertar-te, yo estaré en eixe raig de llum sonora, amor, per a escoltar-te. Quan vinga, amor, el dia... i el puny d'aire m'aparte de l'angoixa de les hores, sobre l'immòvil cos, orfe de l'ànima, no vullc, amor, que plores. Vullc que et negues a ser viver de llàgrimes perque en el temple august de la nit lliure, yo, pels ulls d'un estel, buscaré el sucre, amor, del teu somriure. | Quan vinga, amor, el dia... que em regale l'impuls per a creuar els universos, entre el fantàstic llenç de blava incògnita t'escriuré, amor, mos versos. Versos lírics, fidels al viu poema que encetàrem unint-se un maig d'eufòria i al que els fills afegiren cinc estròfes, amor, de carn i glòria. Quan vinga, amor, el dia... que ens eleve per l'éter i tingam sobre la taula el pà del temps, tú i yo s'asseciarem, amor, de la Paraula. Paraula que hem versat en consonàncies de fe, de sentiment i d'alegria. La que hem de dur els dos viva en els llavis quan vinga, amor, el dia... |
DES DEL MEU POBLE
Calfant-me el capEs
parla molt en els círculs dels que defenen el valencià natural o
autèntic sobre el meninfotisme; que el poble valencià és un clar
eixemple en tants assunts, que si açò, que si allò, que si lo de més
allà... -¿Acàs havem pensat que nosatres, els que lluitem per la defensa
de l'idioma de nostres pares i yayos, també estem impregnats per ell?-
O, -¿Acàs la desunió entre nosatres, les revanches, les acusacions de
fets que ocorregueren fa 15 o 20 anys, quant no 50, no demostren
palesament que d'igual manera el derrotisme i el mateix meninfotisme ha
entrat en les nostres files?-
Tots sabem que necessitem un partit polític que nos recolze i nosatres ad ell; qualsevol partit que “condició sine quo non” defenga les nostres postures sobre valenciania. Per ad això les nostres forces deurien ser totals i irrefutablement imprescindibles. Si estes dos qüestions se compliren el nostre moviment tindria futur, perque sense la força que donen els vots ningú nos fa cas ni nos en farà (puix ya sabem com funcionen els partits polítics).
La condició de l'unió és la més sagrada, puix que és la mare de totes les atres i no es deuria de discutir el fondo de la qüestió. Ésta nos donaria la força, els mijos, els vots i tot lo que necessita el valencianisme. Pero no com sol ocorrer quan algú es propon acostar formes de pensar diferents, encara que el fondo siga el mateix: de sobte ixen les paraules mal sonants, les acusacions, els recorts dels agraviats, etc. - Lo que me corrobora lo que dic més amunt, llamentablement.
-¿I per qué si tant chillen, gesticulen i escaroten i diuen que volen a Valéncia i lo valencià, no se sacrifiquen per eixe voler? - ¿Per qué no se traguen el seu orgull? -¿Per qué no perdonen les ofenses (segons ells)? - ¿No serà que no volen tant com diuen a Valéncia i lo valencià? - Tots sabem que el verdader amor és i comporta sacrifici; yo no veig ací molta gent per a sacrificar-se. A lo manco deurien de fer lo que diu Miguel Adlert en son llibre “En defensa del valencià” - “que a vegades no falta més que ser un patriota”.
Tots sabem que necessitem un partit polític que nos recolze i nosatres ad ell; qualsevol partit que “condició sine quo non” defenga les nostres postures sobre valenciania. Per ad això les nostres forces deurien ser totals i irrefutablement imprescindibles. Si estes dos qüestions se compliren el nostre moviment tindria futur, perque sense la força que donen els vots ningú nos fa cas ni nos en farà (puix ya sabem com funcionen els partits polítics).
La condició de l'unió és la més sagrada, puix que és la mare de totes les atres i no es deuria de discutir el fondo de la qüestió. Ésta nos donaria la força, els mijos, els vots i tot lo que necessita el valencianisme. Pero no com sol ocorrer quan algú es propon acostar formes de pensar diferents, encara que el fondo siga el mateix: de sobte ixen les paraules mal sonants, les acusacions, els recorts dels agraviats, etc. - Lo que me corrobora lo que dic més amunt, llamentablement.
-¿I per qué si tant chillen, gesticulen i escaroten i diuen que volen a Valéncia i lo valencià, no se sacrifiquen per eixe voler? - ¿Per qué no se traguen el seu orgull? -¿Per qué no perdonen les ofenses (segons ells)? - ¿No serà que no volen tant com diuen a Valéncia i lo valencià? - Tots sabem que el verdader amor és i comporta sacrifici; yo no veig ací molta gent per a sacrificar-se. A lo manco deurien de fer lo que diu Miguel Adlert en son llibre “En defensa del valencià” - “que a vegades no falta més que ser un patriota”.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
De soca i arrel, de Juli Amadeu Àrias, (Aellva 2010)______________________________________________
Revista nº 86 - MARÇ 2011
EDITORIAL
FBU
¡Lo que ya passa en les Illes Balears: Catalanisme pur i dur!
El
nazionalisme polític absorvent català dona per a molt i està arribant a
extrems inaudits i intolerables; tant en la Comunitat Balear, com en la
Valenciana. En l'agravant, ademés, de portar a efecte les seues
actuacions en una nació democràtica, com és l'espanyola.
El ciutadà espanyol està degudament enterat, o deguera estar-ho, sobre les exigències de tots els partits polítics catalans, uns més i atres manco, en relació a assunts generals que afecten a qualsevol ciutada de les diferents autonomies espanyoles; quasi sempre pretenen conseguir privilegis per damunt dels demés, per creure's superiors en tantes i tantes qüestions... escomençant per una major aportació al PIB de la nació, passant per un més alt percentage en la participació de les exportacions, per acabar en la part identitària i llingüística diferents a les dels espanyols de a peu. Tot això, sent desagradable d'oir de manera repetitiva, de sofrir en la realitat per quant, per la seua força en vots conseguixen molt de lo que demanen, diriem que entra dins del joc de partits democràtics en les lluites parlamentaries. Molesten, pero no hi ha massa que objectar; res en contra.
Lo roïn, lo que rebaixa a les persones i les denigra és quan entren en terrenys que no els pertanyen, que estan fòra de les seues fronteres; és quan pretenen per la força i no per la raó, impondre ad atres les seues idees; i dins d'elles fer acopi de qualsevol assunt que els interesse per a millorar el seu patrimoni, siga éste en clau de llengua, absorvint-la per mig de l'immersió; l'història de tot un poble, en tot lo que esta frase significa, per tant, desnaturalisant-lo al furtar-li les credencials de les seues més genuïnes celebritats lliteràries, etc... Este paragraf se n'ix de la territorialitat general espanyola i se n'entra de ple en les comunitats Balear i Valenciana. I en això estem.
Cada volta més rebem noticies d'escandal pels mijos de comunicació, dia sí i l'atre també, a on els fets catalanisants són els que són, sense pausa ni fer cas de posicions contràries a les seues polítiques imperialistes: El nou president català, senyor Mas, es sent molestissim perque des de la Com. Valenciana li hagen tallat la senyal per a emetre per TV3; l'home no ho comprén i prendrà les mides pertinents, diu, davant del president Camps. Desigem, només, que dita mida no haja segut presa sols perque s'acosten les eleccions, per a que, després, tornem a estar a on estavem. Pero és que per una atra banda, en les seues polítiques absorvents tenen molt de terreny abonat pels corifeus panques que campen per tot arreu, manifestant-se públicament en el seu favor. ¡Ahí tenim i està el problema, en els valencians-catalans que ho inunden tot, specialment en la política i en la Universitat, inclús dins del PP i detentant altíssims càrrecs!
El passat 11 de febrer, el diari EL M UNDO nos donava una noticia que la passe íntegrament, per la seua importància: Un instituto de Mallorca invita a cantar “yo soy catalán”. “Manuel Aguilera/Palma.- El instituto Pau Casesnoves, de Inca (Mallorca), detuvo ayer las clases para realizar un acto de defensa de la lengua catalana y puso a cantar a sus alumnos una canción titulada “jo soc català”, con estrofas como “jo soc de Mallorca, català insular”. La actividad se enmarczó en una protesta conjunta de 18 centros escolares públicos contra el programa lingüístico del PP balear, que ha prometido equiparar las dos lenguas oficiales en las aulas si gana las próximas elecciones. La convocatoria fué seguida por solo el 6% de los centros públicos de las islas: 15 institutos, 2 colegios y un centro de adultos. Las actividades que se realizaron pretendian defender la unidad de la lengua catalana y la inmersión lingüística en respuesta a las promesas del PP de distinguir las modalidades lingüísticas baleares.
La Conselleria de Educación, dirigida por el PSOE, aprobó los actos, pero avisó de que se debian evitar las menciones a siglas concretas. A pesar de ello, el IES Marratxí, municipio cuyo alcalde es el presidente del PP, José Ramón Bauzá, sí citó a los populares en el manifiesto que leyó a los alumnos. El Pau Casesnoves colocó una bandera catalana en el patio, junto a un mural de los llamados Països Catalans que incluyen Baleares.”
I ara ve la qüestió del milló: Tenint en conte, com ya he dit en una atra ocasió, que en els Estatuts de la Comunitat Balear, on des de l'inici de la Democràcia en Espanya s'arreplegava palesament que la llengua d'aquella comunitat era “Sa Llengo Baléà” i que, ya després, per la pressió i poder polítics catalanistes, constants, recolzats pels panques de les Illes, en els darrers anys han conseguit erradicar de dit document estatutari l'original llengua dels illencs i suplantar-la per la “catalana”; tenint en conte el tipo de docència que acabem de vore, fent (obligant) als chiquets mallorquins deprendre cançons on es reivindiquen com a que són catalans, encara que aclarixquen que són de Mallorca, és dir, catalans insulars; - ¿Volem nosatres, els valencians, voren's dins de no res representats pels mateixos fets dels ací descrits? -
No podem ni debem perdre ni un sol minut en fer saber als nostres governants de tanda en l'embolic a on nos han ficat i s'econtrem davant del nazionalisme català. Deuen prendre les mides pertinents per tal de posar el sobremorro a tant de desgavell i deslligitimar a l'AVLl, representació oficial de l'IEC en la Comunitat Valenciana. Si el PSOE i el PP posaren la pata en la seua creació, encara estan a temps de rectificar i desfer-la, puix que la seua labor és catastròfica per a la Llengua Valenciana. I guanyariem per dos bandes, la primera llevar-nos un malsomni de damunt i, la segona, aforrar-nos molts mils d'euros a l'any pels elevats sous pagats als massa acadèmics posats a dit. A la vegada, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana reprendria novament el lloc que li correspon i que mai deguera haver perdut dins de l'oficialitat governativa. “Les Normes d'El Puig” deurien tornar a implantar-se dins de la docència, tal qual ya ho fon en el primer govern valencià dins de la Democràcia, aixina com també en la mateixa Normativa fon escrit l'Estatut de la Comunitat Valenciana, és dir, que no passaria res de nou. Lo nou fon desllegitimar, per se i de facto, la Normativa de la Real Acadèmia a l'impondre pel PSOE, com acabem de dir, les normes de l'IEC, mal nomenades del 32.
I per la part de totes les Associacions Culturals del món del valencianisme, mouren's ràpits i dialogants. Prendre postures fermes de cara al futur i deixar-nos de rencialles passades. Que contem davant dels polítics, que es fem notar i que arriben a pensar que els som necessaries... Que nos sapien i nos vegen unides...
El gerundi es contruïx unint al radical les terminacions -ant (primer grup), -ent (segon grup), -int (tercer grup):
No obstant la norma només accepta els casos no velarisats.
Com l'infinitiu, el gerundi té també una forma composta construïda en el verp haver:
Classificarem les perífrasis segons utilisem un infinitiu, un gerundi o un participi per a la seua construcció. Dins de cada grup diferenciarem aquelles que tenen un caracter agressiu, incoatiu, perfectiu, reiteratiu, obligatiu,...
... Els nostres filòlecs s'afanyen en contraposar la versió d'un filòlec egipci, Mahamud Ali Makki (1964) “persones que parlen malament l'àrab”, i la de Dolors Bramon (1977) “persones que no són àrabs de nissaga”. En 1985, Mª Jesús Rubiera donarà encara una tercera versió: “estrangers que no parlen àrab”. Qualsevol versió pareix bona sempre que no signifique “persones que parlen romanç”.
Totes estes versions, únicament destinades a rebaixar i diluir la força del text, són versions alternatives o complementàries, pero no exclusives una de l'atra. En contexts diferents la paraula al-adjam podria tindre cada una d'eixes significacions. El fet de que se'n puguen donar tantes ya indica la polivalència i poca precissió del terme.
En el cas del filòlec Ibn Sida, podem descartar com irrellevant la versió en que precísament més émfasis fan els filòlecs de l'Universitat, la de la condició racial “no àrabs de nissaga”, perque el context en que parla el sabi musulmà és llingüístic, no ètnic. La raó dels possibles errors en el parlar i escriure no està precísament en la raça d'una persona, sino en el llenguage que usa.
“Parlar malament l'àrab”, com traduïx l'egipci, és lo propi i llògic de tot no àrapparlant i, per tant, de tot aquell que habitualment parla romanç. -¿Quína llengua no àrap parlarien els veïns d'Ibn Sida en Dénia que no fora romanç?-
De fet, en Espanya i, per tant en Dénia, la paraula al-adjam s'aplicava repetidament als qui parlaven romanç i és tan correctament aplicable que d'ella deriva precísament aljamia, o “algemia”, arabisme que designa els parlars arromançats espanyols en zona musulmana. No es pot trobar una conexió més clara i més directa, i tot lo demés és buscar-li cinc peus al gat, per tal de no reconeixer el significat més obvi i normal, que és el que és, per coneiximents i sentit comú, li donà Ribera: “persones que parlen romanç”.
Ara be, si en estes persones al-adjam tractava familiarment Ibn Sida, no podien ser mossàraps, ya que, encara que hi havia gran tolerància religiosa, no hi havia familiaritat entre els creyents de diversa religió. Ni tampoc podia referir-se, com indica Mª Jesús Rubiera, a “estrangers que no parlaven àrab”, els que arribaven al port de Dénia, perque no és normal conviure familiarment ab estrangers que van i venen fins al punt d'influir negativament en el propi llenguage. Els únics que podien parlar familiarment ab Ibn Sida eren els musulmans de Dénia. El bilingüísme era una realitat entre els musulmans cults valencians, a cent cinquanta anys de la conquista de Valéncia.
(Continuarà...)
El ciutadà espanyol està degudament enterat, o deguera estar-ho, sobre les exigències de tots els partits polítics catalans, uns més i atres manco, en relació a assunts generals que afecten a qualsevol ciutada de les diferents autonomies espanyoles; quasi sempre pretenen conseguir privilegis per damunt dels demés, per creure's superiors en tantes i tantes qüestions... escomençant per una major aportació al PIB de la nació, passant per un més alt percentage en la participació de les exportacions, per acabar en la part identitària i llingüística diferents a les dels espanyols de a peu. Tot això, sent desagradable d'oir de manera repetitiva, de sofrir en la realitat per quant, per la seua força en vots conseguixen molt de lo que demanen, diriem que entra dins del joc de partits democràtics en les lluites parlamentaries. Molesten, pero no hi ha massa que objectar; res en contra.
Lo roïn, lo que rebaixa a les persones i les denigra és quan entren en terrenys que no els pertanyen, que estan fòra de les seues fronteres; és quan pretenen per la força i no per la raó, impondre ad atres les seues idees; i dins d'elles fer acopi de qualsevol assunt que els interesse per a millorar el seu patrimoni, siga éste en clau de llengua, absorvint-la per mig de l'immersió; l'història de tot un poble, en tot lo que esta frase significa, per tant, desnaturalisant-lo al furtar-li les credencials de les seues més genuïnes celebritats lliteràries, etc... Este paragraf se n'ix de la territorialitat general espanyola i se n'entra de ple en les comunitats Balear i Valenciana. I en això estem.
Cada volta més rebem noticies d'escandal pels mijos de comunicació, dia sí i l'atre també, a on els fets catalanisants són els que són, sense pausa ni fer cas de posicions contràries a les seues polítiques imperialistes: El nou president català, senyor Mas, es sent molestissim perque des de la Com. Valenciana li hagen tallat la senyal per a emetre per TV3; l'home no ho comprén i prendrà les mides pertinents, diu, davant del president Camps. Desigem, només, que dita mida no haja segut presa sols perque s'acosten les eleccions, per a que, després, tornem a estar a on estavem. Pero és que per una atra banda, en les seues polítiques absorvents tenen molt de terreny abonat pels corifeus panques que campen per tot arreu, manifestant-se públicament en el seu favor. ¡Ahí tenim i està el problema, en els valencians-catalans que ho inunden tot, specialment en la política i en la Universitat, inclús dins del PP i detentant altíssims càrrecs!
El passat 11 de febrer, el diari EL M UNDO nos donava una noticia que la passe íntegrament, per la seua importància: Un instituto de Mallorca invita a cantar “yo soy catalán”. “Manuel Aguilera/Palma.- El instituto Pau Casesnoves, de Inca (Mallorca), detuvo ayer las clases para realizar un acto de defensa de la lengua catalana y puso a cantar a sus alumnos una canción titulada “jo soc català”, con estrofas como “jo soc de Mallorca, català insular”. La actividad se enmarczó en una protesta conjunta de 18 centros escolares públicos contra el programa lingüístico del PP balear, que ha prometido equiparar las dos lenguas oficiales en las aulas si gana las próximas elecciones. La convocatoria fué seguida por solo el 6% de los centros públicos de las islas: 15 institutos, 2 colegios y un centro de adultos. Las actividades que se realizaron pretendian defender la unidad de la lengua catalana y la inmersión lingüística en respuesta a las promesas del PP de distinguir las modalidades lingüísticas baleares.
La Conselleria de Educación, dirigida por el PSOE, aprobó los actos, pero avisó de que se debian evitar las menciones a siglas concretas. A pesar de ello, el IES Marratxí, municipio cuyo alcalde es el presidente del PP, José Ramón Bauzá, sí citó a los populares en el manifiesto que leyó a los alumnos. El Pau Casesnoves colocó una bandera catalana en el patio, junto a un mural de los llamados Països Catalans que incluyen Baleares.”
I ara ve la qüestió del milló: Tenint en conte, com ya he dit en una atra ocasió, que en els Estatuts de la Comunitat Balear, on des de l'inici de la Democràcia en Espanya s'arreplegava palesament que la llengua d'aquella comunitat era “Sa Llengo Baléà” i que, ya després, per la pressió i poder polítics catalanistes, constants, recolzats pels panques de les Illes, en els darrers anys han conseguit erradicar de dit document estatutari l'original llengua dels illencs i suplantar-la per la “catalana”; tenint en conte el tipo de docència que acabem de vore, fent (obligant) als chiquets mallorquins deprendre cançons on es reivindiquen com a que són catalans, encara que aclarixquen que són de Mallorca, és dir, catalans insulars; - ¿Volem nosatres, els valencians, voren's dins de no res representats pels mateixos fets dels ací descrits? -
No podem ni debem perdre ni un sol minut en fer saber als nostres governants de tanda en l'embolic a on nos han ficat i s'econtrem davant del nazionalisme català. Deuen prendre les mides pertinents per tal de posar el sobremorro a tant de desgavell i deslligitimar a l'AVLl, representació oficial de l'IEC en la Comunitat Valenciana. Si el PSOE i el PP posaren la pata en la seua creació, encara estan a temps de rectificar i desfer-la, puix que la seua labor és catastròfica per a la Llengua Valenciana. I guanyariem per dos bandes, la primera llevar-nos un malsomni de damunt i, la segona, aforrar-nos molts mils d'euros a l'any pels elevats sous pagats als massa acadèmics posats a dit. A la vegada, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana reprendria novament el lloc que li correspon i que mai deguera haver perdut dins de l'oficialitat governativa. “Les Normes d'El Puig” deurien tornar a implantar-se dins de la docència, tal qual ya ho fon en el primer govern valencià dins de la Democràcia, aixina com també en la mateixa Normativa fon escrit l'Estatut de la Comunitat Valenciana, és dir, que no passaria res de nou. Lo nou fon desllegitimar, per se i de facto, la Normativa de la Real Acadèmia a l'impondre pel PSOE, com acabem de dir, les normes de l'IEC, mal nomenades del 32.
I per la part de totes les Associacions Culturals del món del valencianisme, mouren's ràpits i dialogants. Prendre postures fermes de cara al futur i deixar-nos de rencialles passades. Que contem davant dels polítics, que es fem notar i que arriben a pensar que els som necessaries... Que nos sapien i nos vegen unides...
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XXIV).Tema 10
Atres apunts sobre els verps
UN POC DE TEORIA...Atres apunts sobre els verps
El gerundi
És,
probablement, la forma personal menys coneguda i més difícil a
comprendre de les tres. Està considerat com a adverbi verbal, és dir,
que en moltes oracions pot funcionar com a adverbi.El gerundi es contruïx unint al radical les terminacions -ant (primer grup), -ent (segon grup), -int (tercer grup):
cantar....... cantant témer....... tement sentir....... serntint
En els verps que el radical acaba en -u, esta cau per a formar el gerundi.Eixemple: Cou-re......... coent cau-re......... caent
Molts
verps del segon grup han creat uns gerundis analògics per influència de
la velarisació i que coexistixen en els regulars, aixina trobem casos
com:córrer... corrent/correguent -- caure... caent/caiguent -- dir... dient/diguent
¡ATENCIÓ! Els verps escriure, vindre, tindre i viure fan el gerundi:escrivint, venint, tenint i vivint
No obstant la norma només accepta els casos no velarisats.
Com l'infinitiu, el gerundi té també una forma composta construïda en el verp haver:
havent cantat havent temut havent sentit
Les perífrasisi verbals
Són
una construcció composta per una forma no personal i una atra forma
personal que se considerarà tot com un únic verp. El significat semàntic
de la forma verbal estarà donat normalment per la forma no personal i
l'informació gramatical serà donada per la forma conjugada.Classificarem les perífrasis segons utilisem un infinitiu, un gerundi o un participi per a la seua construcció. Dins de cada grup diferenciarem aquelles que tenen un caracter agressiu, incoatiu, perfectiu, reiteratiu, obligatiu,...
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XVII artícul i que continuarem en pròximes revistes. IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
... Els nostres filòlecs s'afanyen en contraposar la versió d'un filòlec egipci, Mahamud Ali Makki (1964) “persones que parlen malament l'àrab”, i la de Dolors Bramon (1977) “persones que no són àrabs de nissaga”. En 1985, Mª Jesús Rubiera donarà encara una tercera versió: “estrangers que no parlen àrab”. Qualsevol versió pareix bona sempre que no signifique “persones que parlen romanç”.
Totes estes versions, únicament destinades a rebaixar i diluir la força del text, són versions alternatives o complementàries, pero no exclusives una de l'atra. En contexts diferents la paraula al-adjam podria tindre cada una d'eixes significacions. El fet de que se'n puguen donar tantes ya indica la polivalència i poca precissió del terme.
En el cas del filòlec Ibn Sida, podem descartar com irrellevant la versió en que precísament més émfasis fan els filòlecs de l'Universitat, la de la condició racial “no àrabs de nissaga”, perque el context en que parla el sabi musulmà és llingüístic, no ètnic. La raó dels possibles errors en el parlar i escriure no està precísament en la raça d'una persona, sino en el llenguage que usa.
“Parlar malament l'àrab”, com traduïx l'egipci, és lo propi i llògic de tot no àrapparlant i, per tant, de tot aquell que habitualment parla romanç. -¿Quína llengua no àrap parlarien els veïns d'Ibn Sida en Dénia que no fora romanç?-
De fet, en Espanya i, per tant en Dénia, la paraula al-adjam s'aplicava repetidament als qui parlaven romanç i és tan correctament aplicable que d'ella deriva precísament aljamia, o “algemia”, arabisme que designa els parlars arromançats espanyols en zona musulmana. No es pot trobar una conexió més clara i més directa, i tot lo demés és buscar-li cinc peus al gat, per tal de no reconeixer el significat més obvi i normal, que és el que és, per coneiximents i sentit comú, li donà Ribera: “persones que parlen romanç”.
Ara be, si en estes persones al-adjam tractava familiarment Ibn Sida, no podien ser mossàraps, ya que, encara que hi havia gran tolerància religiosa, no hi havia familiaritat entre els creyents de diversa religió. Ni tampoc podia referir-se, com indica Mª Jesús Rubiera, a “estrangers que no parlaven àrab”, els que arribaven al port de Dénia, perque no és normal conviure familiarment ab estrangers que van i venen fins al punt d'influir negativament en el propi llenguage. Els únics que podien parlar familiarment ab Ibn Sida eren els musulmans de Dénia. El bilingüísme era una realitat entre els musulmans cults valencians, a cent cinquanta anys de la conquista de Valéncia.
(Continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Josep-Albert Aymemir i Casasus
el rellonge
(fragment)
(fragment)
-¿Saps?- Crec que la passió hui és una atra cosa.-
No sé si hui la viuen com tú i yo
la vàrem viure en temps quan tú la rosa
guardaves feta vers i creació.
No sé si hui la sent la joventut
tenint pomells de roses sempre a mà.
És tot lo que a l'infausta senectut
reproche per un temps que ya no està.
I encara així fruïxc la jagantesca
llum que hui se desprén del teu glatir
quan bec el teu perfum de rosa fresca
portant-me epifanies de l'ahir.
I em cal eixe pourneig, que em du a la ment
fontanes argentoses d'aigua clara:
Puix soc com una palla en el torrent
que busca el port ombriu del nostre ara.
Llavors, pretenc solcar nostre infinit
lliurant-me d'enyorances del passat.
Desige el teu estel en l'espirit
que m'òbriga el present de bat a bat.
Yo tinc els ulls oberts. Pero somie
que eres l'oasis dòcil, ple de calma
que ha lograt que la boira se destrie
d'afanys filamentosos com la palma.
Llavors, note que així guanye un nou títul
com l'ermàs el desig d'un glop de puja
que li done a la terra un nou capítul
d'espigues baix un sol que baixa i puja.
Sé que vindran nous dies que el ramage
desfilarà el vestit de nostra vida
d'inútils amargors i colps d'image
quan seque el ventijol la terra humida,
i ens cobrirà un crepúscul de misteri
tot l'amor consumit sens llei d'oferta.
I el nosgtre bes, nodrint l'espai eteri
viurà com una estrela mai deserta.
Pero abans, detingam el vell rellonge;
que no ens segue les hores sense viure;
¡Que Deu les nostres vides les esponge
fruïnt d'una vellea digna i lliure!
No sé si hui la viuen com tú i yo
la vàrem viure en temps quan tú la rosa
guardaves feta vers i creació.
No sé si hui la sent la joventut
tenint pomells de roses sempre a mà.
És tot lo que a l'infausta senectut
reproche per un temps que ya no està.
I encara així fruïxc la jagantesca
llum que hui se desprén del teu glatir
quan bec el teu perfum de rosa fresca
portant-me epifanies de l'ahir.
I em cal eixe pourneig, que em du a la ment
fontanes argentoses d'aigua clara:
Puix soc com una palla en el torrent
que busca el port ombriu del nostre ara.
Llavors, pretenc solcar nostre infinit
lliurant-me d'enyorances del passat.
Desige el teu estel en l'espirit
que m'òbriga el present de bat a bat.
Yo tinc els ulls oberts. Pero somie
que eres l'oasis dòcil, ple de calma
que ha lograt que la boira se destrie
d'afanys filamentosos com la palma.
Llavors, note que així guanye un nou títul
com l'ermàs el desig d'un glop de puja
que li done a la terra un nou capítul
d'espigues baix un sol que baixa i puja.
Sé que vindran nous dies que el ramage
desfilarà el vestit de nostra vida
d'inútils amargors i colps d'image
quan seque el ventijol la terra humida,
i ens cobrirà un crepúscul de misteri
tot l'amor consumit sens llei d'oferta.
I el nosgtre bes, nodrint l'espai eteri
viurà com una estrela mai deserta.
Pero abans, detingam el vell rellonge;
que no ens segue les hores sense viure;
¡Que Deu les nostres vides les esponge
fruïnt d'una vellea digna i lliure!
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
El problema morisco: Las Cortes Valencianas y Juan de RiberaL'Oronella 2010
__________________________________________________________________________________________________
Revista nº 85 - FEBRER 2011
EDITORIAL
FBU
Joan Laporta adoctrina, en directe i en Valéncia, als valencians
El
passat 23 de Giner per la vesprada, en l'Hotel Astória, Joan Laporta
donà una conferència per tal de presentar a la “Societat Valenciana” el
seu partit polític català “Solidaritat Catalana per la Independència”.
Segons els diaris valencians fon un èxit, puix la sala es quedà
chicoteta per haver més de 300 oyents. No està mal.En el discurs, segons
els mijos, “Laporta mostrà el desig de que la seua formació entrara en
les Corts Valencianes per a defendre un independentisme tranquil,
pacífic i democràtic per a construir una confederació d'estats entre
Catalunya, Valéncia i Balears, és dir, els Països Catalans”.
-¡Ahí queda això; si en vols més, para el cabaç!- -¡No té desperdici!-
-I Valéncia i els valencianistes en les Associacions més representatives en cap, els més valencianistes de tots del PP i els d'Unió Valenciana i alguns atres, davant i front a dita tropelia, -¿Qué fan o que han fet?- -¿Ha hagut per part d'algú dels recent nomenats, sabent com se sabia la data i hora de dita conferència, que s'oposara a la mateixa o que reclamara la seua improcedència, especialment per ser antiestatutària?
- Que yo sàpia, ningú.
Pijor encara: Els pocs valencians que donen la cara, com és el cas de valencianistes de Coalició Valenciana, en el seu president en cap, i es presenten en el moment àlgit davant del portal de l'Astória, per a demostrar-li personalment a Laporta el malestar que produïx le seua intromissió en la política valenciana, naturalment alçant la veu i fent-se de notar per a cridar-li l'atenció de manera ostensible, sols per eixe acte de valentia, que no de violència, en defensa de la nostra identitat singular com a valencians del Regne de Valéncia, dic, són criticats i denostats; maltractats per la prensa valenciana dient-los “ultraderechas anticatalanistas pertenecientes a grupos extraparlamentarios”. Ademés, com els valencians espentaven i forcejaven per tal d'arribar prop del “conferenciant”, continuen informant que hi hagué un intent d'agressió fins que aplegà la policia i, en ma dura pero sense traure les porres, foren separats fins acabar tancant-los en una sala de l'hotel, a Sentandreu i els seus.
-¡Vergonyós!-
No hi ha pijor cosa que queixar-se sistemàticament de tot lo que nos passa en Valéncia, en relació a la llengua valenciana, identitat singular i territorialitat. La llengua valenciana, oficialment encara la tenim i fruïm dins de l'Estatut de la Comunitat Valenciana, que no en l'ensenyança a tots els nivells; -¿Fins a quan?- I no es broma, puix sols tenim que vore l'ocorrit en la Comunitat Balear, a on des de ya fa uns quants anys la llengua mallorquina ha desaparegut de l'Estatut Balear, en favor de la catalana. L'identitat i la territorialitat està clar que nos les estan intentant comprar a marches forçades; com a botó de mostra: La conferència de Laporta, abans atres actuacions de Carod Rovira i Pujol, i ara en declaracions constants del nou cap de CIU.
Ni soc polític ni m'agrada la política. Sé que és necessaria. No soc ni estic afiliat a ningun partit i en eixe sentit me sent molt independent; a l'hora de depositar el meu vot, que fins ara ho faç sempre, actúe de manera molt meditada. En tot cas i tornant a l'assunt que hui nos interessa, no puc comprendre cóm existix una corrent solapada pero real, contra un partit valencianiste ben cohesionat,encara que relativament nou dins de l'espectre que nos ocupa, en un grup de joventut darrere d'ell en una força i vitalitat arrolladores, com ningun atre el té, quals són Coalició Valenciana i Grup d'Acció Valencianista. En lo que els conec, són dels pocs si no els únics, que es presenten i reclamen a cara descoberta davant de qui siga menester qualsevol assunt en relació a la defensa del valencianisme cultural i polític.
No hi ha pijor problema dins de la política que el que es va creant a base d'anar deixant fer al contrari. En este aspecte els polítics valencians són mestres. I aixina nos va. I si en hi ha algú que dona la cara, com siga que encara s'encontra en situació extraparlamentària, puix això, la policia el tanca en l'habitació de l'hotel fins que escampe la tronada.
L'infinitiu està considerat com al sustantiu verbal, i com a tal podrà funcionar com a subjecte, atribut, complement del nom o de l'adjectiu, objecte directe, complement c ircumstancial...
Resum i compendi de flagrants tergiversacions és este llibret, casi un opúscul, editat per la Facultat de Filologia de la pròpia Universitat de Valéncia en l'any 1978. El dit “informe” és tot un eixemple de desinformació i sectarisme cultural antivalencià.
Respecte al debatut problema de la formació del primer romanç en lo que pertoca a Valéncia, s'esforcen per mostrar que, quan Jaume I la conquistà, no hi havia en ella ni traça de llengua romanç. Com suponen que el romanç només el parlaven els mossàraps, donen a éstos com pràcticament extinguits a mitant sigle XII.
La documentada opinió del Dr. Vicent Castell, especialisat en història eclesiàstica valenciana, no favorix precísament esta gratuïta suposició. Les actes del contenciós entre les sèus metropolitanes de Toledo i Tarragona per la jurisdicció sobre Valéncia, mencionen explícitament als “christiani valentini” de l'época immediatament anterior a la conquista. Igualment el Dr. Hussein Mones, catedràtic egipci d'Estudis Hispànics en l'Universitat del Cairo, menciona en son llibre “Andalusia, Algarbia and Alsharky” un supost discurset del rei Çayyan a Jaume I en l'entrega de la ciutat, on diu que “en la ciutat de Valencia conviuen musulmans -gent noble del meu poble- ab cristians i judeus” i que “durant en meu reinat eixien processons de semana santa i els cristians professaven la seua religió ab tota llibertat”.
Apart d'açò, prestigiosos historiadors com Ribdera, Levi Provençal, Sánchez Albornoz, Ubieto i atres més, han mostrat i demostrat que l'Espanya musulmana, i per tant Valéncia, mai es desromanisà del tot i que els musulmans espanyols, i per tant els valencians, també parlaven romanç. La ben recent i brillant tèsis doctoral del professor Penyarroja prova irrefutablement, tant des del punt de vista històric com, sobre tot, filològic, l'existència d'un romanç valencià prejaumí, que conecta ademés, ab el ya conegut en els primers grans documents.
Tornant a l'informe de l'universitat, mamprenen a continuació el conegut text d'Ibn sida, que morí en Dénia l'any 1066, autor d'un diccionari semàntic àrap, el qual es justifica de possibles erros gramaticals dient: “I com no n'he de cometre yo, que escric en temps tan lluntants (de quan l'arap era parlat ab purea)i he de viure familiarment en persones que parlen romanç (al-adjam)”. Ésta és la versió que dona Ribera, l'arabiste que primer va donar a conéixer el text. (Continuarà...)
Segur que en tots els pobles hi ha una persona (o varies), un personage, que sobreïx per damunt de la majoria; que en distintes facetes de la seua vida va marcant una manera de fer i d'actuar que el distinguix sobre els demés i això, al llarc de la mateixa, li dona una personalitat singular i, per tant, notòria. En este cas parlem d'un valencià tot terreny, ni més ni manco que de Manolo Claramunt Vazquez. En principi, llaurador i fill de llauradors que manté i encara treballa les seus terres, fent excesos de faena que ya no deuria, per allò de l'edat, puix que naixqué ya fa uns quant anys, en 1941.
Manolo és d'eixes persones que s'ha anat fent-se major en circumstàncies difícils sense haver tingut la sort, com tantíssimes atres del poble naixcudes en temps de la postguerra, d'obtindre una formació cultural que no fora la mínima, per mig de l'ensenyança primaria. No obstant això, sempre s'interessà per deprendre més i més i acostar-se ad atres persones de les quals poguera traure el major profit. Per una atra banda, per estar dotat de qualitats especials i singulars que la Naturalea li ha regalat, hui puc afirmar sense lloc a dubte, que est home que s'ha fet a sí mateix és tan polifacètic en el seu fer i saber, que ben pocs en les seues circumstàncies l'igualen.
El seu curriculum és amplíssim. Si comencem per les colaboracions en la parròquia del poble, dels Sants Reis, fins a hui no hi ha hagut ningú més complet que ell; des d'ostentar la presidència de la Secció de la Adoració Nocturna, fins a preparar el Monument al Santíssim en Semana Santa, el Belén per Nadal, o l'Altar Major en festes, noces i actes especials, per mig d'una amplíssima gama de combinacions de plantes i flors de les més diverses varietats i bellea, que sempre i cada vegada nos sorprenen i admiren. Apart, es preocupa de tot... de quasi tot; que si hi ha que arreglar açò o allò, que si la custòdia, el pali, l'incensciari, o les andes, que si els farols, l'arreglo de l'altar dels Sants de la Pedra, mantindre en orde, en condicions i a punt la vestimenta dels retors, la neteja i manteniment en condicions de la cambra malnomenada trasteria....; per Pasqua construïx el monument des d'on la Chiqueta dels Vers nos recita cada any, en la plaça del poble eixe vers que, ell mateix en varies ocasions l'ha escrit i s'ha preocupart d'ensajar-lo junt a la Chiqueta; perteneix als Auroros des de sempre, eixint a cantar tots els anys, com ningú. Ell ha segut en els darrers anys peça clau en l'enaltiment d'este grup situant-lo en el reconeiximent de qualitat per atres grups foràneus fins a participar cada any en encontres gremials en la provincia de Navarra, en gran èxit; igualment és membre dels Cors, Parroquial i d'Albalat. En fí, en est apartat són tantes i tan diverses les coses o necessitats parroquials que ell es preocupa d'arreglar, que sols quan per imperatiu d'edat o salut deixe d'ejecutar-les, al retor que li toque, llavors, sabrà lo que val un peine. D'això ya tingueren prou coneiximent, inclús En Agustí (ya fallit), En Pasqual, En Enric, En Ernest i, ara mateix En Guillem...
La participació en els cors no és casual, puix que dins d'aquelles qualitats a les que adés feya referència, el bon Deu el dotà d'una veu clara i potent pròpia del millor tenor; tampoc en este camp se l'educà com calia. N'obstant, sabent-se agraciat i amo d'ella, en ferma voluntat, per sí mateix l'ha anat dominant i modulant en el transcorrer del temps; en els darrers anys també acaronat pels seus companys dels cors i dels directors corresponents. Tant és aixina, que en el seu curriculum hi ha que anotar l'interpretació de l'Himne d'Albalat, acompanyat per la Banda Municipal del poble, en la Sala Iturbi del Palau de la Música de Valéncia, obtenint tot un èxit. Igualment, l'Himne Regional interpretat per ell, ya és un clàssic en Albalat.
La seua afició a la decoració artística el dugué, junt a la seua dòna, Tere, a obrir una tenda-negoci en Albalat, de flors, plantes ornamentals i atres elements, des d'on hui té guanyat un bon prestigi. Els seus servicis per a decorar actes socials són requerits de manera constant. En este camp és un creatiu com la copa d'un pi, realisant verdaderes filigranes. Tot un artiste nat ple d'idees que desenrolla en gràcia i, lo que és més interessant, sense donar-se ninguna importància.
Manolo, com quasi tots els artistes, és singular i, per tant, també d'un caracter especial; a la fí, bo. Pero té lo seu, clar. Algú es queixa dient que té mal genit i... possiblement no li falte raó. Pero això no vol dir res. Lo que passa és que ell és persona séria; que li agraden les coses ben fetes i en certa rapidea; que la gent no li vaja en romanços ni en monsergues. Una cosa està clara: No té pels en la llengua; lo que té que dir, ho diu sense problemes. I a qui siga.
Un bon amic.
-¡Ahí queda això; si en vols més, para el cabaç!- -¡No té desperdici!-
-I Valéncia i els valencianistes en les Associacions més representatives en cap, els més valencianistes de tots del PP i els d'Unió Valenciana i alguns atres, davant i front a dita tropelia, -¿Qué fan o que han fet?- -¿Ha hagut per part d'algú dels recent nomenats, sabent com se sabia la data i hora de dita conferència, que s'oposara a la mateixa o que reclamara la seua improcedència, especialment per ser antiestatutària?
- Que yo sàpia, ningú.
Pijor encara: Els pocs valencians que donen la cara, com és el cas de valencianistes de Coalició Valenciana, en el seu president en cap, i es presenten en el moment àlgit davant del portal de l'Astória, per a demostrar-li personalment a Laporta el malestar que produïx le seua intromissió en la política valenciana, naturalment alçant la veu i fent-se de notar per a cridar-li l'atenció de manera ostensible, sols per eixe acte de valentia, que no de violència, en defensa de la nostra identitat singular com a valencians del Regne de Valéncia, dic, són criticats i denostats; maltractats per la prensa valenciana dient-los “ultraderechas anticatalanistas pertenecientes a grupos extraparlamentarios”. Ademés, com els valencians espentaven i forcejaven per tal d'arribar prop del “conferenciant”, continuen informant que hi hagué un intent d'agressió fins que aplegà la policia i, en ma dura pero sense traure les porres, foren separats fins acabar tancant-los en una sala de l'hotel, a Sentandreu i els seus.
-¡Vergonyós!-
No hi ha pijor cosa que queixar-se sistemàticament de tot lo que nos passa en Valéncia, en relació a la llengua valenciana, identitat singular i territorialitat. La llengua valenciana, oficialment encara la tenim i fruïm dins de l'Estatut de la Comunitat Valenciana, que no en l'ensenyança a tots els nivells; -¿Fins a quan?- I no es broma, puix sols tenim que vore l'ocorrit en la Comunitat Balear, a on des de ya fa uns quants anys la llengua mallorquina ha desaparegut de l'Estatut Balear, en favor de la catalana. L'identitat i la territorialitat està clar que nos les estan intentant comprar a marches forçades; com a botó de mostra: La conferència de Laporta, abans atres actuacions de Carod Rovira i Pujol, i ara en declaracions constants del nou cap de CIU.
Ni soc polític ni m'agrada la política. Sé que és necessaria. No soc ni estic afiliat a ningun partit i en eixe sentit me sent molt independent; a l'hora de depositar el meu vot, que fins ara ho faç sempre, actúe de manera molt meditada. En tot cas i tornant a l'assunt que hui nos interessa, no puc comprendre cóm existix una corrent solapada pero real, contra un partit valencianiste ben cohesionat,encara que relativament nou dins de l'espectre que nos ocupa, en un grup de joventut darrere d'ell en una força i vitalitat arrolladores, com ningun atre el té, quals són Coalició Valenciana i Grup d'Acció Valencianista. En lo que els conec, són dels pocs si no els únics, que es presenten i reclamen a cara descoberta davant de qui siga menester qualsevol assunt en relació a la defensa del valencianisme cultural i polític.
No hi ha pijor problema dins de la política que el que es va creant a base d'anar deixant fer al contrari. En este aspecte els polítics valencians són mestres. I aixina nos va. I si en hi ha algú que dona la cara, com siga que encara s'encontra en situació extraparlamentària, puix això, la policia el tanca en l'habitació de l'hotel fins que escampe la tronada.
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XXIII).Tema 10
Atres apunts sobre els verps
UN POC DE TEORIA...Atres apunts sobre els verps
Les formes no personals
Com
ya sabem, són l'infinitiu, gerundi i participi. Les nomenen “no
personals” perque no tenen morfemes de persona, aixina com tampoc
tenen morfemes de temps, modo, aspecte...L'infinitiu
Com
hem pogut vore durant tots els temes anteriors, utilisem l'infinitiu
per a enunciar els verps. Aixina hem parlat del verp cantar, témer,
córrer, sentir, engolir, partir,... Les desinències de l'infinitiu (-ar,
-er, -re, -ir) establixen el grup a que pertany cada verp.L'infinitiu està considerat com al sustantiu verbal, i com a tal podrà funcionar com a subjecte, atribut, complement del nom o de l'adjectiu, objecte directe, complement c ircumstancial...
- Eixemple: “Això és viure” - “Dus-me la màquina de cosir” - Vullc deprendre” - Ho arreglaréu en anar”.
- “cantar—haver cantat” - “córrer – haver corregut” -- “engolir -- haver engolit”
- “témer - haver temut” -- “sentir – haver sentit” -- “partir -- haver partit”.
El participi
Hem
pogut estudiar amplament el participi perque és, junt al verp haver, un
dels constituents dels temps composts dels verps. Considerat com
adjectiu verbal, ha de concordar en gènero i número en el substantiu al
que es referix i realisa les mateixes funcions que pot assumir un
adjectiu en una oració (atribut, complement predicatiu,...). Per a
concordar en el substantiu utilisa les terminacions: -at, -ada, -ats i
-ades. No hem d'oblidar que la caiguda de la -d- intervocàlica en l'oral
no ha d'afectar a l'escritura.- Eixemple: he cantat el repertori = l'he cantat
- he cantat la cançó = l'he cantat
- he cantat els èxits = els he cantat
- he cantat les cançons = les he cantades
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XVI artícul i que continuarem en pròximes revistes. IV
INFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
a) Negació del Romanç valenciàINFORME SOBRE LA LLENGUA DEL PAÍS VALENCIÀ
Resum i compendi de flagrants tergiversacions és este llibret, casi un opúscul, editat per la Facultat de Filologia de la pròpia Universitat de Valéncia en l'any 1978. El dit “informe” és tot un eixemple de desinformació i sectarisme cultural antivalencià.
Respecte al debatut problema de la formació del primer romanç en lo que pertoca a Valéncia, s'esforcen per mostrar que, quan Jaume I la conquistà, no hi havia en ella ni traça de llengua romanç. Com suponen que el romanç només el parlaven els mossàraps, donen a éstos com pràcticament extinguits a mitant sigle XII.
La documentada opinió del Dr. Vicent Castell, especialisat en història eclesiàstica valenciana, no favorix precísament esta gratuïta suposició. Les actes del contenciós entre les sèus metropolitanes de Toledo i Tarragona per la jurisdicció sobre Valéncia, mencionen explícitament als “christiani valentini” de l'época immediatament anterior a la conquista. Igualment el Dr. Hussein Mones, catedràtic egipci d'Estudis Hispànics en l'Universitat del Cairo, menciona en son llibre “Andalusia, Algarbia and Alsharky” un supost discurset del rei Çayyan a Jaume I en l'entrega de la ciutat, on diu que “en la ciutat de Valencia conviuen musulmans -gent noble del meu poble- ab cristians i judeus” i que “durant en meu reinat eixien processons de semana santa i els cristians professaven la seua religió ab tota llibertat”.
Apart d'açò, prestigiosos historiadors com Ribdera, Levi Provençal, Sánchez Albornoz, Ubieto i atres més, han mostrat i demostrat que l'Espanya musulmana, i per tant Valéncia, mai es desromanisà del tot i que els musulmans espanyols, i per tant els valencians, també parlaven romanç. La ben recent i brillant tèsis doctoral del professor Penyarroja prova irrefutablement, tant des del punt de vista històric com, sobre tot, filològic, l'existència d'un romanç valencià prejaumí, que conecta ademés, ab el ya conegut en els primers grans documents.
Tornant a l'informe de l'universitat, mamprenen a continuació el conegut text d'Ibn sida, que morí en Dénia l'any 1066, autor d'un diccionari semàntic àrap, el qual es justifica de possibles erros gramaticals dient: “I com no n'he de cometre yo, que escric en temps tan lluntants (de quan l'arap era parlat ab purea)i he de viure familiarment en persones que parlen romanç (al-adjam)”. Ésta és la versió que dona Ribera, l'arabiste que primer va donar a conéixer el text. (Continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Just Llorca - Alaquàs 1991
NADAL I NOU POESIES MÉS
(en este cas, la quarta, la cinquena i la sisena)
(en este cas, la quarta, la cinquena i la sisena)
No siga que la nit enfosque el pensament
Caldrà, de quan en quant, parar el curs del pensament i prendre-li el pols a la vida.
No siga que la nit enfosque el pensament, mentres el dia illumina la vida.
No siga que l'espina ferixca el pensament, mentres el capoll esclata en la vida.
No siga que l'odi assole el pensament, mentres l'Amor va cantant per la vida.
Caldrà, de quan en quan, parar el curs del pensament i prendre-li el pols a la vida.
Ells creuran que t'has perdut
Si abaixes els fums i perts la vanitat, ells creuran que no eres res, i és quan més gran seràs.
Si deixes als atres anar al davant, ells creuran que vas darrere, i és quan més llunt aplegaràs.
Si aconseguixes perdre en la lluita, ells creuran que t'han guanyat, i és quan més victòria tindràs.
Si fet tot això, te trobes sol, no tingues fret ni por, ells creuran que t'has perdut i és quan més trobat estaràs.
M'agraden
M'agraden, de la meua terra, els pòbles que amagats entre montanyes són companys de pins, almellers i penyes.
M'agraden, del dia, les vesprades, perque les ombres s'allarguen pels bancals, camins, barrancs i eres.
M'agraden, les converses, on, els que parlen, trauen de les entranyes pensaments, somnis, desigs i penes.
M'agraden, de totes les flors, les roses, perque a les clares t'ensenyen olors i fulles, camins, velluts i espines.
M'agraden, les coses senzilles, sinceres i bones. Les atres, les enganyoses fingides i tortes, les he probat i... amarguen.
Amarguen com a carts que m'agueren donat per coses dolçes.
Caldrà, de quan en quant, parar el curs del pensament i prendre-li el pols a la vida.
No siga que la nit enfosque el pensament, mentres el dia illumina la vida.
No siga que l'espina ferixca el pensament, mentres el capoll esclata en la vida.
No siga que l'odi assole el pensament, mentres l'Amor va cantant per la vida.
Caldrà, de quan en quan, parar el curs del pensament i prendre-li el pols a la vida.
Ells creuran que t'has perdut
Si abaixes els fums i perts la vanitat, ells creuran que no eres res, i és quan més gran seràs.
Si deixes als atres anar al davant, ells creuran que vas darrere, i és quan més llunt aplegaràs.
Si aconseguixes perdre en la lluita, ells creuran que t'han guanyat, i és quan més victòria tindràs.
Si fet tot això, te trobes sol, no tingues fret ni por, ells creuran que t'has perdut i és quan més trobat estaràs.
M'agraden
M'agraden, de la meua terra, els pòbles que amagats entre montanyes són companys de pins, almellers i penyes.
M'agraden, del dia, les vesprades, perque les ombres s'allarguen pels bancals, camins, barrancs i eres.
M'agraden, les converses, on, els que parlen, trauen de les entranyes pensaments, somnis, desigs i penes.
M'agraden, de totes les flors, les roses, perque a les clares t'ensenyen olors i fulles, camins, velluts i espines.
M'agraden, les coses senzilles, sinceres i bones. Les atres, les enganyoses fingides i tortes, les he probat i... amarguen.
Amarguen com a carts que m'agueren donat per coses dolçes.
FENT CAMÍ
Manuel, Manolo, Manolito
(també conegut per tots els albalatans com: "El Balaguero")
(també conegut per tots els albalatans com: "El Balaguero")
Segur que en tots els pobles hi ha una persona (o varies), un personage, que sobreïx per damunt de la majoria; que en distintes facetes de la seua vida va marcant una manera de fer i d'actuar que el distinguix sobre els demés i això, al llarc de la mateixa, li dona una personalitat singular i, per tant, notòria. En este cas parlem d'un valencià tot terreny, ni més ni manco que de Manolo Claramunt Vazquez. En principi, llaurador i fill de llauradors que manté i encara treballa les seus terres, fent excesos de faena que ya no deuria, per allò de l'edat, puix que naixqué ya fa uns quant anys, en 1941.
Manolo és d'eixes persones que s'ha anat fent-se major en circumstàncies difícils sense haver tingut la sort, com tantíssimes atres del poble naixcudes en temps de la postguerra, d'obtindre una formació cultural que no fora la mínima, per mig de l'ensenyança primaria. No obstant això, sempre s'interessà per deprendre més i més i acostar-se ad atres persones de les quals poguera traure el major profit. Per una atra banda, per estar dotat de qualitats especials i singulars que la Naturalea li ha regalat, hui puc afirmar sense lloc a dubte, que est home que s'ha fet a sí mateix és tan polifacètic en el seu fer i saber, que ben pocs en les seues circumstàncies l'igualen.
El seu curriculum és amplíssim. Si comencem per les colaboracions en la parròquia del poble, dels Sants Reis, fins a hui no hi ha hagut ningú més complet que ell; des d'ostentar la presidència de la Secció de la Adoració Nocturna, fins a preparar el Monument al Santíssim en Semana Santa, el Belén per Nadal, o l'Altar Major en festes, noces i actes especials, per mig d'una amplíssima gama de combinacions de plantes i flors de les més diverses varietats i bellea, que sempre i cada vegada nos sorprenen i admiren. Apart, es preocupa de tot... de quasi tot; que si hi ha que arreglar açò o allò, que si la custòdia, el pali, l'incensciari, o les andes, que si els farols, l'arreglo de l'altar dels Sants de la Pedra, mantindre en orde, en condicions i a punt la vestimenta dels retors, la neteja i manteniment en condicions de la cambra malnomenada trasteria....; per Pasqua construïx el monument des d'on la Chiqueta dels Vers nos recita cada any, en la plaça del poble eixe vers que, ell mateix en varies ocasions l'ha escrit i s'ha preocupart d'ensajar-lo junt a la Chiqueta; perteneix als Auroros des de sempre, eixint a cantar tots els anys, com ningú. Ell ha segut en els darrers anys peça clau en l'enaltiment d'este grup situant-lo en el reconeiximent de qualitat per atres grups foràneus fins a participar cada any en encontres gremials en la provincia de Navarra, en gran èxit; igualment és membre dels Cors, Parroquial i d'Albalat. En fí, en est apartat són tantes i tan diverses les coses o necessitats parroquials que ell es preocupa d'arreglar, que sols quan per imperatiu d'edat o salut deixe d'ejecutar-les, al retor que li toque, llavors, sabrà lo que val un peine. D'això ya tingueren prou coneiximent, inclús En Agustí (ya fallit), En Pasqual, En Enric, En Ernest i, ara mateix En Guillem...
La participació en els cors no és casual, puix que dins d'aquelles qualitats a les que adés feya referència, el bon Deu el dotà d'una veu clara i potent pròpia del millor tenor; tampoc en este camp se l'educà com calia. N'obstant, sabent-se agraciat i amo d'ella, en ferma voluntat, per sí mateix l'ha anat dominant i modulant en el transcorrer del temps; en els darrers anys també acaronat pels seus companys dels cors i dels directors corresponents. Tant és aixina, que en el seu curriculum hi ha que anotar l'interpretació de l'Himne d'Albalat, acompanyat per la Banda Municipal del poble, en la Sala Iturbi del Palau de la Música de Valéncia, obtenint tot un èxit. Igualment, l'Himne Regional interpretat per ell, ya és un clàssic en Albalat.
La seua afició a la decoració artística el dugué, junt a la seua dòna, Tere, a obrir una tenda-negoci en Albalat, de flors, plantes ornamentals i atres elements, des d'on hui té guanyat un bon prestigi. Els seus servicis per a decorar actes socials són requerits de manera constant. En este camp és un creatiu com la copa d'un pi, realisant verdaderes filigranes. Tot un artiste nat ple d'idees que desenrolla en gràcia i, lo que és més interessant, sense donar-se ninguna importància.
Manolo, com quasi tots els artistes, és singular i, per tant, també d'un caracter especial; a la fí, bo. Pero té lo seu, clar. Algú es queixa dient que té mal genit i... possiblement no li falte raó. Pero això no vol dir res. Lo que passa és que ell és persona séria; que li agraden les coses ben fetes i en certa rapidea; que la gent no li vaja en romanços ni en monsergues. Una cosa està clara: No té pels en la llengua; lo que té que dir, ho diu sense problemes. I a qui siga.
Un bon amic.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
El “think tank” del valencianisme (L'intelectualitat valenciana en tres segles),
de Federico Martínez Roda, Lo Rat, 2010
Revista nº 84 - GINER 2011
BON ANY NOU 2011
EDITORIAL
FBU
ACCIÓ-REACCIÓ –(Polèmica servida, en tota la raó del món)
I
seguim polemisant i prenint part en lo que es cou, puix que estem
donant la raó als discrepants en l'acció presa pel President de LO RAT
PENAT, recolzat per la totalitat de la seua Junta de Govern, d'haver
organisat el passat 2 de Decembre una conferència en la mateixa sèu de
LO RAT, a càrrec del professor de Filologia Catalana, Abelard Saragossà,
sobre la figura de Josep Nebot: Primera acció.
Els ben informats en la matèria conéixen a la perfecció que el senyor Saragossà és fervorós partidari de l'unitat llingüística entre el valencià i el català; que en la seua trayectòria ha negat i continua negant a l'idioma valencià el seu caracter genuí i in dependència llingüística; per tant, totalment contrari a les premisses i declaracions més destacables en la tradició de LO RAT PENAT, és dir, que encara que sempre disposta al diàlec, fer-ho baix les posicions inequívoques valencianistes de diferenciació de nostra llengua valenciana, de qualsevol atra. Per a més inri, a dita conferència foren invitats membres acadèmics de la AVLl, la catalana, entre els quals s'encontraven Emili Casanova, Ramón Ferrer, Alfons Vila, Artur Ahuir o Angel Calpe, tots ells, igualment, defensors de l'unitat de la llengua; també assistiren atres membre de la mateixa tendència.
Primera reacció: Davant d'esta “inesperada i extravagant posada en escena”, per tal d'acostar postures dialogants entre les dos tendències, per mig de tan singulars elements, part d'ells, si no tots ex-ratpenatistes -¿algú es pot sorprendre que de la part del valencianisme denominat “secesioniste” pel mateix President de LO RAT PENAT, s'haja sentit greument ofés per una tal celebració?
-¿Qué menys es podria esperar, que l'aplaudiren? - Inclús és prou comprensible que entre els més exaltats o radicals, que en tots els llocs els hi ha, arribaren a ilustrar en pintades en la frontera de la sèu de LO RAT, el seu sentir; per una atra banda, res de l'atre món: una algarada sense més consecuències, si volen vostés, de mal gust... pero comprensible per l'importància de l'acte mater.
Segona acció: El senyor President de LO RAT PENAT, aprofitant-se del podium que se li oferix cada any durant els JOCS FLORALS en el Teatre Principal del Cap i Casal, dins de l'acostumat discurs i davant d'una gran audiència, també dels representants de les autoritats gevernatives, feu referència a la pintada dels exaltats als que qualificava de “hipòcrites del valencianisme” i els considerava com “els més absoluts totalitaris i intolerants, que nos recorden époques passades que no podem consentir que tornen”. Francament, considere que se'n passà més de 7 pobles; en primer lloc, perque no procedia fer dita referència on s'encontravem (yo també vaig assistir, per tant oir-ho). Fon de molt mal gust. És més, a l'endemà, el senyor President rebé en son despaig de Trinquet de Cavallers a un periodiste d'un dels primers diaris valencians per a fer-li una entrevista sobre els acontenyiments que ací comentem.
En primer lloc tinc que felicitar al periodiste en qüestio per la sagacitat i congruencia de les seus preguntes. En segon, dir-li al senyor President que, si be en un principi estic d'acort en moltes de les seues frases (yo diria llatiguets), p.e.: 1ª: “Lo Rat Penat seguirà treballant per la defensa dels interessos de tota la Patria Valenciana, i més en concret, per la nostra llengua, cultura i tradicions”; 2ª:No tancarem les portes a qui, volent a Valéncia, pensen d'una atra forma”; 3ª: “Sense deixar el diàlec, pero al mateix temps sense renunciar a res”; 4ª: Lo Rat Penat no s'acostarà a eixa AVLl si la RACV no marca eixa pauta ortogràfica.
Lo que no hi haurà mai és un trencament entre lo Rat i la RACV; 5ª: “Yo sempre he tingut el mateix posicionament en una llínea de diàlec i oberta; La realitat dels darrers succesos que estic relatant em fan dubtar, puix que les diatribes que regala als que no pensen com ell són poc menys que mortals. No estic gens d'acort en la resposta que dona al periodiste quan se li pregunta: -¿I creu vosté que la RACV deuria acostar-se a la AVLl? - “És un problema de les dos”, contesta . Aixó no és aixina o, per lo menys yo no ho considere com ell. Si per una part diu per activa i per pasiva que “Lo Rat Penat no s'acostarà a la AVLl si la RACV no marca eixa pauta ortogràfica”. Molt be; magnífic, pero... -¿I si la marca... llavors, qué farem? - ¿Cóm s'atrevix a dir que el problema no és de Lo Rat? - ¡I tant! - Com també ho és i ho serà si ocorreguera una tal cosa per a tot lo món del valencianisme. Per tant, ¡Ojo al dato!, com diria el famós reporter deportiu.
Tampoc estic d'acort en que, a l'igual que feu en els Jocs Florals, repetira la mateixa cançó, esta vegada en la sèu de Lo Rat, també aprofitant-se en el seu discurs de presentació del Calendari 2011 de Lo RAT (estaguí present), davant d'un públic molt conegut i procliu, dient que ya estava cansat d'aguantar a eixa cuadrilla de secessionistes incults, mal educats, antivalencianistes, etc... Repetixc, quan una persona per a defendres de qualsevol atac, el que siga, necessita d'estos impropèris i insults, per a mí es descalifica ella mateix. I em sap greu que el recolzaren en la mateixa taula, aplaudint-lo, persones molt apreciades i estimades per mí. Yo me ho pensaria dos vegades. Est home no té res de dialogant ni d'aperturiste a ni en persones que no siguen de la seua manera de pensar i d'actuar.
Per una atra banda, l'acte de presentació del Calendari 2011, tant el calendari en sí mateix, expost i explicat pel seu creatiu el ya famós Pepe Lacreu, com l'intencionalitat genial i delicada expressada en el dibuix d'un capoll de rosa blanca, en tres fulles en l'aire, pero no caiguent cap a terra sino cap amunt, en direcció al cel i en palesa alució a l'inoblidable MARIVÍ FERRANDIS, de grat recort per a tots els ratpenatistes. ¡Chapeau! - Feu referència a la seua amistat en ella i a l'estreta colaboració que sempre mantingueren ells, junt a Juli Moreno. Molt acertades també les paraules dels dos colaboradors en la elaboració del calendari, Vicent Calatayud i Aureli López. Podria ser est el motiu del seu aplaudiment (descafeinat), a les diatribes del President, per allò de “nobleza obliga”, que digué el clàssic.
2ª reacció: Lo normal, lo que era d'esperar. Bona part de “les atres entitas i associacions valencianistes”, per no dir totes, per una atra banda amants i defensores a ultrança de LO RAT PENAT, puix que molts dels seus components continuen sent socis de l'entitat, no entenen, no entenem una tal iniciativa per part de la Presidència i la Junta de Govern de LO RAT. Estic convençut que tots seran durament crítics contra la postura i acció mampresa pel seu President. Crec, estic convençut que tots volen i valoren a un alt nivell a l'entitat LO RAT PENAT. Una atra cosa és al seu President; per molt que haja fet, económicament parlant, per l'entitat. Eixe seria un atre discurs que, a bon segur, molts li aplaudiriem i reconeixeriem.
Hi ha molts més aspectes sobre els verps que no apareixen reflexats en la flexió verbal i que, no obstant, no deixen de ser importants. Estem parlant de la construcció de perífrasis verbals, tan utilisades en valencià; les formes no personals, que tenen un tractament especial, els verps pronominals, etc. En este tema ens dedicarem a vore tots estos apartats.
Verps pronominals
Són aquells que no poden conjugar-se mes que en els pronoms personals dèbils, és dir, me, te, se, nos vos.
En la primera part de la “Història de la llengua catalana”, escrita per Mossén Modest Prats, llicenciat en Filologia Romànica i Josep Maria Nadal i Farreres, Doctor en Lletres, llegim a propòsit dels Furs Valencians, en la pàgina 260: “...del que posseïm versió llatina i versió catalana”... “si el text d'aquesta versió catalana fou escrit originalment en català”... “El fet important, `però, es que... es feu necessaria una versió en vulgar català”... “ens podria esser de gran utilitat per a anar seguint l'evolució històrica del català”... “Qualsevol estudi lexicogràfic de la llengua catalana hauria d'utilitzar els Furs de Valencia”.
Es tracta del primer gran document de la llengua valenciana, redactat exclusivament per a us del poble valencià, inspirat en el Dret Romà i no en el Germànic. Estos dos autors titulats en Barcelona necessiten reafirmar sis voltes en una sola pàgina, la seua catalanitat. El principi maximaliste d'unitat de la llengua pareix que els done dret a fer-se propi este document fonamental de la llengua valenciana.
El desig de poder amostrar documents d'un llenguage català anterior als grans texts valencians, els fa incorrer en greus contradiccions. Com en la pàg. 264 d'este mateix llibre podem llegir per un costat: “Es cert que de mitjan segle XII son l'Epistola farcida de Sant Esteve i Augats, senyos, que credets Deu lo payre”; i per un atre costat, a peu de la mateixa pàgina, llegim en la nota 196: “Josep Renau ha estudiat i editat l'Epistola farcida de Sant Esteve... on s'afirma erroniament, però, que l'Epistola es un text de mitjan segle XII”. -¿En qué quedem? -¿És certa, com diu en el text, o és erronia, com diu en la nota, la datació d'este document?
Podriem seguir casi indefinidament aportant casos d'errors i contradiccions interpretatives, sempre a favor d'una prioritat catalana, pero nos reduirem a un sol cas. (continuarà...)
Els ben informats en la matèria conéixen a la perfecció que el senyor Saragossà és fervorós partidari de l'unitat llingüística entre el valencià i el català; que en la seua trayectòria ha negat i continua negant a l'idioma valencià el seu caracter genuí i in dependència llingüística; per tant, totalment contrari a les premisses i declaracions més destacables en la tradició de LO RAT PENAT, és dir, que encara que sempre disposta al diàlec, fer-ho baix les posicions inequívoques valencianistes de diferenciació de nostra llengua valenciana, de qualsevol atra. Per a més inri, a dita conferència foren invitats membres acadèmics de la AVLl, la catalana, entre els quals s'encontraven Emili Casanova, Ramón Ferrer, Alfons Vila, Artur Ahuir o Angel Calpe, tots ells, igualment, defensors de l'unitat de la llengua; també assistiren atres membre de la mateixa tendència.
Primera reacció: Davant d'esta “inesperada i extravagant posada en escena”, per tal d'acostar postures dialogants entre les dos tendències, per mig de tan singulars elements, part d'ells, si no tots ex-ratpenatistes -¿algú es pot sorprendre que de la part del valencianisme denominat “secesioniste” pel mateix President de LO RAT PENAT, s'haja sentit greument ofés per una tal celebració?
-¿Qué menys es podria esperar, que l'aplaudiren? - Inclús és prou comprensible que entre els més exaltats o radicals, que en tots els llocs els hi ha, arribaren a ilustrar en pintades en la frontera de la sèu de LO RAT, el seu sentir; per una atra banda, res de l'atre món: una algarada sense més consecuències, si volen vostés, de mal gust... pero comprensible per l'importància de l'acte mater.
Segona acció: El senyor President de LO RAT PENAT, aprofitant-se del podium que se li oferix cada any durant els JOCS FLORALS en el Teatre Principal del Cap i Casal, dins de l'acostumat discurs i davant d'una gran audiència, també dels representants de les autoritats gevernatives, feu referència a la pintada dels exaltats als que qualificava de “hipòcrites del valencianisme” i els considerava com “els més absoluts totalitaris i intolerants, que nos recorden époques passades que no podem consentir que tornen”. Francament, considere que se'n passà més de 7 pobles; en primer lloc, perque no procedia fer dita referència on s'encontravem (yo també vaig assistir, per tant oir-ho). Fon de molt mal gust. És més, a l'endemà, el senyor President rebé en son despaig de Trinquet de Cavallers a un periodiste d'un dels primers diaris valencians per a fer-li una entrevista sobre els acontenyiments que ací comentem.
En primer lloc tinc que felicitar al periodiste en qüestio per la sagacitat i congruencia de les seus preguntes. En segon, dir-li al senyor President que, si be en un principi estic d'acort en moltes de les seues frases (yo diria llatiguets), p.e.: 1ª: “Lo Rat Penat seguirà treballant per la defensa dels interessos de tota la Patria Valenciana, i més en concret, per la nostra llengua, cultura i tradicions”; 2ª:No tancarem les portes a qui, volent a Valéncia, pensen d'una atra forma”; 3ª: “Sense deixar el diàlec, pero al mateix temps sense renunciar a res”; 4ª: Lo Rat Penat no s'acostarà a eixa AVLl si la RACV no marca eixa pauta ortogràfica.
Lo que no hi haurà mai és un trencament entre lo Rat i la RACV; 5ª: “Yo sempre he tingut el mateix posicionament en una llínea de diàlec i oberta; La realitat dels darrers succesos que estic relatant em fan dubtar, puix que les diatribes que regala als que no pensen com ell són poc menys que mortals. No estic gens d'acort en la resposta que dona al periodiste quan se li pregunta: -¿I creu vosté que la RACV deuria acostar-se a la AVLl? - “És un problema de les dos”, contesta . Aixó no és aixina o, per lo menys yo no ho considere com ell. Si per una part diu per activa i per pasiva que “Lo Rat Penat no s'acostarà a la AVLl si la RACV no marca eixa pauta ortogràfica”. Molt be; magnífic, pero... -¿I si la marca... llavors, qué farem? - ¿Cóm s'atrevix a dir que el problema no és de Lo Rat? - ¡I tant! - Com també ho és i ho serà si ocorreguera una tal cosa per a tot lo món del valencianisme. Per tant, ¡Ojo al dato!, com diria el famós reporter deportiu.
Tampoc estic d'acort en que, a l'igual que feu en els Jocs Florals, repetira la mateixa cançó, esta vegada en la sèu de Lo Rat, també aprofitant-se en el seu discurs de presentació del Calendari 2011 de Lo RAT (estaguí present), davant d'un públic molt conegut i procliu, dient que ya estava cansat d'aguantar a eixa cuadrilla de secessionistes incults, mal educats, antivalencianistes, etc... Repetixc, quan una persona per a defendres de qualsevol atac, el que siga, necessita d'estos impropèris i insults, per a mí es descalifica ella mateix. I em sap greu que el recolzaren en la mateixa taula, aplaudint-lo, persones molt apreciades i estimades per mí. Yo me ho pensaria dos vegades. Est home no té res de dialogant ni d'aperturiste a ni en persones que no siguen de la seua manera de pensar i d'actuar.
Per una atra banda, l'acte de presentació del Calendari 2011, tant el calendari en sí mateix, expost i explicat pel seu creatiu el ya famós Pepe Lacreu, com l'intencionalitat genial i delicada expressada en el dibuix d'un capoll de rosa blanca, en tres fulles en l'aire, pero no caiguent cap a terra sino cap amunt, en direcció al cel i en palesa alució a l'inoblidable MARIVÍ FERRANDIS, de grat recort per a tots els ratpenatistes. ¡Chapeau! - Feu referència a la seua amistat en ella i a l'estreta colaboració que sempre mantingueren ells, junt a Juli Moreno. Molt acertades també les paraules dels dos colaboradors en la elaboració del calendari, Vicent Calatayud i Aureli López. Podria ser est el motiu del seu aplaudiment (descafeinat), a les diatribes del President, per allò de “nobleza obliga”, que digué el clàssic.
2ª reacció: Lo normal, lo que era d'esperar. Bona part de “les atres entitas i associacions valencianistes”, per no dir totes, per una atra banda amants i defensores a ultrança de LO RAT PENAT, puix que molts dels seus components continuen sent socis de l'entitat, no entenen, no entenem una tal iniciativa per part de la Presidència i la Junta de Govern de LO RAT. Estic convençut que tots seran durament crítics contra la postura i acció mampresa pel seu President. Crec, estic convençut que tots volen i valoren a un alt nivell a l'entitat LO RAT PENAT. Una atra cosa és al seu President; per molt que haja fet, económicament parlant, per l'entitat. Eixe seria un atre discurs que, a bon segur, molts li aplaudiriem i reconeixeriem.
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XXII).Tema 10
Atres apunts sobre els verps
UN POC DE TEORIA...Atres apunts sobre els verps
Hi ha molts més aspectes sobre els verps que no apareixen reflexats en la flexió verbal i que, no obstant, no deixen de ser importants. Estem parlant de la construcció de perífrasis verbals, tan utilisades en valencià; les formes no personals, que tenen un tractament especial, els verps pronominals, etc. En este tema ens dedicarem a vore tots estos apartats.
Verps pronominals
Són aquells que no poden conjugar-se mes que en els pronoms personals dèbils, és dir, me, te, se, nos vos.
Eixemple: quedar-se, atrevir-se, queixar-se, penedir-se...
El
pronom serà considerat ací com un morfema del verp , ya que sense ell
la forma verbal no té el mateix sentit o simplement no podria existir:Eixemple: yo em queixe (correcte) yo queixe (??).
No
obstant hi ha verps que es poden conjugar tant en estos pronoms com
sense ells i es consideraran pronominals quan porten els pronoms:Eixermple:
alegrar-se i alegrar, emocionar-se i emocionar, supondre's i supondre,
creure's i creure, enrecordar-se'n i enrecordar, oblidar-se i oblidar,
quedar-se i quedar, imaginar-se i imaginar...
(El pronom en
estos verps no serà considerat objecte directe ni indirecte sino es
considera un morfema propi del verp perque pot canviar el seu
significat).RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XV artícul i que continuarem en pròximes revistes.III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
...
Si digueres que és un llibre publicat en un moment en que les lletres
catalanes brillaven ab llum pròpia i que l'autor, per ser valencià,
vullgué a pesar de tot marcar un punt a favor de sa terra. Pero no. El
llibre és publicat precísament en el moment de màxim esplendor del
nostre sigle d'or, quan la llengua i lliteratura valenciana omplia tot
l'espai cultural de la Corona Aragonesa i estava per damunt de totes les
demés peninsulars. Això no priva al Sr.Colon d'insistir en que el
llibre és català, perque hi ha un postulat a priori que diu que el
valencià és una modalitat dialectal del català. Yo no puc acceptar eixe
principi per la simple raó d'autoritat.AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
En la primera part de la “Història de la llengua catalana”, escrita per Mossén Modest Prats, llicenciat en Filologia Romànica i Josep Maria Nadal i Farreres, Doctor en Lletres, llegim a propòsit dels Furs Valencians, en la pàgina 260: “...del que posseïm versió llatina i versió catalana”... “si el text d'aquesta versió catalana fou escrit originalment en català”... “El fet important, `però, es que... es feu necessaria una versió en vulgar català”... “ens podria esser de gran utilitat per a anar seguint l'evolució històrica del català”... “Qualsevol estudi lexicogràfic de la llengua catalana hauria d'utilitzar els Furs de Valencia”.
Es tracta del primer gran document de la llengua valenciana, redactat exclusivament per a us del poble valencià, inspirat en el Dret Romà i no en el Germànic. Estos dos autors titulats en Barcelona necessiten reafirmar sis voltes en una sola pàgina, la seua catalanitat. El principi maximaliste d'unitat de la llengua pareix que els done dret a fer-se propi este document fonamental de la llengua valenciana.
El desig de poder amostrar documents d'un llenguage català anterior als grans texts valencians, els fa incorrer en greus contradiccions. Com en la pàg. 264 d'este mateix llibre podem llegir per un costat: “Es cert que de mitjan segle XII son l'Epistola farcida de Sant Esteve i Augats, senyos, que credets Deu lo payre”; i per un atre costat, a peu de la mateixa pàgina, llegim en la nota 196: “Josep Renau ha estudiat i editat l'Epistola farcida de Sant Esteve... on s'afirma erroniament, però, que l'Epistola es un text de mitjan segle XII”. -¿En qué quedem? -¿És certa, com diu en el text, o és erronia, com diu en la nota, la datació d'este document?
Podriem seguir casi indefinidament aportant casos d'errors i contradiccions interpretatives, sempre a favor d'una prioritat catalana, pero nos reduirem a un sol cas. (continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Joan Ant. Alapont i Pérez
Recordem els fets
Recordem els fets de la Batalla d'Almansa
on feren com una pansa a l'eixèrcit dels maulets.
Allí es quedaren els drets d'un poble senzill i amable
per no ser-li favorable el triumfo al rei-archiduc
que pergué l'envit i el truc com és palés i palpable.
Que el guanyar els botiflers comandats per Felip V
hui encara estem patint la pèrdua d'aquells poders.
Puix entre sermons severs castigant al poble pla
el borbó al punt nos llevà els Furs que ens donà l'Història
a qui Deu tinga en la glòria ¡igual que en Xàtiva està!
Mes mirant la perspectiva d'aquells fets en la distància
i contemplant en consciència lo que hui en Valéncia es trama
voreu que el mal que patim no prové tan sol d'Almansa.
Perque en esta terra nostra tan pacífica i tan... càndida
seguim, després de tres sigles, tenint botiflers a manta
que estan furtant-nos lo nostre sense pressa i sense pausa
davant de l'indiferència del govern que enguany nos mana.
Així en el Puig, fa tres décades, com si d'un joc es tractara,
uns guilopos en astúcia, passant-se al poble baix cama,
llevant-li el nom a un gran regne ple de glòria, honor i fama,
rebatejant-lo el ficaren Comunitat Valenciana que era un nom,
digam... més apte, en la nova democràcia.
També ficaren a pacte la Senyera en franja blava
a l'intentar la permuta per atra quatribarrada
que correspon a atre poble d'on atres vius l'han furtada.
I és que els atacs a Valéncia ya no provenen d'Almansa...
Hui ens apleguen ¡i a diari! Per ponent i tramontana
i també per Cartagena de manera solapada...
Que ací un edil sense escrúpuls en astúcia i fent-se el maula
a esquenes d'un poble màrtir – i ho dic per tot lo que aguanta-
fent de la llengua bandera per traure el vot que li falta,
pactà en el Pujol l'idioma de la valenciana pàtria
ficant-nos una acadèmia entre remors de ... sardana
que ofén i ultraja la llengua que Ausias March glorificara
per ser els seus components com sabeu, socis del Barça.
I en tant el govern autònom sobre el tema se'n fa l'ansa...
Pero te manté ¡i ben viva! Eixa acadèmia nefasta
que la sanc ens enverina i nos fa malbé la pancha.
I nos parlen d'eixos atres que miren cam a la Rambla
que quan protestes te tilden de barraqueta o de facha
o inclús de secessioniste per ser valencià ¡redacsa!
Per lo tant si els fets observes voreu, valencians de l'ànima,
que aquella batalla fera que allà en Almansa es lliurara
enguany es queda en bolquers observant lo que ací passa.
on feren com una pansa a l'eixèrcit dels maulets.
Allí es quedaren els drets d'un poble senzill i amable
per no ser-li favorable el triumfo al rei-archiduc
que pergué l'envit i el truc com és palés i palpable.
Que el guanyar els botiflers comandats per Felip V
hui encara estem patint la pèrdua d'aquells poders.
Puix entre sermons severs castigant al poble pla
el borbó al punt nos llevà els Furs que ens donà l'Història
a qui Deu tinga en la glòria ¡igual que en Xàtiva està!
Mes mirant la perspectiva d'aquells fets en la distància
i contemplant en consciència lo que hui en Valéncia es trama
voreu que el mal que patim no prové tan sol d'Almansa.
Perque en esta terra nostra tan pacífica i tan... càndida
seguim, després de tres sigles, tenint botiflers a manta
que estan furtant-nos lo nostre sense pressa i sense pausa
davant de l'indiferència del govern que enguany nos mana.
Així en el Puig, fa tres décades, com si d'un joc es tractara,
uns guilopos en astúcia, passant-se al poble baix cama,
llevant-li el nom a un gran regne ple de glòria, honor i fama,
rebatejant-lo el ficaren Comunitat Valenciana que era un nom,
digam... més apte, en la nova democràcia.
També ficaren a pacte la Senyera en franja blava
a l'intentar la permuta per atra quatribarrada
que correspon a atre poble d'on atres vius l'han furtada.
I és que els atacs a Valéncia ya no provenen d'Almansa...
Hui ens apleguen ¡i a diari! Per ponent i tramontana
i també per Cartagena de manera solapada...
Que ací un edil sense escrúpuls en astúcia i fent-se el maula
a esquenes d'un poble màrtir – i ho dic per tot lo que aguanta-
fent de la llengua bandera per traure el vot que li falta,
pactà en el Pujol l'idioma de la valenciana pàtria
ficant-nos una acadèmia entre remors de ... sardana
que ofén i ultraja la llengua que Ausias March glorificara
per ser els seus components com sabeu, socis del Barça.
I en tant el govern autònom sobre el tema se'n fa l'ansa...
Pero te manté ¡i ben viva! Eixa acadèmia nefasta
que la sanc ens enverina i nos fa malbé la pancha.
I nos parlen d'eixos atres que miren cam a la Rambla
que quan protestes te tilden de barraqueta o de facha
o inclús de secessioniste per ser valencià ¡redacsa!
Per lo tant si els fets observes voreu, valencians de l'ànima,
que aquella batalla fera que allà en Almansa es lliurara
enguany es queda en bolquers observant lo que ací passa.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Recitals Poètics, Edicions XIV, XV, XVI i XVII, (Aellva-2010)___________________________________________________________
Revista nº 83 - DECEMBRE 2010
BON NADAL 2010
EDITORIAL
FBU
A l'acadèmic de la R.A.E., EN LLUÍS MARIA ANSON
Molt
admirat senyor Ansón! Vaja per davant la meua millor consideració a la
seua persona i a l'ingent llabor que dia darrere d'atre nos regala i
posa a l'abast de tots els que tenim la sort i el gust de llegir-lo.
El fet de dirigir-li est escrit i fer-ho en llengua valenciana té una raó de ser, que no és atra, que haver-li llegit darrerament el magnífic artícul de PRIMERA PALABRA, de la revista EL CULTURAL de 19-25 de novembre de 2010, que nomena “Solo somos el 10% del idioma” (referint-se, clar, a l'idioma castellà). En ell comença queixant-se d'algunes de les decisions, sobre ortografia, que han pres les Acadèmies que rigen la llengua castellana i que treballen baix el denominador comú de que és el poble el que fa la llengua o el idioma (que nosatres, com a valencians, avalem dita idea). També fa una referència al Concili Vaticà II, quan el Sant Pare decidí erradicar el llatí per a que les misses es celebraren en les llengües vernàcules corresponents, decisió que, llavors, a vosté li paregué innecessaria en països com Espanya, França o Portugal, per allò, suponc, de que tots ells i alguns atres més parlaven llengües romanç provinents del llatí.
Per més que no estaguera en un principi d'acort en les dos decisions recent dites, i a la vista de que a dia de hui l'idioma castellà siga parlat per més de 450 millons de persones en tot lo món, en països tan diferents i lluntans com Espanya, EEUU, China, Colombia, etc., comprén ara i dona soport a les mides i canvis novedosos efectuats pels acadèmics de la RAE que acertadament nomena, per tal de que en tots aquells països a on es parla i s'ensenya la llengua castellana, mantinguen i practiquen una mateixa política llingüistica. Sols que d'esta manera s'ha conseguit que l'espanyol es mantinga unit i sense ninguna fisura ni por a desmembrar-se ni sub-dividir-se, tal qual li passà a la llengua llatina desapareguent de l'us qüotidià dels parlants, en favor de'ls idiomes francés, provençal, italià, rumà, castellà, català, gallec, portugués... tal com diu vosté, molt acertadament; pero... i ací ve la qüestió: Vosté, senyor Ansón, com acadèmic i a bon segur coneixedor de la Història del Reine de Valéncia, per tant del Sigle d'Or de la llengua valenciana (abans que el de la llengua castellana), i de l'ingent obra escrita en esta llengua, atestiguat i refrendat pels seus escritors Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Arnau de Vilanova, Antoni Canals, Jaume Gaçull, Joan Roiç de Corella, Lluis de Fenollet, Rafèl Martí de Viciana, Joan Esteve, Miquèl Perez, Gregori Mayans, Bonifaci Ferrer, este darrer transcrivint la Santa Biblia a la llengua valenciana (abans que ninguna atra llengua romanç). I tants atres... Voste, dic, -¿Cóm és possible que en dita relació de llengües romanç no haja inclòs la llengua valenciana?- Miguel de Cervantes sí que nos la reconegué fent-la sebreeixir per damunt d'atres. Inclús ahí en la seua Acadèmia, la RAE, sabrà vosté que no fa molts anys hi hagué un cadirot ocupat pel Pare LLUÍS FULLANA, qui representà durant varis anys la llengua valenciana (sense que fins a hui la RAE l'haja anulat en ninguna de les seues modificacions o ampliacions. Sí que feu, sense més explicacions, menyspreant-la i reduïnt-la descaradament com a dialecte del català)) i, al mateix temps, eixercí la càtedra de dita llengua, la valenciana, en la Universitat de Valéncia.
Seria bo que persones com vosté, sensibles a l'ídioma i a la llingüistica, estimat senyor Ansón, es feren ressó de la problemàtica que sofrix el poble valencià, el que fa la llengua valenciana, tal com vostés mateix confirmen des de la RAE; que s'informaren en llum i taquígrafs sobre l'immersió descarada duta a terme pel catalanisme en l'actual Comunitat Valenciana, en favor del català i en detriment del valencià; que comprovaren de primera mà l'actuació de totes les universitats valencianes en relació a la llengua, puix que ya no es parla per a res de llengua valenciana, sino de llengua catalana, impartint titulacions en català; lo mateix fer-ho en instituts i en primera ensenyança. Segur que es quedarien estupefactes. -¿I vosté es queixava en el seu artícul de que en la llengua castellana li anaven a fer canvis d'algunes lletres, en uns casos suprimint-ne, o llevant-li'n a atres la tilde? - ¡A nosatres nos estan robant l'esència completa de la llengua valenciana! - I lo que és pijor encara: En l'equiesència del govern de tanda; cosa inaudita, quan, per una atra banda, estos polítics nos diuen cada dia pels mijos de comunicació (també catalanisats, dit siga de pas), que són els paladins defensors de la llengua valenciana.
Apele al seu bon fer i a la seua capacitat de discerniment en tots els assunts que li vinc llegint fins a hui, i que vosté mateix es sorprendria de l'acopi d'ells que duc recollits dins de la meua hemeroteca particular. Estic convençut de que molts dels acàdèmics actuals de la RAE no conéixen en profunditat lo que acontix en la nostra Comunitat en relació a la llengua valenciana. Les noticies que deuen de rebre, segur que els arribaran de manera sesgada i distorsionades per tal de vendre'ls gat per llebre. La realitat és la que li acabe d'expondre; no atra. Valga el següent eixemple: Els escritors valencians que es regim per la Normativa del Puig, dita també de La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), res de lo que escrivim pot entrar en el circuït de l'ensenyança oficial; la Conselleria de Cultura nos té absolutament proscrits. I en som uns quants dins d'associacions valencianes, de la mateixa RACV, Lo Rat Penat, Associació d'Escritors en Llengua valenciana (Aellva), Cardona i Vives, etc... Sí que seguim escrivint i editant, pero en condicions infrahumanes i pagant-ho tot del nostre pecuni.
El poble genuí valencià enamorat de la seua autèntica llengua valenciana, de les tres provincies, dins del qual yo m'encontre, li (els) quedariem molt agraïts i reconeguts si es prengueren el treball de dedicar-nos un temps per a informar-se de la nostra realitat. Volem i pretenem, com vostés, defendre nostre millor patrimoni: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ, LA VALENCIANA.
Dins del meu atreviment, li (els) recomane la llectura del llibre "EL CRIT DE LA LLENGUA", de Mossén Alminyana i Vallés. (Edició de Lo Rat Penat)
En el tema anterior hem estat estudiant els temps simples del subjuntiu (present i imperfecte), que són al mateix temps els més utilisats del modo. En este tema anem a estudiar els temps composts del subjuntiu que són el pretèrit perfecte i el plusquamperfecte.
El pretèrit perfecte situarà l'acció en el present o en el futur, encara que com ya vam dir en el tema 8, el temps verbal no és lo que més nos interessa en el subjuntiu, sino l'apreciació que fa de la realitat:
PRESENT DE SUBJUNTIU QUE ENS SERVIRÀ PER A CONSTRUIR EL PRETÈRIT PERFECTE DE SUBJUNTIU + PARTICIPI:
Llògicament este modo no pot tindre les sis persones que normalment tenen els temps verbals ya que un no pot donar-se ordens a sí mateix, ni donar ordens a una tercera persona que no està. Aixina és que tenim la segona persona del singular (tu) i la primera i segona persona del plural (nosatres i vosatres).
L'imperatiu està format en la tercera persona del singular del present d'indicatiu (eix. Ell canta), i la segona i tercera persona del plural del present de subjuntiu (eix. nosatres cantem i vosatres canteu).
M'he apartat delliberadament del tema estrictament llingüistic per a que no caigam en l'ingenuitat de pensar que este no te atres implicacions, que tot es reduïx a una qüestió acadèmica. No se prenen les coses tan fort per una qüestió purament acadèmica. I, si el tema desperta passió, no és només per una qüestió de nom i d'una lletra més o manco en l'ortografia. Les arrels són més fondes, i les possibles conseqüències molt més transcendents.
Es tracta de vore des de quínes opcions hem d'anar a un acort els qui som valencians i volem lo millor per al nostre antic regne, qué és lo que verament pot unir i donar ilusió al nostre poble. Perque eixe poble està alçant-se cada volta ab més força contra els seus regidors culturals que li estan imponent un llenguage oficial que no troba ressó en les coves del cor on niuegen les fondes vivències dormides. El poble valencià, encara que no sap moltes coses, sí que sap que no és ell el qui està en el centro d'allò que li diuen. Es troba foraster i alienat en sa casa davant d'unes ofertes que no entén i que moltes vegades no gosa rebujar perque són hòmens de lletra qui les donen per bones.
Yo, que també em considere home de lletres i que he dedicat uns quants anys de ma vida a estudiar prou a fondo la llengua valenciana, he perdut un poc prou el respecte a més d'un titulat que cobrix opinions contrafetes ab el mant de la ciència i que, a falta de proves reals, es fa repetidor de doctrines alienes solament soportades en un fràgil principi, bo per a la docència pero gens adequat a la ciència, el principi de sola autoritat. Venen a dir: “Yo soc el qui oficialment entenc d'açò; lo teu no és opinar, sino creure'm”. I aixina és com estem en mans d'un dogmatisme ilustrat, que s'empenya en dir blanc allò que llegim negre.
Un eixemple concret i recent. El breu colofó del “Liber Elegantiarum” del notari valencià Joan Esteve, dels primers, si no és el primer diccionari d'Espanya, diu ben clar “latina et valenciana lingua exactissina diligentia emendatus”, açò és, “en llengua llatina i valenciana ab exactissima diligència esmenat”. Puix be, el senyor Germà Colon, prestigiós professor en Ginebra, senta càtedrea i deixa constància, en l'inici del pròlec, que este llibre “és el degà dels diccionaris catalans”. Tot el pròlec del senyor Colon va orientat a infondre en el llector l'idea de que es tracta d'un diccionari de la llengua catalana. Si seguim la seua autoritat nos trobem en que és, possiblement, l'unic cas en que el diccionari d'una llengua, la catalana, és posat per son propi autor a nom d'una atra llengua, la valenciana. (continuarà...)
El fet de dirigir-li est escrit i fer-ho en llengua valenciana té una raó de ser, que no és atra, que haver-li llegit darrerament el magnífic artícul de PRIMERA PALABRA, de la revista EL CULTURAL de 19-25 de novembre de 2010, que nomena “Solo somos el 10% del idioma” (referint-se, clar, a l'idioma castellà). En ell comença queixant-se d'algunes de les decisions, sobre ortografia, que han pres les Acadèmies que rigen la llengua castellana i que treballen baix el denominador comú de que és el poble el que fa la llengua o el idioma (que nosatres, com a valencians, avalem dita idea). També fa una referència al Concili Vaticà II, quan el Sant Pare decidí erradicar el llatí per a que les misses es celebraren en les llengües vernàcules corresponents, decisió que, llavors, a vosté li paregué innecessaria en països com Espanya, França o Portugal, per allò, suponc, de que tots ells i alguns atres més parlaven llengües romanç provinents del llatí.
Per més que no estaguera en un principi d'acort en les dos decisions recent dites, i a la vista de que a dia de hui l'idioma castellà siga parlat per més de 450 millons de persones en tot lo món, en països tan diferents i lluntans com Espanya, EEUU, China, Colombia, etc., comprén ara i dona soport a les mides i canvis novedosos efectuats pels acadèmics de la RAE que acertadament nomena, per tal de que en tots aquells països a on es parla i s'ensenya la llengua castellana, mantinguen i practiquen una mateixa política llingüistica. Sols que d'esta manera s'ha conseguit que l'espanyol es mantinga unit i sense ninguna fisura ni por a desmembrar-se ni sub-dividir-se, tal qual li passà a la llengua llatina desapareguent de l'us qüotidià dels parlants, en favor de'ls idiomes francés, provençal, italià, rumà, castellà, català, gallec, portugués... tal com diu vosté, molt acertadament; pero... i ací ve la qüestió: Vosté, senyor Ansón, com acadèmic i a bon segur coneixedor de la Història del Reine de Valéncia, per tant del Sigle d'Or de la llengua valenciana (abans que el de la llengua castellana), i de l'ingent obra escrita en esta llengua, atestiguat i refrendat pels seus escritors Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Arnau de Vilanova, Antoni Canals, Jaume Gaçull, Joan Roiç de Corella, Lluis de Fenollet, Rafèl Martí de Viciana, Joan Esteve, Miquèl Perez, Gregori Mayans, Bonifaci Ferrer, este darrer transcrivint la Santa Biblia a la llengua valenciana (abans que ninguna atra llengua romanç). I tants atres... Voste, dic, -¿Cóm és possible que en dita relació de llengües romanç no haja inclòs la llengua valenciana?- Miguel de Cervantes sí que nos la reconegué fent-la sebreeixir per damunt d'atres. Inclús ahí en la seua Acadèmia, la RAE, sabrà vosté que no fa molts anys hi hagué un cadirot ocupat pel Pare LLUÍS FULLANA, qui representà durant varis anys la llengua valenciana (sense que fins a hui la RAE l'haja anulat en ninguna de les seues modificacions o ampliacions. Sí que feu, sense més explicacions, menyspreant-la i reduïnt-la descaradament com a dialecte del català)) i, al mateix temps, eixercí la càtedra de dita llengua, la valenciana, en la Universitat de Valéncia.
Seria bo que persones com vosté, sensibles a l'ídioma i a la llingüistica, estimat senyor Ansón, es feren ressó de la problemàtica que sofrix el poble valencià, el que fa la llengua valenciana, tal com vostés mateix confirmen des de la RAE; que s'informaren en llum i taquígrafs sobre l'immersió descarada duta a terme pel catalanisme en l'actual Comunitat Valenciana, en favor del català i en detriment del valencià; que comprovaren de primera mà l'actuació de totes les universitats valencianes en relació a la llengua, puix que ya no es parla per a res de llengua valenciana, sino de llengua catalana, impartint titulacions en català; lo mateix fer-ho en instituts i en primera ensenyança. Segur que es quedarien estupefactes. -¿I vosté es queixava en el seu artícul de que en la llengua castellana li anaven a fer canvis d'algunes lletres, en uns casos suprimint-ne, o llevant-li'n a atres la tilde? - ¡A nosatres nos estan robant l'esència completa de la llengua valenciana! - I lo que és pijor encara: En l'equiesència del govern de tanda; cosa inaudita, quan, per una atra banda, estos polítics nos diuen cada dia pels mijos de comunicació (també catalanisats, dit siga de pas), que són els paladins defensors de la llengua valenciana.
Apele al seu bon fer i a la seua capacitat de discerniment en tots els assunts que li vinc llegint fins a hui, i que vosté mateix es sorprendria de l'acopi d'ells que duc recollits dins de la meua hemeroteca particular. Estic convençut de que molts dels acàdèmics actuals de la RAE no conéixen en profunditat lo que acontix en la nostra Comunitat en relació a la llengua valenciana. Les noticies que deuen de rebre, segur que els arribaran de manera sesgada i distorsionades per tal de vendre'ls gat per llebre. La realitat és la que li acabe d'expondre; no atra. Valga el següent eixemple: Els escritors valencians que es regim per la Normativa del Puig, dita també de La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), res de lo que escrivim pot entrar en el circuït de l'ensenyança oficial; la Conselleria de Cultura nos té absolutament proscrits. I en som uns quants dins d'associacions valencianes, de la mateixa RACV, Lo Rat Penat, Associació d'Escritors en Llengua valenciana (Aellva), Cardona i Vives, etc... Sí que seguim escrivint i editant, pero en condicions infrahumanes i pagant-ho tot del nostre pecuni.
El poble genuí valencià enamorat de la seua autèntica llengua valenciana, de les tres provincies, dins del qual yo m'encontre, li (els) quedariem molt agraïts i reconeguts si es prengueren el treball de dedicar-nos un temps per a informar-se de la nostra realitat. Volem i pretenem, com vostés, defendre nostre millor patrimoni: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ, LA VALENCIANA.
Dins del meu atreviment, li (els) recomane la llectura del llibre "EL CRIT DE LA LLENGUA", de Mossén Alminyana i Vallés. (Edició de Lo Rat Penat)
De bestreta, molt agraït. Francesc Blasco i Úrios, president de:
Associació Cultural Castell dels Sorells
Associació Cultural Castell dels Sorells
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XXI).EL SUBJUNTIU (II)
L'imperatiu
Els composts del subjuntiuEn el tema anterior hem estat estudiant els temps simples del subjuntiu (present i imperfecte), que són al mateix temps els més utilisats del modo. En este tema anem a estudiar els temps composts del subjuntiu que són el pretèrit perfecte i el plusquamperfecte.
El pretèrit perfecte situarà l'acció en el present o en el futur, encara que com ya vam dir en el tema 8, el temps verbal no és lo que més nos interessa en el subjuntiu, sino l'apreciació que fa de la realitat:
Eixemple: Aniré quan m'ho haja demostrat. (futur)
Espere que ho hages conseguit. (present)
El Plusquamperfecte de subjuntiu expressa únicament una acció passada:Espere que ho hages conseguit. (present)
Eixemple: Tindries diners si els hagueres estalviat. (passat)
Com
a temps composts es formaran en el verb haver conjugat en subjuntiu més
el participi del verp que estem conjugant. I com en els temps composts
les irregularitats que pogam trobar estaran en els participis (vore tema
7).PRESENT DE SUBJUNTIU QUE ENS SERVIRÀ PER A CONSTRUIR EL PRETÈRIT PERFECTE DE SUBJUNTIU + PARTICIPI:
haja cantat/temut/sentit -- hages cantat/temut/sentit – haja cantat/temut/sentit
hajam cantat/temut/sentit – hajau cantat/temut/sentit – hagen cantat/temut/sentit
IMPERFECTE DE SUBJUNTIU QUE SERVIRÀ PER A CONSTRUIR EL PLUSQUAMPERFECTE DE SUBJUNTIU + PARTICIPI:hajam cantat/temut/sentit – hajau cantat/temut/sentit – hagen cantat/temut/sentit
haguera cantat/temut/sentit – hagueres cantat/temut/sentit – haguera cantat/temut/sentit
haguerem cantat/temut/sentit – haguereu cantat/temut/sentit –hagueren cantat/temut/sentit
L'imperatiu
està considerat com un modo verbal, és dir, separat del modo
indicatiu i del modo subjuntiu. Siga com siga, l'imperatiu nos servix
per a donar ordens, fer peticions. Dit en atres paraules, manifesta la
voluntat de forma impositiva, presentant el fet com a manament, consell,
prec, petició...haguerem cantat/temut/sentit – haguereu cantat/temut/sentit –hagueren cantat/temut/sentit
Llògicament este modo no pot tindre les sis persones que normalment tenen els temps verbals ya que un no pot donar-se ordens a sí mateix, ni donar ordens a una tercera persona que no està. Aixina és que tenim la segona persona del singular (tu) i la primera i segona persona del plural (nosatres i vosatres).
L'imperatiu està format en la tercera persona del singular del present d'indicatiu (eix. Ell canta), i la segona i tercera persona del plural del present de subjuntiu (eix. nosatres cantem i vosatres canteu).
CANTAR = canta (tu), cantem (nosatres), canteu (vosatres).
TÉMER = tem (tu), temam (nosatres), temau (vosatres).
SENTIR = sent (tu), sentam (nosatres), sentau (vosatres).
L'imperatiu
negatiu només canviarà en la segona persona del singula (tu), puix les
demés van a mantindre's igual. La segona persona de singular farà
l'imperatiu negatiu prenent la segona persona de singular del present de
subjuntiu:TÉMER = tem (tu), temam (nosatres), temau (vosatres).
SENTIR = sent (tu), sentam (nosatres), sentau (vosatres).
Eixemple: no cantes, no cantem, no canteu
no temes, no temam, no temau
no sentes, no sentam, no sentau
En
relació als pronoms personals i a la seua colocació, hem de dir que en
l'imperatiu situarà els pronoms personals darrere del verp i unit ad
ell. No obstant si es tracta de l'imperatiu negatiu, el pronom personal
es situarà davant del verp, entre la negació i el verp, i separat ad
ell:no temes, no temam, no temau
no sentes, no sentam, no sentau
Eisemple: canta-la, no la cantes – temau-li, no li temau – sentam-lo, no el sentau.
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS DE NOVEMBRE:
Dia 3, divendres, a les 22 h. en l'Espai Cultural, Concert de guitarra clàssica.
Entremés: alumne Conservatori de Valéncia: Victor José Benlloch Blasco
Concert: concertiste JOAN ARACIL
Entremés: alumne Conservatori de Valéncia: Victor José Benlloch Blasco
Concert: concertiste JOAN ARACIL
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XIV artícul i que continuarem en pròximes revistes.III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
...
Sobre este nou presupost, s'ha volgut recuperar la llengua valenciana
des de la que s'ha presentat com a mare adoptiva, el català, quan
arribar a parlar català no és salvar-la, sino fer-la desaparéixer per
complet. Eixir-se'n de la forçada i en bona part admesa llengua i
cultura castellana, per a entrar en la catalana, no és recuperar res, és
senzillament canviar d'amo. Mai podrem ser ni castellans ni catalans de
primera, perque mai hem segut ni una cosa ni l'atra. Som valencians, i
solament com a valencians podrem tindre un lloc propi baix el sol.AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
M'he apartat delliberadament del tema estrictament llingüistic per a que no caigam en l'ingenuitat de pensar que este no te atres implicacions, que tot es reduïx a una qüestió acadèmica. No se prenen les coses tan fort per una qüestió purament acadèmica. I, si el tema desperta passió, no és només per una qüestió de nom i d'una lletra més o manco en l'ortografia. Les arrels són més fondes, i les possibles conseqüències molt més transcendents.
Es tracta de vore des de quínes opcions hem d'anar a un acort els qui som valencians i volem lo millor per al nostre antic regne, qué és lo que verament pot unir i donar ilusió al nostre poble. Perque eixe poble està alçant-se cada volta ab més força contra els seus regidors culturals que li estan imponent un llenguage oficial que no troba ressó en les coves del cor on niuegen les fondes vivències dormides. El poble valencià, encara que no sap moltes coses, sí que sap que no és ell el qui està en el centro d'allò que li diuen. Es troba foraster i alienat en sa casa davant d'unes ofertes que no entén i que moltes vegades no gosa rebujar perque són hòmens de lletra qui les donen per bones.
Yo, que també em considere home de lletres i que he dedicat uns quants anys de ma vida a estudiar prou a fondo la llengua valenciana, he perdut un poc prou el respecte a més d'un titulat que cobrix opinions contrafetes ab el mant de la ciència i que, a falta de proves reals, es fa repetidor de doctrines alienes solament soportades en un fràgil principi, bo per a la docència pero gens adequat a la ciència, el principi de sola autoritat. Venen a dir: “Yo soc el qui oficialment entenc d'açò; lo teu no és opinar, sino creure'm”. I aixina és com estem en mans d'un dogmatisme ilustrat, que s'empenya en dir blanc allò que llegim negre.
Un eixemple concret i recent. El breu colofó del “Liber Elegantiarum” del notari valencià Joan Esteve, dels primers, si no és el primer diccionari d'Espanya, diu ben clar “latina et valenciana lingua exactissina diligentia emendatus”, açò és, “en llengua llatina i valenciana ab exactissima diligència esmenat”. Puix be, el senyor Germà Colon, prestigiós professor en Ginebra, senta càtedrea i deixa constància, en l'inici del pròlec, que este llibre “és el degà dels diccionaris catalans”. Tot el pròlec del senyor Colon va orientat a infondre en el llector l'idea de que es tracta d'un diccionari de la llengua catalana. Si seguim la seua autoritat nos trobem en que és, possiblement, l'unic cas en que el diccionari d'una llengua, la catalana, és posat per son propi autor a nom d'una atra llengua, la valenciana. (continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Anfós Ramón i Garcia
Ara el silenci viu en nostra vida
Ara el silenci viu en nostra vida.
Tots callen contemplant una destrossa
que aplana nostre fer com una llosa
encara que pareix estar partida.
Açò no té remei. Esta ferida
algú podrà colgar-la entre la brossa.
Pero ací la derrota és massa grossa
damunt de que resulta consentida.
Ma llengua és un assot que mai no para
de fustigar als hòmens i es dispara
contra qui tantes coses hui nos nega.
La gent no en tén la patria sense lluita.
Be sap que el vetust arbre no fa fruita
i sols vol eixa pau que mai aplega.
Sí, poble meu. No cal que et desesperes
si veus que els valencians no reaccionen
ni saben protestar i s'arraconen
sense intentar desfer tantes barreres.
Pareix que tenim por a les trincheres.
No miren al futur. No s'apassionen
per una causa justa que abandonen
encara que la cosa va de veres.
I ací tens al present que nos esclafa;
que cada dia mou la gran estafa
de tots els que detenten el poder.
Ya sé que són paraules massa dures.
Pero és la veritat. No estan segures
les glòries valencianes com deu ser.
La farsa dels polítics continua;
el fill rebordonit encara actua
impunement en l'Universitat.
El càncer de la llengua, més s'escampa.
Per totes bandes trobes eixa trampa
on cau el valencià despreocupat.
¿I dius que tot el mal vingué d'Almànsa?
Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança
volums que són presagi d'un mal fi.
I si be nostra llengua no està morta,
no cal ni dir quí lluita i quí soporta
l'atac de molts traïdors sense destí.
La greu realitat és la que canta.
¡Qué importa ya el Decret de Nova Planta
si no sabem defendre el nostre ser!
Puix si ara no s'unim els valencians
per tot allò que nos fa ser germans
¡no mai tindrem consciència ni poder!
¡Oblidem-nos ya d'Almansa
i tallem el mal que alvança!
Tots callen contemplant una destrossa
que aplana nostre fer com una llosa
encara que pareix estar partida.
Açò no té remei. Esta ferida
algú podrà colgar-la entre la brossa.
Pero ací la derrota és massa grossa
damunt de que resulta consentida.
Ma llengua és un assot que mai no para
de fustigar als hòmens i es dispara
contra qui tantes coses hui nos nega.
La gent no en tén la patria sense lluita.
Be sap que el vetust arbre no fa fruita
i sols vol eixa pau que mai aplega.
Sí, poble meu. No cal que et desesperes
si veus que els valencians no reaccionen
ni saben protestar i s'arraconen
sense intentar desfer tantes barreres.
Pareix que tenim por a les trincheres.
No miren al futur. No s'apassionen
per una causa justa que abandonen
encara que la cosa va de veres.
I ací tens al present que nos esclafa;
que cada dia mou la gran estafa
de tots els que detenten el poder.
Ya sé que són paraules massa dures.
Pero és la veritat. No estan segures
les glòries valencianes com deu ser.
La farsa dels polítics continua;
el fill rebordonit encara actua
impunement en l'Universitat.
El càncer de la llengua, més s'escampa.
Per totes bandes trobes eixa trampa
on cau el valencià despreocupat.
¿I dius que tot el mal vingué d'Almànsa?
Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança
volums que són presagi d'un mal fi.
I si be nostra llengua no està morta,
no cal ni dir quí lluita i quí soporta
l'atac de molts traïdors sense destí.
La greu realitat és la que canta.
¡Qué importa ya el Decret de Nova Planta
si no sabem defendre el nostre ser!
Puix si ara no s'unim els valencians
per tot allò que nos fa ser germans
¡no mai tindrem consciència ni poder!
¡Oblidem-nos ya d'Almansa
i tallem el mal que alvança!
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
Cançons de llaurador, de V. Lluis Santonja (1995)_________________________________________________________________________________________________
Revista nº 82 - NOVEMBRE 2010
EDITORIAL
FBU
LA “PERLA” DE D. SANTIAGO GRISOLIA, LA “AVLL”
El
passat 3 d'octubre, la periodista Amparo Tórtola li feu una entrevista
en el periòdic El Mundo a l'ínclit D. Santiago Grisolia, president del
Consell Valencià de Cultura (CVC). A les preguntes prou incisives de la
periodista sobre assunts polítics delicats, ell sempre se n'ixia per la
tangent, demostrant la seua llarga experiència dins dels entrevills de
les més altes instàncies del govern valencià, per tant, sense
comprometer-se mai ni a favor ni en contra de ningú; a lo més, dient que
“el CVC es muy incómodo porque es como Pepito Grillo”.
En un moment donat, quan D. Santiago es referia als problemes que hi hagueren en el sí del CVC, on hi havien molts enfrontaments interns (PSOE-PP), a la pregunta de: ¿I cómo se superaron? - Obtingué la següent contestació:
“Pues mira, yo creo que ese clima de enfrentamiento se superó cuando nos embarcamos en la organización del primer gran encuentro sobre el genoma humano. Los temas importantes, y éste lo era, evitan que te pierdas y consumas energias en los pequeños asuntos. Después, con la creación y puesta en marcha de la Académia Valencian a de la Lengua (AVL), también se tranquilizaron las cosas... Y eso que a mí, cuando acudo a la Procesión Cívica del 9 d'Octubre, aun me tiran monedas... pero de escaso valor ¿eh? ... (i damunt recochineig i cinisme...)
Nova pregunta: -¿Qué le provoca más orgullo del CVC?- Nova contestació:
“Yo me siento muy orgulloso de todos mis compañeros del CVC y del esfuerzo colectivo para superar las diferencias; y luego, pues de lo que te decia antes, de haber sido los primeros en empezar a hablar del genoma humano y de haber contribuido a poner en marcha la AVL. Ahí debo decirte que es de agradecer la labor de los medios de comuicación: sin su ayuda no hubiera sido posible...”
¡Té castanyes la cosa! O siga, que el mateix president del CVC, que és la mèdula on es couen tots els assunts importants relacionats en la cultura valenciana, per tant a tot lo relatiu a la llengua valenciana, nos està dient i declarant públicament sense ningun pudor ni vergonya, que està orgullós pel treball que desenrollen tots els seus companys dins del CVC i d'haver colaborat en la creació de la AVLL; una acadèmia política i sense nom, la que, en primer lloc, ha deixat de complir des del seu inici la missió per a la qual fon creada, és dir, el conreu i defensa de la llengua valenciana i, en segon, pijor encara, treballar en una llínea contraria malbaratant-la i defenestrant-la al anar llevant-li a marches forçades, la riquea del vocabulari genuí valencià, en profit del barceloní, dit ara català. I nos confirma en tota la cara dura, que està ben agraït als mijos de comunicació, puix que sense la seua colaboració mai s'havera pogut portar a bon fí l'ingent treball portat a terme. Més palés no es pot expressar: Ya sabem d'a on emanen les directrius que reben TV-9, Radio-9, etc. i en quína eficiència les posen en pràctica.
No pose en qüestió la valua del Sr. Grisolia com a investigador. Desconec el tema en profunditat, per lo tant accepte tots els guardons i parabens que ha rebut fins a hui en relació a tot lo que deprengué del seu mestre, Severo Ochoa, del qual, nomenant-lo a sovint, es fa propaganda d'ell mateix, dit siga de pas. En quant a tindre'l i mantindre'l encara hui, als 87 any d'edat com a president del CVC, ademés fent declaracions que abochornen als valencians que lluitem per la llengua valenciana genuïna, francament, no és de rebut. Falta greu que transpasse de manera automàtica al President de la Generalitat Valenciana, En Francesc Camps, que a la fí és qui el manté en el cadirot i va deixant fer de manera negativa, en un dels assunts més importants del seu comés, com és: La defensa de la llengua valenciana. No pot ni déu continuar fent declaracions constants en els mijos de comunicació, per una atra banda parlant un bon valencià, dient-nos que el PP és qui millor defén la llengua valenciana, quan, com acabem de vore per les declaracions del president del CVC, la realitat és tot lo contrari. Això ya no cola més en la gent del poble. I és una llàstima, puix que la solució la té en les seues mans i, els vots, a bon segur, també.
...L'imperfecte de subjuntiu és més polivalent que el present de subjuntiu, temporalment parlant, i indicarà tant una acció que es situa en el present, en el passat o en el futur.
Al contrari de lo que passa en el present, éste és un temps majoritariament regular (només dos verps canvien el radical per a conjugar-lo), lo únic que hem de tindre en conte és que en els verps velarisats apareix la consonant velar que ve apareixent en tota la flexió. Aixina tindrem fomes com correguera, mereixquera, creixquera, diguera, duguera, olguera, valguera, calguera, venguera, vinguera, tinguera, etc.
Primer grup: Arrel + -ara, -ares, -ara, -arem, -areu, -aren.
Segon grup: Arrel + -era, -eres, -era, -erem, -ereu, -eren.
Tercer grup: Arrel + -ira, -ires, -ira, -irem, -ireu, -iren.
Els verps cantar, témer i sentir, model que hem estat seguint, se conjugarien aixina:
Cantàra, cantares, cantàra, cantàrem, cantàreu, cantaren.
Teméra, temeres, teméra, temérem, teméreu, temeren.
Sentíra, sentires, sentíra, sentírem, sentíreu, sentiren.
Els dos únics verps irregulars que trobem en este temps són el ser i el vore:
Fora, fores, fora, forem, foreu, foren.
Vera, veres, vera, verem, vereu, veren. (Continuarà...)
En esta acumulació de circumstàncies, l'empresa de recuperació de la nostra llengua i de la nostra consciència de poble, naix profundament condicionada i falsejada. En lloc de tornar a les nostres arrels valencianes, a la nostra tradició cultural i llingüística, a la nostra història com a poble singular i diferenciat, la generació intelectual i política ara dominant ha aceptat i feta seua la versió catalana, buidant aixina el nostre decaigut i expoliat patrimoni de tot contingut valencià i motivació intrínseca per al poble, perque ya no és nostre, és patrimoni català.
A un poble ademés marcat per quatre sigles de culturisació castellana, ab casi la mitat de la població que parla ya únicament castellà, se li ha volgut presentar, com a motiu de recuperació, l'única alternativa de parlar i de ser català. Més encara, se l'ha espentat i forçat des de dalt a eixe camí.
És precís dir que el procés de castellanisació no arranca del Decret de Nova Planta, després de la batalla d'Almansa, sino que havia ya començat casi dos sigles abans, quan la classe dirigent valenciana abandonà l'us lliterari del valencià i provocà la seua ràpida decadència, arrastrant en la mateixa als demés territoris de l'Antiga Corona d'Aragó, que vivien al resplandor de les lletres valencianes.
En lloc de reprendre el fil on s'havia aprimat fins trencar-se; en lloc d'acodir al sector popular on encara es conserva la llengua valenciana viva, per a recuperar-la i restaurar-la en sa màxima purea; en lloc de despertar el record de l'antic esplendor, totalment oblidat, i reptar al poble valencià a un resorgiment de les blanes i anònimes cendres en que estava adormit, lo que es fa és arborar un penó imperialiste, importat des del nort, i ahucar als qui encara parlen valencià, en nom de la culta i normada versió catalana. Castella és l'enemiga i fòra de Catalunya no hi ha salvació.
-¿I qué pintem ahí els valencians?- Quedem fòra de joc si no reconeixem que la més pura essència nostra, és catalana. I mira per aon, Catalunya retroba una “filla perduda” pero, ¡quant cobejada! (codiciada), perque és ella, i no atra, l'hereua d'un immens patrimoni que, per sigles, ningú reclamava. Catalunya ho ha fet en son lloc i per tots els registres l'ha posat al seu nom. (Continuarà...)
En un moment donat, quan D. Santiago es referia als problemes que hi hagueren en el sí del CVC, on hi havien molts enfrontaments interns (PSOE-PP), a la pregunta de: ¿I cómo se superaron? - Obtingué la següent contestació:
“Pues mira, yo creo que ese clima de enfrentamiento se superó cuando nos embarcamos en la organización del primer gran encuentro sobre el genoma humano. Los temas importantes, y éste lo era, evitan que te pierdas y consumas energias en los pequeños asuntos. Después, con la creación y puesta en marcha de la Académia Valencian a de la Lengua (AVL), también se tranquilizaron las cosas... Y eso que a mí, cuando acudo a la Procesión Cívica del 9 d'Octubre, aun me tiran monedas... pero de escaso valor ¿eh? ... (i damunt recochineig i cinisme...)
Nova pregunta: -¿Qué le provoca más orgullo del CVC?- Nova contestació:
“Yo me siento muy orgulloso de todos mis compañeros del CVC y del esfuerzo colectivo para superar las diferencias; y luego, pues de lo que te decia antes, de haber sido los primeros en empezar a hablar del genoma humano y de haber contribuido a poner en marcha la AVL. Ahí debo decirte que es de agradecer la labor de los medios de comuicación: sin su ayuda no hubiera sido posible...”
¡Té castanyes la cosa! O siga, que el mateix president del CVC, que és la mèdula on es couen tots els assunts importants relacionats en la cultura valenciana, per tant a tot lo relatiu a la llengua valenciana, nos està dient i declarant públicament sense ningun pudor ni vergonya, que està orgullós pel treball que desenrollen tots els seus companys dins del CVC i d'haver colaborat en la creació de la AVLL; una acadèmia política i sense nom, la que, en primer lloc, ha deixat de complir des del seu inici la missió per a la qual fon creada, és dir, el conreu i defensa de la llengua valenciana i, en segon, pijor encara, treballar en una llínea contraria malbaratant-la i defenestrant-la al anar llevant-li a marches forçades, la riquea del vocabulari genuí valencià, en profit del barceloní, dit ara català. I nos confirma en tota la cara dura, que està ben agraït als mijos de comunicació, puix que sense la seua colaboració mai s'havera pogut portar a bon fí l'ingent treball portat a terme. Més palés no es pot expressar: Ya sabem d'a on emanen les directrius que reben TV-9, Radio-9, etc. i en quína eficiència les posen en pràctica.
No pose en qüestió la valua del Sr. Grisolia com a investigador. Desconec el tema en profunditat, per lo tant accepte tots els guardons i parabens que ha rebut fins a hui en relació a tot lo que deprengué del seu mestre, Severo Ochoa, del qual, nomenant-lo a sovint, es fa propaganda d'ell mateix, dit siga de pas. En quant a tindre'l i mantindre'l encara hui, als 87 any d'edat com a president del CVC, ademés fent declaracions que abochornen als valencians que lluitem per la llengua valenciana genuïna, francament, no és de rebut. Falta greu que transpasse de manera automàtica al President de la Generalitat Valenciana, En Francesc Camps, que a la fí és qui el manté en el cadirot i va deixant fer de manera negativa, en un dels assunts més importants del seu comés, com és: La defensa de la llengua valenciana. No pot ni déu continuar fent declaracions constants en els mijos de comunicació, per una atra banda parlant un bon valencià, dient-nos que el PP és qui millor defén la llengua valenciana, quan, com acabem de vore per les declaracions del president del CVC, la realitat és tot lo contrari. Això ya no cola més en la gent del poble. I és una llàstima, puix que la solució la té en les seues mans i, els vots, a bon segur, també.
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XX).L'IMPERFECTE DE SUBJUNTIU
...L'imperfecte de subjuntiu és més polivalent que el present de subjuntiu, temporalment parlant, i indicarà tant una acció que es situa en el present, en el passat o en el futur.
Eixemples: No volia que ell vinguera. (ara, ahir, o demà)
Voldria que ho escoltares. (ara o demà)
La
construcció de l'imperfecte de subjuntiu se farà afegint a l'arrel les
terminacions pròpies d'este verp que variaran en cada una de les
conjugacions, no obstant no són difícils de memorisar ya que les
variacions d'una atra afecten només a la vocal temàtica.Al contrari de lo que passa en el present, éste és un temps majoritariament regular (només dos verps canvien el radical per a conjugar-lo), lo únic que hem de tindre en conte és que en els verps velarisats apareix la consonant velar que ve apareixent en tota la flexió. Aixina tindrem fomes com correguera, mereixquera, creixquera, diguera, duguera, olguera, valguera, calguera, venguera, vinguera, tinguera, etc.
Primer grup: Arrel + -ara, -ares, -ara, -arem, -areu, -aren.
Segon grup: Arrel + -era, -eres, -era, -erem, -ereu, -eren.
Tercer grup: Arrel + -ira, -ires, -ira, -irem, -ireu, -iren.
Els verps cantar, témer i sentir, model que hem estat seguint, se conjugarien aixina:
Cantàra, cantares, cantàra, cantàrem, cantàreu, cantaren.
Teméra, temeres, teméra, temérem, teméreu, temeren.
Sentíra, sentires, sentíra, sentírem, sentíreu, sentiren.
Els dos únics verps irregulars que trobem en este temps són el ser i el vore:
Fora, fores, fora, forem, foreu, foren.
Vera, veres, vera, verem, vereu, veren. (Continuarà...)
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS DE NOVEMBRE:
Dia 5, divendres, a les 22 h. en l'Espai Cultural, teatre.
Companyia: EFECTO 2 TEATRO
“UN HOMBRE Y UN PAPEL”
Comèdia en castellà, en un acte, de: Antonio Ruiz Negre
“UN HOMBRE Y UN PAPEL”
Comèdia en castellà, en un acte, de: Antonio Ruiz Negre
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XIII artícul i que continuarem en pròximes revistes.III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
...
El fet de que és la llengua la pedra fonamental del nacionalisme
català, i és el principi d'unitat de llengua la base d'un cert
imperialisme que té com a objectius ben clars l'incorporació de Valéncia
i Balears a l'àrea d'influència catalana, nos posa als valencians,
d'entrada, en una situació subordinada i sucursalista. No podem
enganyar-nos respecte a l'actual superioritat llingüística, cultural i
política dels catalans. Ells porten més d'un sigle treballant sobre
l'assunt i han arreplegat tots els trunfos en la mà. Tenen una clara
consciència nacional, tenen una voluntat política, tenen una llengua que
han conreat i format a la seua conveniència; han estudiat, han
investigat, han teorisat i filosofat, han donat una particular versió
de l'història; han conseguit que l'aspecte unitari del diasistema
llingüístic porte nom català; han presentat el conjunt, en congressos
internacionals i universitats extrangeres, com a cultura catalana; han
ocupat els llocs clau de les nostres universitats i format a tota una
generació en l'idea d'una única llengua culta, naturalment catalana; han
fet pactes polítics, han creat llibreries, editorials, revistes, mijos
de comunicació; han cobert les terres valencianes de transmissors de TV3
catalana que, per cert, és prou bona; han presentat als nostres
intelectuals, editors i publicistes la tentadora perspectiva de dèu
millons de possibles clients, sempre que es mantinguen dòcilment en els
carrils oficials del catalanisme imperant.En esta acumulació de circumstàncies, l'empresa de recuperació de la nostra llengua i de la nostra consciència de poble, naix profundament condicionada i falsejada. En lloc de tornar a les nostres arrels valencianes, a la nostra tradició cultural i llingüística, a la nostra història com a poble singular i diferenciat, la generació intelectual i política ara dominant ha aceptat i feta seua la versió catalana, buidant aixina el nostre decaigut i expoliat patrimoni de tot contingut valencià i motivació intrínseca per al poble, perque ya no és nostre, és patrimoni català.
A un poble ademés marcat per quatre sigles de culturisació castellana, ab casi la mitat de la població que parla ya únicament castellà, se li ha volgut presentar, com a motiu de recuperació, l'única alternativa de parlar i de ser català. Més encara, se l'ha espentat i forçat des de dalt a eixe camí.
És precís dir que el procés de castellanisació no arranca del Decret de Nova Planta, després de la batalla d'Almansa, sino que havia ya començat casi dos sigles abans, quan la classe dirigent valenciana abandonà l'us lliterari del valencià i provocà la seua ràpida decadència, arrastrant en la mateixa als demés territoris de l'Antiga Corona d'Aragó, que vivien al resplandor de les lletres valencianes.
En lloc de reprendre el fil on s'havia aprimat fins trencar-se; en lloc d'acodir al sector popular on encara es conserva la llengua valenciana viva, per a recuperar-la i restaurar-la en sa màxima purea; en lloc de despertar el record de l'antic esplendor, totalment oblidat, i reptar al poble valencià a un resorgiment de les blanes i anònimes cendres en que estava adormit, lo que es fa és arborar un penó imperialiste, importat des del nort, i ahucar als qui encara parlen valencià, en nom de la culta i normada versió catalana. Castella és l'enemiga i fòra de Catalunya no hi ha salvació.
-¿I qué pintem ahí els valencians?- Quedem fòra de joc si no reconeixem que la més pura essència nostra, és catalana. I mira per aon, Catalunya retroba una “filla perduda” pero, ¡quant cobejada! (codiciada), perque és ella, i no atra, l'hereua d'un immens patrimoni que, per sigles, ningú reclamava. Catalunya ho ha fet en son lloc i per tots els registres l'ha posat al seu nom. (Continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Josep Melià C.
Confessió a les quartilles (fragment)
Gelat està el paper.
Com les cendres antigues de la llar.
Com la neu del qui es nega a recordar.
Com les nits de giner.
Gelat com l'orfe ab por
que a palpes busca afectes que no alcança.
Com els ossos del vell sense esperança
i els peus d'aquell que es mor...
Me fa en els dits sentir
el gel de soletat intensa i forta
que transmitix l'anella de la porta
que mai se té que obrir.
I encara eixa gelor
més forta, i més intensa, i més sentida,
del ser humà que va cremant la vida
sense trobar calor.
Yo coneguí eixe gel
quallat a glops concrets d'indiferència,
d'encolliment de muscles i carència
del més mínim anhel:
Quan la fe t'abandona
I en l'horisó obscur la llum no apunta.
Quan tot pert interés i es fa pregunta
amarga: -¿I qué més dona?-
Vaig ser com el paper.
Com éste que al contacte els dits me gela.
Tal volta on un silenci en blanc anhela
el calor d'un voler.
Yo el vaig trobar en ella,
i un nou significat donà al meu viure.
Calor sublim, immens, i que a l'escriure,
trasllade a la quartilla.
Calor que vullc deixar
envolt ab el recort d'ilusions tendres,
perque tinc por que es gele, com les cendres
antigues de la llar.
Vullc que es conserve fort,
sense que ningun mal vent mai l'estinguixca.
Que es grave en el paper, i per ell vixca
després de nostra mort.
Tinc por de que la neu
dels anys i dels silencis nos aprese.
Per això a les quartilles els confesse
lo que calla ma veu.
Per elles pot saber
que aquell calor d'amor, com llacor brava,
m'està regant per dins, i que no acaba
gelat com el paper.
Com les cendres antigues de la llar.
Com la neu del qui es nega a recordar.
Com les nits de giner.
Gelat com l'orfe ab por
que a palpes busca afectes que no alcança.
Com els ossos del vell sense esperança
i els peus d'aquell que es mor...
Me fa en els dits sentir
el gel de soletat intensa i forta
que transmitix l'anella de la porta
que mai se té que obrir.
I encara eixa gelor
més forta, i més intensa, i més sentida,
del ser humà que va cremant la vida
sense trobar calor.
Yo coneguí eixe gel
quallat a glops concrets d'indiferència,
d'encolliment de muscles i carència
del més mínim anhel:
Quan la fe t'abandona
I en l'horisó obscur la llum no apunta.
Quan tot pert interés i es fa pregunta
amarga: -¿I qué més dona?-
Vaig ser com el paper.
Com éste que al contacte els dits me gela.
Tal volta on un silenci en blanc anhela
el calor d'un voler.
Yo el vaig trobar en ella,
i un nou significat donà al meu viure.
Calor sublim, immens, i que a l'escriure,
trasllade a la quartilla.
Calor que vullc deixar
envolt ab el recort d'ilusions tendres,
perque tinc por que es gele, com les cendres
antigues de la llar.
Vullc que es conserve fort,
sense que ningun mal vent mai l'estinguixca.
Que es grave en el paper, i per ell vixca
després de nostra mort.
Tinc por de que la neu
dels anys i dels silencis nos aprese.
Per això a les quartilles els confesse
lo que calla ma veu.
Per elles pot saber
que aquell calor d'amor, com llacor brava,
m'està regant per dins, i que no acaba
gelat com el paper.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
“Quimeres amprades”, de Paco Tarazona (2004)
___________________________________________________________________
Revista nº 81 - OCTUBRE 2010
EDITORIAL
FBU
VERITATS A MIGES, INCLÚS MENTIRES, REPETIDES FINS A LA SACIETAT,
ADORMEN COM HO FAN LES OPIACEES.....
.....i
el poble valencià, erre que erre, sense immutar-se ni enterar-se de
l'inoculació duta a terme pel pancatalanisme immisericorde, ya dins de
tots els segments de la seua vida quotidiana; tant se li'n dona que en
la Universitat Valenciana, obertament se anuncie que les titulacions de
la llengua en la nostra comunitat s'otorgen en llengua catalana, com que
hi hagen partits polítics que s'autoproclamen valencianistes i
defensors a ultrança del “valencià”, pero que, al mateix temps,
reivindiquen els no existents “països catalans” ; o que assistixquen els
seus líders com a invitats d'honor de CIU (Convergència i Unió), a la
“Diada catalana”; o que a bombo i platillo s'anuncie en tots els mijos
de comunicació valencians, Canal 9 TV, radio, periòdics, etc., que el 14
del passat més de Setembre tingué lloc en la ciutat de Valéncia un
Congrés Internacional sobre “El Tirant lo Blanch”, novela genuïna i
eminentment valenciana, on participaren els millors “medievalistes
contemporanis”, estrangers i nacionals, nomenant-ne un bon grapat d'ells
procedents de la Corona d'Aragó i representants de les universitats de
les Illes Balears, Valéncia, Barcelona, Alacant, Llèida, sense
nomenar-ne ni tan sols un com a representant de Lo Rat Penat ni de la
Real Acadèmia de Cultura Valenciana. ¡Quina manera més maquiavèlica de
ningunejar als erudits valencians i valencianistes que no combreguen en
la llínea marcada per la progressia pancatalanista! -¿Qué hi haurà que
fer per a que la societat valenciana prenga part en el greu problema on
s'encontrem i sospese el perill que tenim si continuem deixant fer a
eixa corrent antinatura a que me n'estic referint?
Els valencians tenim el dret, pero també el deure, de conéixer i saber quínes són les nostres arrels. I, si aixina és, defendre els nostres drets com a poble que té una idiosincràsia natural i diferenciada. Si sabem i diem que parlem valencià, que sapiam que efectivament lo que parlem i els ensenyen als nostres fills en l'escola, coleges, instituts i universitats, és el valencià; pero el valencià autèntic, no el català. I açò que dic, per a mí tan important, per lo menys saber-ho per a poder-ho defendre quan calga i davant de qui siga. Mai debem alçar els muscles i passar de tot lo relacionat en un assunt tan important, puix que de nosatres mateix, de la societat valenciana en el seu conjunt dependrà que, en un futur més o menys curt, la nostra llengua genuïna valenciana torne a aflorar en l'oficialitat governativa, per tant en l'escola i en el món de la cultura, com ya ho feu no fa tants anys, p.e., a l'inici de la nostra recent democràcia, de la qual, inclús els mateixos ESTATUTS AUTONÒMICS, en ella foren redactats i aixina continuen.
Tots sabem que quan la política posa els nassos on no déu, qualsevol assunt es complica; i d'això es tracta, de política i, en el cas que ací nos importa, els valencians estem en un moment prou complicat, precísament per lo que critique en la capçalera de l'editorial: Una bona part de la nostra societat, llamentablement, s'ha desentés de la problemàtica valenciana i de tot allò que comporte una mínima lluita i defensa de les nostres senyes d'identitat. Si canviara esta postura i es prenguera conciència de lo que ací s'explica, possiblement se desenrollaria una força en cadena, fonamental per a la reivindicació que pretenem. Pensem, per una atra banda, que la política és això, política; igual va, que ve. Unim-se en l'ideal i preparem-se be, informem-se com cal.
El número de verps irregulars que afecten al present de subjuntiu és, com en el present d'indicatiu, relativament alt. No hem d'oblidar que a estes variacions de radical estan també les diverses terminacions verbals segons si són incoatius o velarisats.
ANAR ESTAR SABER CABRE FER
vaja estiga sàpia càpia faça
vages estigues sàpies càpies faces
vaja estiga sàpia càpia faça
anem estigam sapiam capiam fem
aneu estigau sapiau capiau feu
vagen estiguen sàpien càpien facen
SER CALDRE CAURE VORE OIR
siga - - caiga veja oja/oigga
sigues - - caigues veges oges/oiggues
siga calga caiga veja oja/oigga
sigam - - caigam vejam ojam/oiggam
sigau - - caigau vejau ojau/oiggau
siguen calguen caiguen vegen ogen/oigguen
COLLIR MORIR LLEGIR TOSSIR EIXIR
cullga muiga lligga tusca ixca
cullgues muigues lliggues tusques ixques
cullga muiga lligga tusca ixca
cullgam muigam lliggam tuscam ixcam
cullgau muigau lliggau tuscau ixcau
cullguen muiguen lligguen tusquen ixquen
Hi ha unes atres formes per als verps tossir, eixir, oir, etc., que també estan acceptades. Ací hem presentat les més “normatives”, no obstant, en la Flexió Verbal en la Llengua Valenciana (Toni Fontelles, Lo Rat Penat), pots trobar el restant dáccepcions. (Continuarà...)
... No es poden invocar raons “científiques”, o “filològiques”, com arguments definitius de l'unitat de la llengua, ni manco encara per a determinar el nom d'eixa llengua, si és que es vol considerar com una, ab diferents variants. Això resulta molt poc científic. Ademés d'un orige comú, l'unitat depén de molts atres factors, com són l'evolució històrica, els esforços i voluntat comú per a mantindre eixa unitat original, les relacions polítiques i culturals entre pobles diferents, els lligams i les influències mutues, el predomini fàctic d'un estil de parlar i escriure reconegut i aceptat per la gran majoria, la conciència o no de tindre una llengua pròpia, etc. Són moltes voltes els fets i no les raons científiques els qui a la llarga determinen el grau d'unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciència llingüística no fa mes que constatar els fets. No és un instrument per a crear o mantindre l'unitat. Això perteneix a la política, que té motivacions que van més allà de les purament llingüístiques o culturals. Que quede ben clar, independentment de la meua opinió personal i d'atres opinions particulars, llegítimes i respectables, que l'afirmació d'unitat o diversitat llingüística no té com a últim fonament raons científiques, sino opcions polítiques, perque entre llengües d'un mateix orige, com és el llatí, i un mateix diasistema, com és el nostre, igual hi ha raons objetives per a afirmar una unitat bàsica de llengua que per a afirmar una diversitat de llengües. Les dos afirmacions no són contradictòries quan els sentits i els accents d'una i atra són diferents.
Ara be, en el nostre cas concret l'opció per l'unitat llingüística, donades les circumstàncies, conduïx inexorablement a una unificació, a una uniformitat, a una denominació única, al predomini patent d'un llenguage dialectal -parlant baix el supost d'una unitat de llengua- sobre tots els demés i, per tant, a la desaparició progressiva i ràpida de totes les variants a benefici de la variant modèlica que s'ha erigit en protagonista i normativa.
I ací és on reprenim el fil de lo que anavem dient. De fet, les “Normes del 32” obriren la porta a un procés a partir dels anys 60, acelerat, d'una autèntica invasió cultural i llingüística catalana, assumida i promoguda per bona part de l'intelectualitat universitària, fortament politisada ademés, en un sentit.
El model de nacionalisme català, afermat en la llengua, es transplanta a terres valencianes i el concepte d'unitat trascendix el camp llingüístic i comença a invadir tots els camps culturals, socials i polítics. Este específic neonacionalisme valencià, copiat casi a la lletra del de Catalunya, pareix oblidar les característiques i les constants històriques del poble valencià. Defén, és veritat, i promou com ningú la recuperació de la llengua, pero ya no és la llengua valenciana, sino la catalana. Defén una suposta autonomia, inclús una independència; pero com a país català, dins làrea d'influència catalana i obertament beligerant contra el centralisme tradicional de Madrit. Busca en els símbols una expressió de la nova catalanitat: llengua, himne, bandera. Unit tot açò a una decantació política, farà que el tema de la llengua es convertixca en la poma enverinada de la discòrdia. El conflicte estava servit. La famosa batalla dels swímbols, o “Batalla de Valéncia” significa molt més que una qüestió de noms, o d'un color més o manco en la senyera, o d'unes simples Normes Ortogràfiques. És lo més fondo del ser valencià el que queda afectat per estes qüestions. (Continuarà...)
Els valencians tenim el dret, pero també el deure, de conéixer i saber quínes són les nostres arrels. I, si aixina és, defendre els nostres drets com a poble que té una idiosincràsia natural i diferenciada. Si sabem i diem que parlem valencià, que sapiam que efectivament lo que parlem i els ensenyen als nostres fills en l'escola, coleges, instituts i universitats, és el valencià; pero el valencià autèntic, no el català. I açò que dic, per a mí tan important, per lo menys saber-ho per a poder-ho defendre quan calga i davant de qui siga. Mai debem alçar els muscles i passar de tot lo relacionat en un assunt tan important, puix que de nosatres mateix, de la societat valenciana en el seu conjunt dependrà que, en un futur més o menys curt, la nostra llengua genuïna valenciana torne a aflorar en l'oficialitat governativa, per tant en l'escola i en el món de la cultura, com ya ho feu no fa tants anys, p.e., a l'inici de la nostra recent democràcia, de la qual, inclús els mateixos ESTATUTS AUTONÒMICS, en ella foren redactats i aixina continuen.
Tots sabem que quan la política posa els nassos on no déu, qualsevol assunt es complica; i d'això es tracta, de política i, en el cas que ací nos importa, els valencians estem en un moment prou complicat, precísament per lo que critique en la capçalera de l'editorial: Una bona part de la nostra societat, llamentablement, s'ha desentés de la problemàtica valenciana i de tot allò que comporte una mínima lluita i defensa de les nostres senyes d'identitat. Si canviara esta postura i es prenguera conciència de lo que ací s'explica, possiblement se desenrollaria una força en cadena, fonamental per a la reivindicació que pretenem. Pensem, per una atra banda, que la política és això, política; igual va, que ve. Unim-se en l'ideal i preparem-se be, informem-se com cal.
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XIX).Verps irregulars
El número de verps irregulars que afecten al present de subjuntiu és, com en el present d'indicatiu, relativament alt. No hem d'oblidar que a estes variacions de radical estan també les diverses terminacions verbals segons si són incoatius o velarisats.
ANAR ESTAR SABER CABRE FER
vaja estiga sàpia càpia faça
vages estigues sàpies càpies faces
vaja estiga sàpia càpia faça
anem estigam sapiam capiam fem
aneu estigau sapiau capiau feu
vagen estiguen sàpien càpien facen
SER CALDRE CAURE VORE OIR
siga - - caiga veja oja/oigga
sigues - - caigues veges oges/oiggues
siga calga caiga veja oja/oigga
sigam - - caigam vejam ojam/oiggam
sigau - - caigau vejau ojau/oiggau
siguen calguen caiguen vegen ogen/oigguen
COLLIR MORIR LLEGIR TOSSIR EIXIR
cullga muiga lligga tusca ixca
cullgues muigues lliggues tusques ixques
cullga muiga lligga tusca ixca
cullgam muigam lliggam tuscam ixcam
cullgau muigau lliggau tuscau ixcau
cullguen muiguen lligguen tusquen ixquen
Hi ha unes atres formes per als verps tossir, eixir, oir, etc., que també estan acceptades. Ací hem presentat les més “normatives”, no obstant, en la Flexió Verbal en la Llengua Valenciana (Toni Fontelles, Lo Rat Penat), pots trobar el restant dáccepcions. (Continuarà...)
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS DE OCTUBRE:
28/10/2010 IV Edició del Recital Poètic de poesia valenciana.RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este XII artícul i que continuarem en pròximes revistes.III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
... No es poden invocar raons “científiques”, o “filològiques”, com arguments definitius de l'unitat de la llengua, ni manco encara per a determinar el nom d'eixa llengua, si és que es vol considerar com una, ab diferents variants. Això resulta molt poc científic. Ademés d'un orige comú, l'unitat depén de molts atres factors, com són l'evolució històrica, els esforços i voluntat comú per a mantindre eixa unitat original, les relacions polítiques i culturals entre pobles diferents, els lligams i les influències mutues, el predomini fàctic d'un estil de parlar i escriure reconegut i aceptat per la gran majoria, la conciència o no de tindre una llengua pròpia, etc. Són moltes voltes els fets i no les raons científiques els qui a la llarga determinen el grau d'unitat o diversitat entre els parlars dels diferents pobles. La ciència llingüística no fa mes que constatar els fets. No és un instrument per a crear o mantindre l'unitat. Això perteneix a la política, que té motivacions que van més allà de les purament llingüístiques o culturals. Que quede ben clar, independentment de la meua opinió personal i d'atres opinions particulars, llegítimes i respectables, que l'afirmació d'unitat o diversitat llingüística no té com a últim fonament raons científiques, sino opcions polítiques, perque entre llengües d'un mateix orige, com és el llatí, i un mateix diasistema, com és el nostre, igual hi ha raons objetives per a afirmar una unitat bàsica de llengua que per a afirmar una diversitat de llengües. Les dos afirmacions no són contradictòries quan els sentits i els accents d'una i atra són diferents.
Ara be, en el nostre cas concret l'opció per l'unitat llingüística, donades les circumstàncies, conduïx inexorablement a una unificació, a una uniformitat, a una denominació única, al predomini patent d'un llenguage dialectal -parlant baix el supost d'una unitat de llengua- sobre tots els demés i, per tant, a la desaparició progressiva i ràpida de totes les variants a benefici de la variant modèlica que s'ha erigit en protagonista i normativa.
I ací és on reprenim el fil de lo que anavem dient. De fet, les “Normes del 32” obriren la porta a un procés a partir dels anys 60, acelerat, d'una autèntica invasió cultural i llingüística catalana, assumida i promoguda per bona part de l'intelectualitat universitària, fortament politisada ademés, en un sentit.
El model de nacionalisme català, afermat en la llengua, es transplanta a terres valencianes i el concepte d'unitat trascendix el camp llingüístic i comença a invadir tots els camps culturals, socials i polítics. Este específic neonacionalisme valencià, copiat casi a la lletra del de Catalunya, pareix oblidar les característiques i les constants històriques del poble valencià. Defén, és veritat, i promou com ningú la recuperació de la llengua, pero ya no és la llengua valenciana, sino la catalana. Defén una suposta autonomia, inclús una independència; pero com a país català, dins làrea d'influència catalana i obertament beligerant contra el centralisme tradicional de Madrit. Busca en els símbols una expressió de la nova catalanitat: llengua, himne, bandera. Unit tot açò a una decantació política, farà que el tema de la llengua es convertixca en la poma enverinada de la discòrdia. El conflicte estava servit. La famosa batalla dels swímbols, o “Batalla de Valéncia” significa molt més que una qüestió de noms, o d'un color més o manco en la senyera, o d'unes simples Normes Ortogràfiques. És lo més fondo del ser valencià el que queda afectat per estes qüestions. (Continuarà...)
MOMENT POÈTIC
Anfós Ramón García
¿Per qué...
¿Per qué, Senyor, ens tornes cada dia el teu constant amor en sacrifici i portes sense queixes la càrrega dels fills que no et recorden? ¿Per qué. Senyor, admets a qui et rebuja i du les mans completes de cinisme i enceta les paraules per fer un riu de pedres verinoses? ¿Per qué, Senyor, no dus l'assot al temple i llances de nou al carrer als Judes i trenques la postiça garlanda dels catòlics massa falços | ¿Per qué, Senyor, no abats la branca morta si no pot tindre mai més primavera? ¿Per qué, Senyor, en públic no dius el nom d'aquells que t'assessinen? ¿Senyor Omnipotent, totes les coses són perque Tú ho permets i vols que siguen Tot cau o se remonta Si al teu desig li plau i a l'hora exacta. Pero, Senyor, nos vares fer tan dèbils, tan lliures i tan sempre a ran de terra, que així només s'explica l'anàrquica creixença de la brossa... ¿Per qué, Senyor dels segles, si podies, no feres -pero a tots els hòmens- àngels |
M e d i o c r i t a t s
Just Llorca Llopis
A mí mateix, des de les ombres de totes les meues mediocritats
Vingueres al món en l'hora per a tú elegida.
Vegeres eixir el sol, i cóm, en sa energia, s'alçava,
i pujava tossals, cims, montanyes.
Vegeres brollar les fonts, i cóm, descendint
enriquiren praderies i marjals, i ompliren llacs, marenys, albuferes;
i cóm eren per als rius motiu de ses harmonies.
Te n'anares a l'hora senyalada en la fita dels teus dies.
Ningú digué de tú, res mal;
ni res bo digueren de tú els qui casi te volien.
No deixares solage, ni sembra ni fill, ni filla, ni casa, ni arbre;
ni ofrena ab la que poder recordar-te.
Eixires d'este món, sense pagar peage;
si acas, el mínim tribut d'haver respirat est aire.
Eixires d'este món, sense justificar l'espai que ocupares.
Com brossa seca de les eres, se t'emportà el vent que agrana les històries.
I en el llibre on estan les fulles dels teus dies,
no aparegué el mensage que portaves.
Just Llorca Llopis
A mí mateix, des de les ombres de totes les meues mediocritats
Vingueres al món en l'hora per a tú elegida.
Vegeres eixir el sol, i cóm, en sa energia, s'alçava,
i pujava tossals, cims, montanyes.
Vegeres brollar les fonts, i cóm, descendint
enriquiren praderies i marjals, i ompliren llacs, marenys, albuferes;
i cóm eren per als rius motiu de ses harmonies.
Te n'anares a l'hora senyalada en la fita dels teus dies.
Ningú digué de tú, res mal;
ni res bo digueren de tú els qui casi te volien.
No deixares solage, ni sembra ni fill, ni filla, ni casa, ni arbre;
ni ofrena ab la que poder recordar-te.
Eixires d'este món, sense pagar peage;
si acas, el mínim tribut d'haver respirat est aire.
Eixires d'este món, sense justificar l'espai que ocupares.
Com brossa seca de les eres, se t'emportà el vent que agrana les històries.
I en el llibre on estan les fulles dels teus dies,
no aparegué el mensage que portaves.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
“La de la porta d'enfront”, de Josep Melià i Castelló.
Per
a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se al bibliotecari de
l’Associació, En Enric Roig i Gil, carrer Major, 107, telefon 961490966,
d’Albalat dels Sorells, qui resta a l’espera de les seues comandes. Gràcies.
Revista nº 80 - SETEMBRE 2010
EDITORIAL
FBU
Al meu bon amic, CHIMO MELIÀ MICÓ, del Tochar. (En sa memòria)
Allí
el vaig vore i conéixer per primera vegada, sent ell president de
l'Urbanisació, quan m'ensenyà una parcela, la 135, que després comprí
per a construir, poc a poc, la casa que des de llavors, 1978/79, hem
pogut fruir tota la família.
Aquell president tan cabal, tan sério i a la vegada amable, asequible i servicial, d'uns 41/42 anys, nos acaba de deixar hui mateix, 10 d'Agost, a les 2 de la matinada, després de patir lo seu per allò d'haver mantés fins als darrers moments totes les coordenades mentals, com sempre ho sabé fer, al més alt nivell. Molt pronte compliria els 73 anys; erem de la mateixa edat. Els anys del Tochar i ya des del principi, m'han donat el plaer d'haver fruït de l'inestimable i palesa amistat de Chimo. Amistat que ell sabia, com ningú, transmetre, treballar-la i mantindre-la. Les experiències de vida vixcudes en sa companyia són d'un valor incalculable i m'agradaria fer referència sols que ad algunes com, p.e.: Quan durant 5 vegades seguides, una cada quatre anys, un bon grapat de 10/12 matrimonis ferem la festa del Tochar en el més d'Agost, en honor de la Verge dels Desamparats, a la que Chimo li tingué sempre una gran devoció. Puix be, aquell grup i durant tant de temps mantingué una cohesió admirable, en bona part gràcies i degut a que sempre estava “la persona sensible que es preocupava de tot lo que els demés olvidàvem”: Chimo Melià.
Ell era, ho ha segut sempre, un creatiu eixemplar que mai perdia el temps en tonteries, dispost a oferir idees lúcides als amics i contertulis, les que, si obtenia la seua aprovació, es posaven en pràctica sempre de manera altruista i desinteresada. Vaja com a eixemple, per llavors, l'entramat de ferro que delineà a la perfecció i que, després de la seua fabricació fon montat com a base de lo que hui coneguém com a l'escenari d'actes socials en el Polidepertiu. O, com no, la construcció de l'Hermita a la Mare de Deu a on participà de manera fonamental, aixina com en l'inici de la festa de la Primavera d'Estiu, també en honor a la Verge i que, en definitiva perseguia que els veïns del Tochar, apart de les festes d'Agost, tinguérem una atra ocasió per a “fer patria”, “fer Tochar”, “crear afició” , com ell dia... Darrerament, junt a uns atres veïns i amics, pero dirigits i guiats per ell, es portaren a efecte unes gestions oficials per tal de conseguir ajudes i recolzament del govern per a planificar un estudi complet del Tochar, en vistes a evitar possibles incendis generals o focs localisats. Dit pla fon creat per l'espirit visionari de Chimo; el delineà com lo que era, un mestre en la matèria i li donà cos des de la A a la Z: Des de la neteja obligatòria de parceles, tala de pins sobrants, eixides adicionals del Tochar, independents de l'única actual, una pel Sur-Oest i una atra, per l'Est, inclús havia programat en el cim més alt, just enfront del depòsit d'aigua, l'instalació d'un Heliòdrom... En fi, la primera part fon pràcticament portada a efecte pero, la segona, la verdaderament important i a on ell havia posat tota l'ànima, no fon acceptada en Assamblea General Ordinaria per considerar-la massa costosa. Vist ara, a bou passat, estic convençut de que fon un greu erro llamentable que no vullga Deu que qualsevol dia nos pese als tocharencs, per lo menys, no haver-ho intentat.
Era la persona que ha vixcut, com el que més, la vida del Tochar, inclús en moments difícils de manca de persones decidides a portar avant la presidència de l'Urbanisació, ell fon qui baix la pressió de molts veïns que aixina li ho demanaren, s'oferí a prendre dit càrrec per segona vegada fins a que n'ixquera un atre... Si la seua familia fon en sa vida, tot, yo diria que el Tochar entrava dins d'eixe tot. Coneixia, com ningú, tota la seua problemàtica, a la vegada que les seues solucions...
Podria seguir relatant tantes vivències i totes en positiu, que arribariem fins al Rosari de l'Aurora. Li encantava nomenar, quan venia a conte, que ell naixqué en “Sant Joanet d'Énova”, en el mateix cor de la Ribera; i que després vixqué en “Algimia d'Alfara”, a on son pare era l'encarregat en l'estació de ferrocarrils de Renfe, de tot lo relatiu als trens de la companyia de “Sierra Menera”; en aquella parròquia prengué la primera comunió junt al seu bon amic “Eloy”. També disfrutava de les chicotetes coses, eixint a passejar per les rodalies del Tochar, junt a Rosita i els seus amics preferits, Argemiro i Fina, per a buscar espàrrecs verts per a fer una bona tortilleta...
¡Ah, amic!, pero no tot era oregan, puix quan se li creuaven els fils no era fàcil de parar; tenia lo seu i no sempre comprensible de primeres. Ell tractava portar-te al seu regat raonant fins a l'esgotament; sempre educat i respectuós, pero deixant clara la seua postura. ¡Quàntes vegades he tingut acalorades discusions en ell, interessants i, a la fi, inclús que edificants, puix que sempre li donava a l'assunt una manera positiva o constructiva de vore'l; mai negativa.
En tocant a sa vida professional, “això ya era massa”, com ell dia... “Los Altos Hornos de Vizcaya en el Port de Sagunt”, fon la seua segona familia, la que, estic segur i coneguent-lo com l'he conegut, en alguna ocasió (que s'haurà tingut que confessar), l'haurà posat per davant de la primera. La coneixia, a l'igual que el Tochar, a la perfecció. Sé que entrà d'aprenent i que sempre fon aventajat a qualsevol atre; també que guanyà un guardó a nivell nacional dins dels aprenents de la Companyia. Ya en la seua madurea arribà a detentat un alt càrrec que li permeté ser nomenat “Jefe de Planta”. Oir-lo contar els seus viages per Espanya i pel món exterior, negociant i planificant ventes i servicis de transport d'acers a les multinacionals estrangeres, era de llibre. Clar que, en este capítul precísament també conegué molt de prop lo que és patir, puix que vixqué en primera persona el desmembrament de l'aceria del Port de Sagunt, per mig del govern de tanda, llavors el PSOE, en favor de l'empresa de Bilbao. Fon dels que, en nom dels treballadors tingué que mantindre continues entrevistes i discussions sense mida en representants del mateix govern i de les més altes instàncies, jefes sindicals, ministres...
En els darrers anys i ya dins de la construcció de l'Hermita, se nos donà la gracia, a mí i a la meua dona, junt a uns atres dos matrimonis, de poder forjar una més fonda amistat de la que ya fruïem d'abans, en el matrimoni “Chimo i Rosita”. Dic be, fon una gracia de Deu. Disfrutar de la companyia de “Chimo”, a sovint, incloent els almorçarets en el Bar de Torres Torres que ell casi sempre provocava, no ha tingut preu. Hem colaborat molt estretament, hem viajat junts per tot arreu... Conca, Sevilla, Terol, Albarracín, Cofrentes, München, Salzburg, Viena, Bratislava, Freiburg, Strassburg, Kehl, La Selva Negra... Mai l'oblidarém...
El passat més de Maig, “Chimo” nos avisà als atres tres matrimonis, sense vindre massa a conte, per a anar a dinar junts a “L'Estimat” i menjar-se una bona paelleta de marisc. Francament, com sempre que estavem junts, ho passàrem be. Hui, després de lo ocorregut, els que ací nos hem quedat orfens, estem convençuts de que “Chimo”, el nostre “Chimo”, en aquell dinar volgué, sense dir-nos-ho, despedir-se de nosatres. Per una atra banda, ningú saberem mai en qualsevol moment que ell poguera estar malalt.
Ara en primera persona i per a tancar este emotiu recort, com a valencianiste i defensor de la llengua valenciana que sempre has segut, la nostra “Associació Cultural Castell dels Sorells”, per haver-te tingut com a soci durant varis anys, t'acaba de nomenar “soci honorífic”.
Saps que l'ingent món de persones que t'estimavem i que ací t'has deixat, seguirém recordan-te com a lo que fores, la bona i interessant persona que tots desigém tindre sempre d' amic.
Del modo subjuntiu, el present és un dels temps verbals més utilisats. Encara que el valor temporal d'este modo sol ser molt imprecís, com acabem de vore el present podriem dir que fa referència, normalment, al present i al futur:
Eixemple: No crec que vinga. Ara o demà, pero no ahir.
La construcció del present de subjuntiu es fa prenint l'arrel del verp i afegint unes terminacions que variaran segons la conjugació. Cal dir que en este temps els verps incoatius tenen un cert protagonisme perque apareixerà l'infix que els caracterisa, els verps velarisats actuaran de la mateixa manera, és dir, deixant aparéixer la consonant velar que els és pròpia.
Terminacions
primer grup -e segon i tercer grup -a verps incoatius -ixca
arrel + -es arrel + -es arrel + -ixques
-e -a -ixca
-em -am -im
-eu -au -iu
-en -en -ixquen
Vejam a continuació els verps models que hem estudiat fins al moment per a passar a continuació als verps irregulars:
CANTAR TÉMER CÓRRER SERNTIR ENGOLIR PARTIR
cante tema córrega senta engulga partixca
cantes temes córregues sentes engulgues partixques
cante tema córrega senta engulga partixca
cantem temam corregam sentam engulgam partim
canteu temau corregau sentau engulgau partiu
canten temen córreguen senten engulguen partixquen
Atenció.- Fixa't ben en les terminacions dels verps incoatius i velarisats perque afigen uns infixos que no trobem en atres verps.
No oblides tampoc els canvis ortogràfics (torcar>torque, torcer>torça...) i els verpss la consonant velar dels quals no és la -g- sino la -qu-, (nàixer>naixca, créixer>creixca, etc.) Continuarà...
16/9, DIJOUS -- 19,30 H., en l'Espai Cultural d'Albalat dels Sorells, presentació del llibre
“LA FORJA DE LA IDENTIDAD VALENCIANA”, a càrrec del seu autor “Fernando Millán Sánchez”.
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE
CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4,
colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del
valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat
en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a
l’enunciat d’este XI artícul i que continuarem en pròximes revistes.
En eixos anys encara ningú parlava de llengua catalana, referint-se al valencià. El mateix P. Fullana, fortament pressionat a que firmara, donat el seu prestigi, les Normes del 32, era l'autor d'una “Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana”, representant d'esta llengua en la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola” i defensor acèrrim de l'autonomia i de la propia identitat de la llengua valenciana. Un any després de la firma de les Normes, tornava a editar la seua “Ortografia Valenciana”, reafirmant-se en sos criteris científics personals. En 1930, Lluís Revest, partidari de la normativa fabrista publicava en Castelló “La Llengua Valenciana: notes per al seu estudi i conreu”. Carles Salvador, gran propagandiste de les Normes, publicava més tart sa “Gramàtica Valenciana... de Llengua i Literatura Valenciana”.
Pero l'idea d'unitat de llengua, reforçada per una “normativa comú”, que camuflava la seua inadequació a la fonètica i morfologia valenciana baix l'explicació genèrica de que en ninguna llengua l'ortografia podia adaptar-se plenament a totes les variants o dialectes d'ella, havia entrat ya i tret arrels en els promotors de les Normes.
Convé fer ací un incís sobre l'unitat de la llengua. L'unitat és un concepte flexible, que té màxims i mínims. Negar radicalment una certa unitat bàsica entre el valencià i el català és donar peu a una discussió sense fi, inclús és tancar el camí a la possibilitat real de poder demostrar un dia, històrica i científicament, que és el català el que depén del valencià i no al contrari. Totes les llengües derivades del llatí tenen una clara unitat. Emili Miedes troba en la lletra A d'un diccionari rumà el 31,40% de paraules idèntiques al valencià, i el 18,60% de molt paregudes. En total el 50%. Ahí tenim un cas d'unitat. I ben llunt que queda Rumania de Valéncia. Igual es podria dir respecte al castellà o portugués. Més unitat hi ha encara respecte al rossellonés, català o mallorquí. Hi ha, per tant, graus d'unitat, lo qual vol dir que hi ha, en la mateixa proporció inversa, graus de diversitat. Lo que verament crec yo que nos importa és si existix històrica i realment una LLENGUA I LLITERATURA VALENCIANA, i la resposta contundent és que sí.
(Artícul escrit per un soci de la nostra Associació - VA)
Molta
gent del poble a on yo vixc confon la dreta, l'extrema dreta i el
blaverisme com un tot i ficant-ho en el mateix montó; juja que la
defensa que nosatres fem del valencià autèntic, és dir, el valencià que
sempre han parlat els nostres pares, yayos, etc., en definitiva els
nostres antepassats, no és el correcte; sobre tot els que se diuen
d'esquerres que, com tots sabem, han defés la quatribarrada pel simple
fet de ser la seua senya. I no es donen conte que no és la senya ni de
la dreta ni de l'esquerra lo que està en joc; lo que realment està en
joc és la nostra llengua que els nostres antepassats han preservat per a
nosatres, sobre tot la gent dels pobles que, passant vergonya per no
saber parlar be el castellà, quan anaven a qualsevol finestra per
arreglar algun paper, li dien: “Amigo, hábleme en cristiano”. O quan els
tractaven com a “paletos i abovats” en la capital perque no sabien
parlar be la llengua oficial, rient-se i mofant-se d'ells. Tot aquell
ingent i impagable treball que patiren i feren aquells hòmens de be, com
ya he dit, ho feren preservant-lo per a nosatres.
Tot el pancatalanismes vol i desija que açò desaparega, pero el mal que creuen que nos fan a nosatres, és dir, als que defenem el valencià natural, el que sempre s'ha parlar i se parla, se'l fan també a ells; puix tenen que saber que els idiomes són una cosa viva propietat dels pobles que són els que la parlen, la preserven i la canvien constantment i, en este cas, la llengua valenciana genuïna. I, si no, -¿Quí ha impedit que el valencià desaparega?- -Naturalment que el poble pla i no les institucions, ni els acadèmics, ni el capital, ni la burguesia; ha segut el poble i, en este cas, la gent dels pobles, per lo que deuriem d'estar orgullosos nosatres...
Pero no, venen els catalanistes, pancatalanistes, quintacolumnistes que només entenen de política i poder i no de sentiments i arreals d'un poble, renegant de lo que són (puix que també ells són valencians), i avergonyint-se de lo que els seus antepassats han lluitat per la nostra llengua, traicionant este sentiment gloriós, l'estan venent en cada actuació que porten a efecte, per quaranta monedes...
Aquell president tan cabal, tan sério i a la vegada amable, asequible i servicial, d'uns 41/42 anys, nos acaba de deixar hui mateix, 10 d'Agost, a les 2 de la matinada, després de patir lo seu per allò d'haver mantés fins als darrers moments totes les coordenades mentals, com sempre ho sabé fer, al més alt nivell. Molt pronte compliria els 73 anys; erem de la mateixa edat. Els anys del Tochar i ya des del principi, m'han donat el plaer d'haver fruït de l'inestimable i palesa amistat de Chimo. Amistat que ell sabia, com ningú, transmetre, treballar-la i mantindre-la. Les experiències de vida vixcudes en sa companyia són d'un valor incalculable i m'agradaria fer referència sols que ad algunes com, p.e.: Quan durant 5 vegades seguides, una cada quatre anys, un bon grapat de 10/12 matrimonis ferem la festa del Tochar en el més d'Agost, en honor de la Verge dels Desamparats, a la que Chimo li tingué sempre una gran devoció. Puix be, aquell grup i durant tant de temps mantingué una cohesió admirable, en bona part gràcies i degut a que sempre estava “la persona sensible que es preocupava de tot lo que els demés olvidàvem”: Chimo Melià.
Ell era, ho ha segut sempre, un creatiu eixemplar que mai perdia el temps en tonteries, dispost a oferir idees lúcides als amics i contertulis, les que, si obtenia la seua aprovació, es posaven en pràctica sempre de manera altruista i desinteresada. Vaja com a eixemple, per llavors, l'entramat de ferro que delineà a la perfecció i que, després de la seua fabricació fon montat com a base de lo que hui coneguém com a l'escenari d'actes socials en el Polidepertiu. O, com no, la construcció de l'Hermita a la Mare de Deu a on participà de manera fonamental, aixina com en l'inici de la festa de la Primavera d'Estiu, també en honor a la Verge i que, en definitiva perseguia que els veïns del Tochar, apart de les festes d'Agost, tinguérem una atra ocasió per a “fer patria”, “fer Tochar”, “crear afició” , com ell dia... Darrerament, junt a uns atres veïns i amics, pero dirigits i guiats per ell, es portaren a efecte unes gestions oficials per tal de conseguir ajudes i recolzament del govern per a planificar un estudi complet del Tochar, en vistes a evitar possibles incendis generals o focs localisats. Dit pla fon creat per l'espirit visionari de Chimo; el delineà com lo que era, un mestre en la matèria i li donà cos des de la A a la Z: Des de la neteja obligatòria de parceles, tala de pins sobrants, eixides adicionals del Tochar, independents de l'única actual, una pel Sur-Oest i una atra, per l'Est, inclús havia programat en el cim més alt, just enfront del depòsit d'aigua, l'instalació d'un Heliòdrom... En fi, la primera part fon pràcticament portada a efecte pero, la segona, la verdaderament important i a on ell havia posat tota l'ànima, no fon acceptada en Assamblea General Ordinaria per considerar-la massa costosa. Vist ara, a bou passat, estic convençut de que fon un greu erro llamentable que no vullga Deu que qualsevol dia nos pese als tocharencs, per lo menys, no haver-ho intentat.
Era la persona que ha vixcut, com el que més, la vida del Tochar, inclús en moments difícils de manca de persones decidides a portar avant la presidència de l'Urbanisació, ell fon qui baix la pressió de molts veïns que aixina li ho demanaren, s'oferí a prendre dit càrrec per segona vegada fins a que n'ixquera un atre... Si la seua familia fon en sa vida, tot, yo diria que el Tochar entrava dins d'eixe tot. Coneixia, com ningú, tota la seua problemàtica, a la vegada que les seues solucions...
Podria seguir relatant tantes vivències i totes en positiu, que arribariem fins al Rosari de l'Aurora. Li encantava nomenar, quan venia a conte, que ell naixqué en “Sant Joanet d'Énova”, en el mateix cor de la Ribera; i que després vixqué en “Algimia d'Alfara”, a on son pare era l'encarregat en l'estació de ferrocarrils de Renfe, de tot lo relatiu als trens de la companyia de “Sierra Menera”; en aquella parròquia prengué la primera comunió junt al seu bon amic “Eloy”. També disfrutava de les chicotetes coses, eixint a passejar per les rodalies del Tochar, junt a Rosita i els seus amics preferits, Argemiro i Fina, per a buscar espàrrecs verts per a fer una bona tortilleta...
¡Ah, amic!, pero no tot era oregan, puix quan se li creuaven els fils no era fàcil de parar; tenia lo seu i no sempre comprensible de primeres. Ell tractava portar-te al seu regat raonant fins a l'esgotament; sempre educat i respectuós, pero deixant clara la seua postura. ¡Quàntes vegades he tingut acalorades discusions en ell, interessants i, a la fi, inclús que edificants, puix que sempre li donava a l'assunt una manera positiva o constructiva de vore'l; mai negativa.
En tocant a sa vida professional, “això ya era massa”, com ell dia... “Los Altos Hornos de Vizcaya en el Port de Sagunt”, fon la seua segona familia, la que, estic segur i coneguent-lo com l'he conegut, en alguna ocasió (que s'haurà tingut que confessar), l'haurà posat per davant de la primera. La coneixia, a l'igual que el Tochar, a la perfecció. Sé que entrà d'aprenent i que sempre fon aventajat a qualsevol atre; també que guanyà un guardó a nivell nacional dins dels aprenents de la Companyia. Ya en la seua madurea arribà a detentat un alt càrrec que li permeté ser nomenat “Jefe de Planta”. Oir-lo contar els seus viages per Espanya i pel món exterior, negociant i planificant ventes i servicis de transport d'acers a les multinacionals estrangeres, era de llibre. Clar que, en este capítul precísament també conegué molt de prop lo que és patir, puix que vixqué en primera persona el desmembrament de l'aceria del Port de Sagunt, per mig del govern de tanda, llavors el PSOE, en favor de l'empresa de Bilbao. Fon dels que, en nom dels treballadors tingué que mantindre continues entrevistes i discussions sense mida en representants del mateix govern i de les més altes instàncies, jefes sindicals, ministres...
En els darrers anys i ya dins de la construcció de l'Hermita, se nos donà la gracia, a mí i a la meua dona, junt a uns atres dos matrimonis, de poder forjar una més fonda amistat de la que ya fruïem d'abans, en el matrimoni “Chimo i Rosita”. Dic be, fon una gracia de Deu. Disfrutar de la companyia de “Chimo”, a sovint, incloent els almorçarets en el Bar de Torres Torres que ell casi sempre provocava, no ha tingut preu. Hem colaborat molt estretament, hem viajat junts per tot arreu... Conca, Sevilla, Terol, Albarracín, Cofrentes, München, Salzburg, Viena, Bratislava, Freiburg, Strassburg, Kehl, La Selva Negra... Mai l'oblidarém...
El passat més de Maig, “Chimo” nos avisà als atres tres matrimonis, sense vindre massa a conte, per a anar a dinar junts a “L'Estimat” i menjar-se una bona paelleta de marisc. Francament, com sempre que estavem junts, ho passàrem be. Hui, després de lo ocorregut, els que ací nos hem quedat orfens, estem convençuts de que “Chimo”, el nostre “Chimo”, en aquell dinar volgué, sense dir-nos-ho, despedir-se de nosatres. Per una atra banda, ningú saberem mai en qualsevol moment que ell poguera estar malalt.
Ara en primera persona i per a tancar este emotiu recort, com a valencianiste i defensor de la llengua valenciana que sempre has segut, la nostra “Associació Cultural Castell dels Sorells”, per haver-te tingut com a soci durant varis anys, t'acaba de nomenar “soci honorífic”.
Saps que l'ingent món de persones que t'estimavem i que ací t'has deixat, seguirém recordan-te com a lo que fores, la bona i interessant persona que tots desigém tindre sempre d' amic.
“Que el bon Deu te tinga en la gloria”
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XVIII).El present de subjuntiu
Del modo subjuntiu, el present és un dels temps verbals més utilisats. Encara que el valor temporal d'este modo sol ser molt imprecís, com acabem de vore el present podriem dir que fa referència, normalment, al present i al futur:
Eixemple: No crec que vinga. Ara o demà, pero no ahir.
La construcció del present de subjuntiu es fa prenint l'arrel del verp i afegint unes terminacions que variaran segons la conjugació. Cal dir que en este temps els verps incoatius tenen un cert protagonisme perque apareixerà l'infix que els caracterisa, els verps velarisats actuaran de la mateixa manera, és dir, deixant aparéixer la consonant velar que els és pròpia.
Terminacions
primer grup -e segon i tercer grup -a verps incoatius -ixca
arrel + -es arrel + -es arrel + -ixques
-e -a -ixca
-em -am -im
-eu -au -iu
-en -en -ixquen
Vejam a continuació els verps models que hem estudiat fins al moment per a passar a continuació als verps irregulars:
CANTAR TÉMER CÓRRER SERNTIR ENGOLIR PARTIR
cante tema córrega senta engulga partixca
cantes temes córregues sentes engulgues partixques
cante tema córrega senta engulga partixca
cantem temam corregam sentam engulgam partim
canteu temau corregau sentau engulgau partiu
canten temen córreguen senten engulguen partixquen
Atenció.- Fixa't ben en les terminacions dels verps incoatius i velarisats perque afigen uns infixos que no trobem en atres verps.
No oblides tampoc els canvis ortogràfics (torcar>torque, torcer>torça...) i els verpss la consonant velar dels quals no és la -g- sino la -qu-, (nàixer>naixca, créixer>creixca, etc.) Continuarà...
ACTES A TINDRE EN CONTE DURANT EL MÉS DE SETEMBRE:
13/9, DILLUNS -- 20,- H., en la seu de la AELLVA, c/. de Dalt, Valéncia, llectura de prosa, per PACO BLASCO I ÚRIOS.16/9, DIJOUS -- 19,30 H., en l'Espai Cultural d'Albalat dels Sorells, presentació del llibre
“LA FORJA DE LA IDENTIDAD VALENCIANA”, a càrrec del seu autor “Fernando Millán Sánchez”.
RACONET DE LA CULTURA
En valencià: Llengua viva - Orige i evolució
III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
...
El P. Francesc de Borja Cremades, s.j., té publicat un estudi molt
interessant, “Normativa de la lengua valenciana, principalmente sus
aspectos históricos”, on explica molt be totes les circumstàncies i
alcanç d'estes Normes, i la posterior manipulació a que han estat
someses.AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
En eixos anys encara ningú parlava de llengua catalana, referint-se al valencià. El mateix P. Fullana, fortament pressionat a que firmara, donat el seu prestigi, les Normes del 32, era l'autor d'una “Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana”, representant d'esta llengua en la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola” i defensor acèrrim de l'autonomia i de la propia identitat de la llengua valenciana. Un any després de la firma de les Normes, tornava a editar la seua “Ortografia Valenciana”, reafirmant-se en sos criteris científics personals. En 1930, Lluís Revest, partidari de la normativa fabrista publicava en Castelló “La Llengua Valenciana: notes per al seu estudi i conreu”. Carles Salvador, gran propagandiste de les Normes, publicava més tart sa “Gramàtica Valenciana... de Llengua i Literatura Valenciana”.
Pero l'idea d'unitat de llengua, reforçada per una “normativa comú”, que camuflava la seua inadequació a la fonètica i morfologia valenciana baix l'explicació genèrica de que en ninguna llengua l'ortografia podia adaptar-se plenament a totes les variants o dialectes d'ella, havia entrat ya i tret arrels en els promotors de les Normes.
Convé fer ací un incís sobre l'unitat de la llengua. L'unitat és un concepte flexible, que té màxims i mínims. Negar radicalment una certa unitat bàsica entre el valencià i el català és donar peu a una discussió sense fi, inclús és tancar el camí a la possibilitat real de poder demostrar un dia, històrica i científicament, que és el català el que depén del valencià i no al contrari. Totes les llengües derivades del llatí tenen una clara unitat. Emili Miedes troba en la lletra A d'un diccionari rumà el 31,40% de paraules idèntiques al valencià, i el 18,60% de molt paregudes. En total el 50%. Ahí tenim un cas d'unitat. I ben llunt que queda Rumania de Valéncia. Igual es podria dir respecte al castellà o portugués. Més unitat hi ha encara respecte al rossellonés, català o mallorquí. Hi ha, per tant, graus d'unitat, lo qual vol dir que hi ha, en la mateixa proporció inversa, graus de diversitat. Lo que verament crec yo que nos importa és si existix històrica i realment una LLENGUA I LLITERATURA VALENCIANA, i la resposta contundent és que sí.
MOMENT POÈTIC
Donís Martín Albizúa
EGLOGA PER A UNA PATRIA
Escric per a una terra qüestionada que és crit de llibertat mentres desperta, d'aroma a flors, de murta, d'argamassa, de llum, de blau de mar i argila fresca. Escric per a un païsage en el que l'horta sospira en esmeralda a cada sembra... i on cada brot és bes de benvinguda i abraç que lliga als hòmens a la terra. Escric per a montanyes sòbries, seques, guardianes de vergers en sa carència, i on juguen el llevant i tramontana voltant cada costera en nucs de seda. Escric, d'a on vinc, d'eixos llocs simples, tan simples que enaltixen la matèria que escampa en els tapisos dels ribages o dorm breçada en aigua d'albufera; que puja retorcent-se en troncs dels arbres o estora junt al mar en llit d'arena, que bota per les branques junt als rius o jau mig soterrada en la cantera. | I en est escrit yo dorc com els torrents, trencant, recorreguent la nit espessa, alçant totes les hores a la llum, palpant tots els contorns de cada pedra, i puge en raig de llum per les cascades, i balle junt als joncs de la ribera, i toque cada flor abans de nàixer, i endolce la marjal de la devesa. La terra és catedral de parpalls pàlits eternament units en la frontera, creuant i unint les voltes infinites mostrant altars d'amor al fill que prega. I en est escrit, yo vullc, per fi, tocar allò que cada roca representa, fruir cada sabor que capta el cos, gravar cada matís de fulla negra, pujar per les corones de rosada, ser part de cada fibra que es meneja, notar que estic vivint mentres tot mor vestint la roba usada de fe plena. Escric per a cantar la meua patria el nom més bell del món: el de Valéncia. |
DES DEL MEU POBLE
(Artícul escrit per un soci de la nostra Associació - VA)
Molta
gent del poble a on yo vixc confon la dreta, l'extrema dreta i el
blaverisme com un tot i ficant-ho en el mateix montó; juja que la
defensa que nosatres fem del valencià autèntic, és dir, el valencià que
sempre han parlat els nostres pares, yayos, etc., en definitiva els
nostres antepassats, no és el correcte; sobre tot els que se diuen
d'esquerres que, com tots sabem, han defés la quatribarrada pel simple
fet de ser la seua senya. I no es donen conte que no és la senya ni de
la dreta ni de l'esquerra lo que està en joc; lo que realment està en
joc és la nostra llengua que els nostres antepassats han preservat per a
nosatres, sobre tot la gent dels pobles que, passant vergonya per no
saber parlar be el castellà, quan anaven a qualsevol finestra per
arreglar algun paper, li dien: “Amigo, hábleme en cristiano”. O quan els
tractaven com a “paletos i abovats” en la capital perque no sabien
parlar be la llengua oficial, rient-se i mofant-se d'ells. Tot aquell
ingent i impagable treball que patiren i feren aquells hòmens de be, com
ya he dit, ho feren preservant-lo per a nosatres.Tot el pancatalanismes vol i desija que açò desaparega, pero el mal que creuen que nos fan a nosatres, és dir, als que defenem el valencià natural, el que sempre s'ha parlar i se parla, se'l fan també a ells; puix tenen que saber que els idiomes són una cosa viva propietat dels pobles que són els que la parlen, la preserven i la canvien constantment i, en este cas, la llengua valenciana genuïna. I, si no, -¿Quí ha impedit que el valencià desaparega?- -Naturalment que el poble pla i no les institucions, ni els acadèmics, ni el capital, ni la burguesia; ha segut el poble i, en este cas, la gent dels pobles, per lo que deuriem d'estar orgullosos nosatres...
Pero no, venen els catalanistes, pancatalanistes, quintacolumnistes que només entenen de política i poder i no de sentiments i arreals d'un poble, renegant de lo que són (puix que també ells són valencians), i avergonyint-se de lo que els seus antepassats han lluitat per la nostra llengua, traicionant este sentiment gloriós, l'estan venent en cada actuació que porten a efecte, per quaranta monedes...
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
“Artistas valencianos del siglo XX”, de Francisco Agramunt-2000
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se al bibliotecari de l’Associació, En Enric Roig i Gil, carrer Major, 107, telefon 961490966, d’Albalat dels Sorells, qui resta a l’espera de les seues comandes. Gràcies.Revista nº 79 - JULIOL-AGOST 2010
--------------------------------------------------------------------------------------EDITORIAL
Un partit polític català, CIUTADANS, demana explicacions al Parlament Català, sobre les ajudes dineràries a ELISEU CLIMENT per mig de totes les seues associacions culturals (?)
Ya en la darrera revista El Guarda, en l’Editorial, ferem referència als 19.000.000,-- d’Euros (3.000.000.000,-- de pesetes),que durant els últims 10 anys el Govern Català subvencionà al Sr. Climent.
Els mijos de comunicació són fantàstics i nos donen l’oportunitat d’enterar-nos de noticies com estes, la una i l’atra, puix que d’una atra manera nos seria ben difícil estar al dia en relació a assunts que nos afecten tan negativament i que incidixen i deterioren, encara més, la situació anòmala i esperpèntica que sofrim els valencians, en relació a la llengua valenciana i a tot lo relacionat a la nostra cultura autòctona.
Tenen que ser els mateixos demòcrates catalans (no nacionalistes), els que criden l’atenció del Govern Català per l’atropell comés, en primer lloc pel dispendi quantiós i fòra de lloc i, en segon, pel fet de desenrollar un tipo de política independentista més allà de les provincies catalanes, a on no tenen ninguna competència. Cosa que me pareix molt be. ¡Oixalà conseguiren posar-los el sobremorro i parar una tal manera de perjudicar-nos!
Lo que no té sentit ni hi ha dret és que nostres governants, fins ara tots els que hem tingut en el poder, uns i atres, davant de lo recent dit i de moltíssims atres assunts de diferent pelage pero que venen i que van en la mateixa direcció, no actúen contundentment i en eficacia contra lo que ací denunciem. És més, deixen fer i toleren lo que no té nom ni calificatius; sabent i coneguent, perque ho saben i ho coneixen, quín és el sentir del poble valencià, no li fan cas ni li dediquen ninguna atenció en les seues demandes en relació a lo que ací es reclama…
Vist lo vist… -¿Cóm és possible que encara se nos diga des de l’oficialitat, que són ells els que defenen la llengua valenciana en primer lloc i millor que ningú?- ¿Cóm debem d’entendre-ho?- ¿Es creuen que som imbècils o bojos?- ¡No hi ha dret!- ¡Estem farts d’escoltar sempre la mateixa cançó!- ¿Tan difícil seria presentar una documentació completa al Parlament Espanyol, denunciant des de la a a la z, en tots i cadascú dels assunt en que els del Nort s’immiscuixen i danyen els sentiments del poble valencià?
I dic açò, perque cada dia que passa estic més convençut de que l’arreglo i fi d’esta situació sols que pot i deu de vindre per mig de la política. Per polítics que senten la sanc valenciana i els drets dels valencians. El món del valencianisme actiu prou fa en mantindre eixe espirit al que apele, des d’una infinitat d’associacions, Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, etc. Eixe món, que si qualsevol partit polític en el poder portara a efecte mides en la dirtecció que acabe d’apuntar, en tota seguritat el tendría al costat per a recolzar-lo.
El subjuntiu no és ya un temps verbal sino un modo que va a indicar-nos la possibilitat, el dubte, l’improbabilitat, el desig, etc. El modo subjuntiu ens indica part de la significació verbal puix nos està dient que l’acció del verp no s’ha pogut realisar, o es desija que es realise, o que es considera improbable, etc. És dir, que el parlant l’utilisa per a fer una apreciació sobre la realisació o les possibilitats de realisació de l’acció. Pedr dir-ho d’una atra manera, més que un modo d’actualisació dels fets, és un modo d’interpretació. És, per este motiu, que el subjuntiu té només quatre temps verbals, estos temps són: present i imperfecte (simples), pretèrit perfecte i plusquamperfecte (composts). D’entre ells els més utilisats són el present i l’imperfecte, que són precisament els que estudiarem en este tema. El valor d’estos temps verbals és imprecís i se determinen pel context.
(continuarà…)
Per a donar-li al català un instrument operatiu i eficaç, es fa necessària una normalisació llingüística, tasca que mamprén Pompeu Fabra en el sí de l’Institut d’Estudis Catalans recentment creat. Pronte la seua forta personalitat, no exenta de personalisme, s’imposarà en tot lo referent a normativa llingüística.
Ya hem indicat algunes llimitacions i principals defectes d’esta normativa. Pero no està de més recollir el testimoni excepcional d’Alcover, el gran filòlec mallorquí, amic del P. Fullana, autor del conegut diccionari valencià-català-balear, el qual presidia des de sa fundació la secció de Filologia de l’Institut: “D. Enric Prat de la Riba me digué que presentàs jo un projecte i En Fabra en presentaria un altre; discutiriem i acordariem lo procedent. Faig jo el meu projecte, i l’entrec a En Fabra, que, sense mirar-lo-se ni obrir plec, el se posa dins la butxaca, i no n’he sabudes pus noves ni me’n ha parlat mai”. I, referint-se a estes mateixes Normes, votades a principis de 1913, diu: “… i no vaig poder conseguir que dins elles se tocassen els problemas d’ortografia del català balear, ni del occidental ni del valencià, dient els altres que allò’s tractava just del català literari, entenent ells per tal el català barceloní, contra lo qual sempre he protestat i protestaré tota la vida. -¿Quín dret ni categoría literaria té el barceloní damunt el català balear, occidental i valencià?- Absolutament cap. Donar a el barceloní tal dret i tal categoría, -¿no és tal volta crear un centralisme llingüístic, tan pervers com el polític i administratiu dels de Madrit, contra el qual han clamat i clamen sempre els catalanistes, carregadíssims de raó?”-
L’obra de Fabra, extremada encara més pels seus continuadors en l’Institut d’Estudis Catalans, no fon solament la normativa ortográfica, sino la total codificació de la llengua, és dir, la fixació de totes i cada una de les paraules, formes i modismes, l’aceptació d’unes i el rebuig d’atres, apart de la creació o invenció de no poques paraules completament noves. Tot açò fet sempre en Barcelona i prenent com a referència primera i més important el català oriental barceloní.
Una volta assentat el principi de l’unitat de llengua i disposta la normalisació i codificació per a tota Catalunya, l’etapa següent fon el declarar-la “llengua lliterària”, o “llengua culta”com ya li explicaven a Alcover, i tractar de conseguir que en Balears i en Valéncia, on res d’això s’havia fet encara, s’aceptara a poc a poc el mateix principi i normes d’unificació.
Donat el caos regnant i la falta d’estudis que els valencians tenien sobre la nostra llengua, -fòra del cas, pràcticament únic del P. Fullana-no fon massa difícil que algunes entitats culturals valencianes i un grupet de persones concretes, prengueren la normativa fabrista com a model d’unificació ortogràfica per al valencià. Aixina naixqué la “”Declaració i Normes d’Ortografia Valenciana” de l’any 32.
Els mijos de comunicació són fantàstics i nos donen l’oportunitat d’enterar-nos de noticies com estes, la una i l’atra, puix que d’una atra manera nos seria ben difícil estar al dia en relació a assunts que nos afecten tan negativament i que incidixen i deterioren, encara més, la situació anòmala i esperpèntica que sofrim els valencians, en relació a la llengua valenciana i a tot lo relacionat a la nostra cultura autòctona.
Tenen que ser els mateixos demòcrates catalans (no nacionalistes), els que criden l’atenció del Govern Català per l’atropell comés, en primer lloc pel dispendi quantiós i fòra de lloc i, en segon, pel fet de desenrollar un tipo de política independentista més allà de les provincies catalanes, a on no tenen ninguna competència. Cosa que me pareix molt be. ¡Oixalà conseguiren posar-los el sobremorro i parar una tal manera de perjudicar-nos!
Lo que no té sentit ni hi ha dret és que nostres governants, fins ara tots els que hem tingut en el poder, uns i atres, davant de lo recent dit i de moltíssims atres assunts de diferent pelage pero que venen i que van en la mateixa direcció, no actúen contundentment i en eficacia contra lo que ací denunciem. És més, deixen fer i toleren lo que no té nom ni calificatius; sabent i coneguent, perque ho saben i ho coneixen, quín és el sentir del poble valencià, no li fan cas ni li dediquen ninguna atenció en les seues demandes en relació a lo que ací es reclama…
Vist lo vist… -¿Cóm és possible que encara se nos diga des de l’oficialitat, que són ells els que defenen la llengua valenciana en primer lloc i millor que ningú?- ¿Cóm debem d’entendre-ho?- ¿Es creuen que som imbècils o bojos?- ¡No hi ha dret!- ¡Estem farts d’escoltar sempre la mateixa cançó!- ¿Tan difícil seria presentar una documentació completa al Parlament Espanyol, denunciant des de la a a la z, en tots i cadascú dels assunt en que els del Nort s’immiscuixen i danyen els sentiments del poble valencià?
I dic açò, perque cada dia que passa estic més convençut de que l’arreglo i fi d’esta situació sols que pot i deu de vindre per mig de la política. Per polítics que senten la sanc valenciana i els drets dels valencians. El món del valencianisme actiu prou fa en mantindre eixe espirit al que apele, des d’una infinitat d’associacions, Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, etc. Eixe món, que si qualsevol partit polític en el poder portara a efecte mides en la dirtecció que acabe d’apuntar, en tota seguritat el tendría al costat per a recolzar-lo.
PARLEM COM CAL
EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XVII).El Subjuntiu I
Un poc de teoría…El subjuntiu no és ya un temps verbal sino un modo que va a indicar-nos la possibilitat, el dubte, l’improbabilitat, el desig, etc. El modo subjuntiu ens indica part de la significació verbal puix nos està dient que l’acció del verp no s’ha pogut realisar, o es desija que es realise, o que es considera improbable, etc. És dir, que el parlant l’utilisa per a fer una apreciació sobre la realisació o les possibilitats de realisació de l’acció. Pedr dir-ho d’una atra manera, més que un modo d’actualisació dels fets, és un modo d’interpretació. És, per este motiu, que el subjuntiu té només quatre temps verbals, estos temps són: present i imperfecte (simples), pretèrit perfecte i plusquamperfecte (composts). D’entre ells els més utilisats són el present i l’imperfecte, que són precisament els que estudiarem en este tema. El valor d’estos temps verbals és imprecís i se determinen pel context.
(continuarà…)
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este X artícul i que continuarem en pròximes revistes.III
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
Per a donar-li al català un instrument operatiu i eficaç, es fa necessària una normalisació llingüística, tasca que mamprén Pompeu Fabra en el sí de l’Institut d’Estudis Catalans recentment creat. Pronte la seua forta personalitat, no exenta de personalisme, s’imposarà en tot lo referent a normativa llingüística.
Ya hem indicat algunes llimitacions i principals defectes d’esta normativa. Pero no està de més recollir el testimoni excepcional d’Alcover, el gran filòlec mallorquí, amic del P. Fullana, autor del conegut diccionari valencià-català-balear, el qual presidia des de sa fundació la secció de Filologia de l’Institut: “D. Enric Prat de la Riba me digué que presentàs jo un projecte i En Fabra en presentaria un altre; discutiriem i acordariem lo procedent. Faig jo el meu projecte, i l’entrec a En Fabra, que, sense mirar-lo-se ni obrir plec, el se posa dins la butxaca, i no n’he sabudes pus noves ni me’n ha parlat mai”. I, referint-se a estes mateixes Normes, votades a principis de 1913, diu: “… i no vaig poder conseguir que dins elles se tocassen els problemas d’ortografia del català balear, ni del occidental ni del valencià, dient els altres que allò’s tractava just del català literari, entenent ells per tal el català barceloní, contra lo qual sempre he protestat i protestaré tota la vida. -¿Quín dret ni categoría literaria té el barceloní damunt el català balear, occidental i valencià?- Absolutament cap. Donar a el barceloní tal dret i tal categoría, -¿no és tal volta crear un centralisme llingüístic, tan pervers com el polític i administratiu dels de Madrit, contra el qual han clamat i clamen sempre els catalanistes, carregadíssims de raó?”-
L’obra de Fabra, extremada encara més pels seus continuadors en l’Institut d’Estudis Catalans, no fon solament la normativa ortográfica, sino la total codificació de la llengua, és dir, la fixació de totes i cada una de les paraules, formes i modismes, l’aceptació d’unes i el rebuig d’atres, apart de la creació o invenció de no poques paraules completament noves. Tot açò fet sempre en Barcelona i prenent com a referència primera i més important el català oriental barceloní.
Una volta assentat el principi de l’unitat de llengua i disposta la normalisació i codificació per a tota Catalunya, l’etapa següent fon el declarar-la “llengua lliterària”, o “llengua culta”com ya li explicaven a Alcover, i tractar de conseguir que en Balears i en Valéncia, on res d’això s’havia fet encara, s’aceptara a poc a poc el mateix principi i normes d’unificació.
Donat el caos regnant i la falta d’estudis que els valencians tenien sobre la nostra llengua, -fòra del cas, pràcticament únic del P. Fullana-no fon massa difícil que algunes entitats culturals valencianes i un grupet de persones concretes, prengueren la normativa fabrista com a model d’unificació ortogràfica per al valencià. Aixina naixqué la “”Declaració i Normes d’Ortografia Valenciana” de l’any 32.
MOMENT POÈTIC
Pere Delmonte Hurtado
Desperta valencià
| No deixes, amic, que a la paraula l’ofegue pels calaixos oculst ni menys que te la semen dins l’aula els professors d’insults La paraula és el bes de l’història que pels sigles nos du, musical, sentiments ensucrats i oratòria de verp universal. És la suma del temps i l’herència que ens arriba per boca i paper enriquint cada jove consciencia de raons i saber. La paraula és amor, sanc i terra; forcat i barca, festa i costum; i és rec, i és vi, i és gra que es soterra i esclata en or i llum. La paraula és germa, mos de poma, luxuria per a gola i sentits, i és roser que perfuma l’idioma de colors i glatits. És la veu tan plural que agermana la cultura, la fe i la virtut de la raça sublim valenciana pel desig absolut. | No la deixes morir malferida o en les garres derls depredadors que li neguen “científics” la vida sent falsaris doctors. És moment de dir ¡prou! Al puny maula. d’expulsar al comerç inmoral. De lliurar a la nobla paraula de la corca oficial. No te quedes dormit en est hora en que està fins ton nom en perill o et diran els de dins i els de fòra de quí tens que ser fill. Per damunt de la dreta i l’esquerra déu Valéncia surar sobre tot. Per amor a la llengua i la terra ¡ix del teu meninfot! Si no t’alces contra el bort lirisme que t’assota en l’argot que no és teu, tú seràs, per la llei del cinisme, un esclau sense veu… Si no et rentes d’estranya bruticia… -¿Quína patria tindràs al demà? Per amor a la llengua i justicia… ¡desperta, valencià! |
¿SABIES QUE…
…La
RACV va ser fundada per la Diputació de Valéncia?
José Aparicio
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, anteriorment nomenada Centre fins a 1978 i Acadèmia entre 1978 i 1991, la fundà el 20 de Giner de 1915 la Diputació Provincial de Valéncia, a iniciativa del seu President, En Josep Martínez Aloy, que va ser el seu primer Director Decà, i a la del diputat Joan Pérez Lucia. És, llavors, en tot dret i propietat una Fundació Pública dotada de plena autonomia que evita qualsevol intent de mediatisació o ingerència política.
Estructuralment s’establiren les seccions següents: Llengua i Lliteratura, Etnografia i Folclor, Història i Arqueologia, Prehistòria i Antropologia. Qualsevol director podia integrar-se en elles; podent nomenar-se també agregats colaboradors entre aquells que no pertanyeren al Centre. Després de la Guerra Civil hi hagué una nova reorganisació i a les seccions ya existgents s’afegiren les de Ciències Naturals, Geografia del Regne, Filologia Valenciana, Conferència Club, Cronistes del Regne de Valéncia i la de Protectors de les Creus i Ermitoris del Regne de Valéncia.
L’any 1978 fon particularment important perque en atenció al caràcter fundacional, a les activitats desenrollades i en el fí d’evitar equívoc en organismes de titulació similar, pero de categoría inferior, passà a denominar-se Acadèmia. A partir d’este moment es reestructuren les seccions, eliminant-ne algunes i creant-ne unes atres. En 1986, l’Institut d’Espanya l’incorporà entre els seus membres com Acadèmia Associada. En 1991, Sa Magestat el Rei li concedí el títul de Real, que hui ostenta en orgull.BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
La forja de la identidad VALENCIANA, de Fernando Millán Sánchez, (2010, en Gráficas Alcoy).
Per a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se al bibliotecari de l’Associació, En Enric Roig i Gil, carrer Major, 107, telefon 961490966, d’Albalat dels Sorells, qui resta a l’espera de les seues comandes. Gràcies.-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Revista nº 78 - JUNI 2010
EDITORIAL - Eliseu Climent = pancatalanisme en estat pur - FBU
Sol nomenar-lo me produïx oix; llegir el seu nom on se done qualsevol noticia fent-li referència, desestabilisa el meu bonhumor i me malcora en certa facilitat, etc.
Deixant apart assunts d’índole personal i familiars (puix que tampoc estic massa segur), estic convençut de que, en tot lo demés sempre i en cada una de les seues actuacions representa, per se, el més palés detractor de tot allò que tinga a vore en el valencianisme genuí; per tant i a la vegada, en el més pur representant del pancatalanisme en el Reine de Valéncia, ara mal nomenat Comunitat Valenciana; vaja, del seu ensomiat País Valencià. És l’essència més preuada, en Valéncia, com a cap de la Comunitat Valenciana, del Govern de la Generalitat de Catalunya; i que, des d’allà, guarden com a joya i mimen de manera manifesta, en descaro i sense ningun pudor.
La tela d’aranya que s’ha montat est home a favor de tot lo català i en contra de lo valencià (encara que ell negue esta segona part), és de tal magnitut, que sobrepassa qualsevol possibilitat d’intentar saber fins a on arriben les seues incursions, siguen de caracter associatiu, culturals, editorials i fins a polítiques… Tot ho abarca i a tots els racons arriba. Verdaderament és inaudit. Nada com peix en l’aigua i no té complexos de ninguna clase. Fa declaracions davant de les autoritats catalanes, en Catalunya, sobre els alvanços del catalanisme en la Comunitat Valenciana, que aborronen. Pero ahí està, impertèrrit, continuant la seua llabor maquiavélica; per una atra banda, que tot hi haurà que dir-ho, perque les nostres autoritats valerncianes li ho permeten i consentixen. Eixemples els tenim a montons:
En 30 del passat Abril, l’inclit Eliseu Climent presentava en Barcelona, al Govern Català, un llistat en 500.000 signatures de valencians que recolzaven una Iniciativa Llegislativa Popular per tal de llegalisar les emissions de TV3 en la Comunitat Valenciana; afegia que volien arribar fins a les 550.000 per tal de tindre un 10% de marge per a fer possible la tramitació de la llei en el Parlament Espanyol. El Govern Català, per mig dels parlamentaris Miguel Iceta, Felip Puig, Anna Simó i Dolors Camats, li quedaren molt agraïts “pel treball ben fet fins ara per les entitats impulsores de la ILP”.
O també en 20 de Maig passat, quan s’enterem de que El Govern Català i degut a l’actual crisi, frenà una ajuda de 5.000.000,-- d’euros a Eliseu Climent o, lo que és lo mateix, a entitats regides baix la seua tutela. L’acort primigeni estava distribuït des de varies conselleries del Govern Català, La més important, Cultura, dirigida per Joan Manel Traserras, en 1.900.000,- euros. La de Vicepresidència, en mans de Carod Rovira, junt a la d’Innovació anaven a destinar 1.200.000,-- d’euros cadascuna d’elles. La justificació que donaven era: Organisació de Congressos de català i economía, sessions de teatre per a jóvens o promocionar la música en català. ¡Això si que està bo; si en vols més, para el cabaç!
La bomba atòmica nos arriba quan nos expliciten un requadre on s’enterem de les subvencions totals que el Govern Català ha abonat durant i des de 1999 al 2009, a empreses i entitats vinculades a Acció Cultural, propietat d’Eliseu Climent, i que diu aixina:
Entitat Euros
Fundació Ausias March 101.182,--
Acció Cultural del País Valencià 6.221.847,--
Fundació Josep Renau 33.030,--
Fundació Ramon Muntaner 483.067,--
Inst.Cívica i de Pensament Joan Fuster, 1.126.872,--
Fundació Francesc Eximenis 1.636.606,--
Edicions Tres i Quatre, S.L 61.759,--
Inst.Ignasi Villalonga d’Estudis Econòmics 1.007.620,--
Edicions del País Valencià 6.606.904,-
Total euros………. 18.889.193,--
(o lo que és igual a 3.000.000.000,-- de les antigues pesetes).
I ara ve la pregunta del milló: ¿Tot això ho sap el poble pla? - ¿Efectivament estem enterats d’estes sifres multimillonàries que reben i fruïxen entitats que es diuen valencianistes, provinents del Govern Català, i que sol que aprofiten (els diners i les entitats), per a arrinconar la llengua valenciana genuïna i les senyes autèntiques del Reine de Valéncia, a favor de l’imposició de la llengua catalana en les escoles, universitats i l’oficialitat valencianes, i de tot allò que tinga a vore en lo català en detriment del valencià? – Ademés, de manera continuada i sense que el nostre Govern Valencià prenga ninguna mida per a contrarrestar i posar el sobremorro a un tal atropell?
Des d’esta humil revista continuarém denunciant, sempre que vinga al cas, eixemples com els que hui portem a l’Editorial, que clamen al cel. Volem recolzar el paper inestimable que fan els diaris en este sentit i evidenciar la necessitat de defendre’ns del pancatalanisme inmisericorde.
PARLEM COM CAL – EL VERP – LO RAT
(Donat l’importància i extensió d’est apartat, l’anirem explicant durant varis capítuls, dels quals hui és el XV).
Formació del participi
Els verps acabats en –ar formen el participi afegint a l’asrrel la terminació –at. Cal recordar que el participi pot concordar en gènero i número en l’objecte directe de la frase, per a lo que tenim les terminacions: -ada, -ats i –ades.
Els participis dels verps del segon grup afigen la terminació –ut. No obstant hi ha prou irregularitats i variants. Hem de recordar que els verps velarisats normalment tenen un participi velar, be en consonant sonora o be en la sorda (valdre> valgut, meréixer> mereixcut)
-acabats en –andre> -às (romandre> romàs)
-acabats en –endre> -és (atendre> atés)
-acabats en –indre/-ànyer> -gut (tindre>tengut, vindre> vengut, pertànyer>pertanygut, plànyer>planygut
-acabats en –ondre> -ost (pondré>post)
-acabats en –ényer> et (estrényer>estret)
-acabats en –oldre> -olt (absoldre>absolt, moldre>molt).
Excepcions:
metre>mes; ¡derivats! (emetre>emés, cometre> comés).
tòrcer>tort/torçut vendre>venut
fondre>fos riure>rist
soldre>solgut traure>tret
oldre>olgut viure>vixcut
doldre>dolgut vore>vist
cloure>clos concloure>conclòs
conéixer>conegut/conéixcut coure>cuit/cogut (¡ un és de coure una ferida, cogut, i l’atre és de coure el menjar, cuit).
Els verps del tercer grup fan el participi afegint a l’arrel la terminació –it. Hi ha uns pocs, no obstant, que ademés del regular tenen un atre participi particular que normalment (com en el cas de tòrcer>torçut/tort), funciona com a substantiu. És el cas de verps com imprimir (imprimit/imprés), o oferir (oferit/ofert). Participis irregulars del tercer grup:
Cobrir>cobert ---- morir>mort ---- obrir>obert.
¿SABIES QUE…
…La RACV va ser fundada per la Diputació de Valéncia?
La Real Acadèmia de Cultura Valenciana, anteriorment nomenada Centre fins a 1978 i Acadèmia entre 1978 i 1991, la fundà el 20 de Giner de 1915 la Diputació Provincial de Valéncia, a iniciativa del seu President, En Josep Martínez Aloy, que va ser el seu primer Director Decà, i a la del diputat Joan Pérez Lucia. És, llavors, en tot dret i propietat una Fundació Pública dotada de plena autonomia que evita qualsevol intent de mediatisació o ingerència política.
Estructuralment s’establiren les seccions següents: Llengua i Lliteratura, Etnografia i Folclor, Història i Arqueologia, Prehistòria i Antropologia. Qualsevol director podia integrar-se en elles; podent nomenar-se també agregats colaboradors entre aquells que no pertanyeren al Centre. Després de la Guerra Civil hi hagué una nova reorganisació i a les seccions ya existgents s’afegiren les de Ciències Naturals, Geografia del Regne, Filologia Valenciana, Conferència Club, Cronistes del Regne de Valéncia i la de Protectors de les Creus i Ermitoris del Regne de Valéncia.
L’any 1978 fon particularment important perque en atenció al caràcter fundacional, a les activitats desenrollades i en el fí d’evitar equívoc en organismes de titulació similar, pero de categoría inferior, passà a denominar-se Acadèmia. A partir d’este moment es reestructuren les seccions, eliminant-ne algunes i creant-ne unes atres. En 1986, l’Institut d’Espanya l’incorporà entre els seus membres com Acadèmia Associada. En 1991, Sa Magestat el Rei li concedí el títul de Real, que hui ostenta en orgull.
RACONET DE LA CULTURA
En 1989, la llavors ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA edità el llibre de la série filològica, número 4, colaboradors del qual foren destacades personalitats del món del valencianisme actiu. Entre elles, hui començarem un treball desenrollat en dit llibre a càrrec de l’eminent Pare J. Costa i que es referix a l’enunciat d’este IX artícul i que continuarem en pròximes revistes.
III AUTONOMIA, RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA
Havent senyalat, encara que molt per damunt, que el valencià és un llenguage viu, íntimament unit al poble que el parla, es fa necessari insistir en la seua personalitat i identitat com a llengua, perque això té una importancia decisiva per a la nostra recuperació cultural de valenciàparlants.
Segons lo dit, hauríem d’escomençar per una afirmació neta i clara de que no hem de demostrar res, com ni el castellà ni el francés, per eixemple, tenen necessitat de demostrar que són llengües: és evident.
Pero, com portém tants sigles de prostració; com la llengua valenciana havia estat durant tant de temps marginada de l’us oficial, de l’ensenyança i de la cultura, reclosa en el reduït espai del món rural i treballador; com els matéixos valencians havíem acabat pràcticament per acceptar eixa inferioritat i, en les ciutats sobre tot, s’havia anat deixant de banda, sustituït més i més pel castellà; com havíem acabat per ignorar el nostre passat i per subestimar el nostre present, ya que ningú en l’escola, ni en els llibres, ni en els poderosos mijos de comunicació nos havia ensenyat mai res de la nostra cultura i de la nostra llengua, reduïnt el fet valencià a uns quant tòpics i detalls folklòrics: el resultat és que respecte a nosatres mateixos estàvem, i encara estem, com un guaret, com un camp no sembrat, on el primer que ha tirat la llavor ha arreplegat collita.
En eix estat de creixent subordinació cultural al castellà (per a molts valencians ya llengua materna i única, per a atres, encara billingües o solament valenciàparlants, la llengua de prestigi i de cultura), aplega en onades succesives el fenòmen català i, ab ell, el d’un nacionalisme afermat en la llengua que està dispost a donar-li al poble català un protagonisme tant nacional com internacional. No oblidem en ningún momento eixe importantíssim factor polític, en un sentit ample del terme, que batega en el fondo i dona impuls a tot el resorgiment de la cultura i la llengua catalana.
Ben pronte s’adonen en Barcelona que, dins del diasistema de llengües germanes que van de Salses a Guardamar, incloent les Balears, i que mantenen sa denominació pròpia, la major i millor producció lliterària del passat es trova fòra de Catalunya, casi tota en Valéncia. És, per tant, de vital necessitat el que, d’una manera o atra, eixe patrimoni cultural i llingüístic puga ser atribuït al català.
Hem de reconéixer que la solució a eixe problema ha segut de lo més inteligent: Es proclama, com a principi i dogma inamovible, l’unitat de llengua i, a partir d’ahí se li dona el màxim protagonisme al català.
Com que, a cavall dels sigles XIX i XX, ni en terres valencianes ni en Balears es té la potència econòmica i la voluntat política de Catalunya, és esta la que pren l’iniciativa i la que va assentant les bases de un miniimperi cultural fonamentat en la llengua.
És en Catalunya i més concretament en Barcelona, on s’adopta el nom oficial per ad esta unitat de llengua, aprofitant les ressonàncies unitàries que per als erudits del sigle XVIII i per als matéixos iniciadors de la Renaixença té la denominació comú de “llemosí”. Es dirà, naturalment, llengua catalana.
Són els catalans els primers en desmpolsar els archius, en estudiar i reeditar les obres dels clàssics valencians, pero ya baix el paraigües d’una comú denominació catalana. Com són pràcticament els únics en fer-ho, o en financiar-ho, tota la terminología, tota l’orientació dels treballs, tota l’infraestructura conceptual i d’aparat científic es faran des d’una perspectiva catalana i aniran sempre a reforçar el protagonisme català. (seguirà…)
MOMENT POÈTIC - A Ausias March-Quatre sonets – Just Llorca
Buit de tú
Com qui imitant, de la gavina, el vol i sobre l’ampla mar cavilós queda, perque no sap, ni pot, de cap manera, averiguar lo que en lo més fondo dorm,
Aixina se queda qui als teus versos va pensant-se que, fàcil, dolça llectura serà als sentits, lo que el teu cant durà. Tornant de tú, res portarà en la mà.
Ell res sabrà d’un gran i ample esperit; tan ample, que cap carcer l’empresona; ni del pensament més alt i no envanit.
Buit de tú, res sabrà del vent que ancora les dos naus que bell cor s’han repartit; ni del ferit, perque a dos llunes adora.
Lliris entre carts
Amares , i en l’irresistible dualitat d’amar, sense voler, i al mateix temps, a dos cors, per riu d’imparables corrents te veres portat cap a un espai mai habitat
Pel cor que, només a un atre cor amant, paraís en la terra, feliç, va trobar. Dolor sentires. I eixe no poder volar imitant a l’au que, ses ales desplegant,
Cas fa a un sol vent per a la mar arribar, t’ompli de nafres. Forts en desijos, fets foc en flames que cap bondat pot apagar,
Uns ulls de grtan potència, de dolor plens, centmil promeses de plaer te vaen donar. I, lliris entre carts, foren els teus bens.
En mon trist pensament
En mon trist pensament, ha fet niu dolor, perque el nostre Regne, de nacions enveja, insults i burles, i la mentira -¡tan lleja!-, de catalans i propis rep. És, desamor.
Mes, no sols de Tramontana ve el mal olor. Des de Ponent, centrals desprecis oreja l’indiferència castellana, que corteja punyals botiflers; per a nos: L’amargor.
Estos jorns, centenaris del fruit d’Amor que donà a Valéncia a qui el Món venera com el poeta que és, dels vats, l’Esplendor,
Jorns de dol són per al cor que ferteja somis de pàtries en concòrdia, on Honor, de nobles, alts sentiments és clam i senyera.
Cant espiritual
En l’immedible espai on el temps, si passa, és com espectre d’ell mateix, hoste eres del parnàs que fa de llar d’aquells poetes que, en moment sagrat, raig de Poesia traspassa.
D’Amor , fores espirit elegit; fet brasa, quedares en el soll que calfa les eres on desig, mirant dos cors, obrí ferides. Cant espiritual feres, d’allò que abrasa,
Envilix i mata a lànima frévola. Al món, després de vore’l com ell és, i en fi disfràs de carnistoltes, forta
Muralla li feres. En tancat hort on res que no siga Deu o alt pensament passa, versares a Mort; i, fet Llum, en nos quedares.
BIBLIOTECA ACCS – LLIBRES RECOMANATS
La forja de la identidad VALENCIANA, de Fernando Millán Sánchez, (2010, en Gráficas Alcoy).
Per
a conseguir qualsevol dels nostres llibres deuran dirigir-se al bibliotecari de
l’Associació, En Enric Roig i Gil, carrer Major, 107, telefon 961490966,
d’Albalat dels Sorells, qui resta a l’espera de les seues comandes. Gràcies.
Revista nº 77 - MAIG 2010
EDITORIAL - L'ENGANYIFA ÉS MANIFESTA, PERO EL POBLE PLA VALENCIÀ NO S'ENTERA - FBU
-¿Quína és l’enganyifa i
de qué no s’entera el poble pla valencià?
-Molt senzill, p.e.: “País valencià” no és lo mateix que “Comunitat Valenciana”, ni molt menys que “Reine de Valéncia”. Tampoc és lo mateix ni té res que vore “estudiar en la nostra llengua”, o “en valencià”, que “estudiar en llengua valenciana”. Tant en un cas com en l’atre, les diferències són abismals; tan abismals com puguen ser les maneres d’entendre i portar a terme les polítiques dels diferents partits del marc constitucional nacional, a la vegada que de l’estatutari valencià. PSOE, BLOC, ERC, EU-Els Verts, defenent la primera versió; PP, ara en solitari en el Parlament i Senat, recolzat pels partits valencianistes “genuïns”, defenent la segona.
Tots els valencians som conscients (o deuriem ser-ho), de que, segons s’aferma en l’Estatut dels valencians, en la “Comunitat Valenciana” la “Llengua Valenciana” és la oficial, junt a la “Castellana”. I això no té volta de fulla (o no deuria tindre-la). És indiscutible: “Llengua Valenciana” i “Comunitat Valenciana”.
Una tercera enganyifa, ésta més roïna si cap, per quant incom prensiblement, PP i PSOE, que en el mateix assunt de la llengua han demostrat sempre postures tan contràries, de sobte es posen d’acort i creen una nova Acadèmia Valenciana de la Llengua (llengua sense nom), la AVLl, per tal de conrear i defendre la Llengua Valenciana. (Per ad este comés, el poble pla valencià deuria de saber que ya en teniem una casi centenària, la “Real Acadèmia de CulturaValenciana”).
AVLl que des de la seua creació i en perfecta connivència en l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), totes les seues actuacions han anat per diferent camí del que estava previst, és dir, en lloc del conreu i defensa de la Llengua Valenciana, nos va separant cada volta més d’ella i acostant-nos més i més a la llengua catalana. Nos va inoculant un verí mortal de necessitat, puix que contra d’ella i les seues resolucions ben poc es pot fer per haver segut blindada en la renovació del nostre Estatut Valencià. Els partits polítics, els esquerrans contents de la parida, el PP en el govern tolerant-ho tot i deixant fer i, els valencianistes genuïns, políticament impotents i inoperants.
Per lo recén dit, l’enganyifa tolerada pel govern de tanda cada volta es fa més gran i penetra en la societat de dalt a baix. Els diaris valencians, en especial LEVANTE (clar, ara ya no en tenim ningú de valencià… valencià, com abans el DIARI DE VALÉNCIA o VALENCIA HUI), dona cancha ampla a qualsevol moviment o associació pancatalanista, encara que s’autonomenen valencianistes, p.e., el dissapte 24 del passat abril, editant un especial de 6 fulles completes sobre els 25 anys de les “TROBADES” de les Escoles en valencià. Dins d’elles trobem un valencià catalanisat fins a lo inaudit. També i enquadrat en un rectàngul propagandístic, firmat per ESCOLA LA MASIA, en lletres mayúscules i ben gran podem llegir: “PEL NOSTRE VALENCIÀ, EL CATALÀ DE TOTS”. (Enric Valor). I ara ve lo bo, en una de les fulles donen el llistat dels llocs i dates de les Trobades Escoles en Valencià; una d’elles, -¿saben a on?- Sí, efectivament, el passat 17 d’abril en Barcelona. ¡Ahí queda això; sie en vols més, para el cabaç!.
-¿Que vullc dir en tot açò?- Puix senzillament que nos estan desbancant sense que s’enterem (el poble pla), i que, quan volgam possiblement será ya massa tart.
¿No seria ya hora de que tots els valencianistes s’enpujarem al tren de l’unitat, colze a colze en les entitats eminentment representatives genuïnes valencianes, LO RAT PENAT, REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA, ASSOCIACIÓ D’ESCRITORS EN LLENGUA VALENCIANA, Etc… i nos deixàrem ya d’una vegada en pensar i reafermar-se dient que les recén nomenades no fan les coses massa be… ni a gust de tots. ¡Clar que no, faltaría més! – Pero sí que estarem d’acort en que en elles i per elles, hui podem dir que tenim i mantenim una organisació més que sifuicient i altament qualificada per a poder defendre-nos, tots junts, molt millor que des de ninguna atra postura ni associació, front a l’immersió catalanista. Si no ho fem aixina, quan abans millor i, per contra, fomentem una separació sistemàtica d’elles, donant peu a les noves generacions de valencianisme actiu, baix el meu humil, pero ya algo informat criteri, estem fent un flac favor al Reine de Valéncia i al valencianisme.
-Molt senzill, p.e.: “País valencià” no és lo mateix que “Comunitat Valenciana”, ni molt menys que “Reine de Valéncia”. Tampoc és lo mateix ni té res que vore “estudiar en la nostra llengua”, o “en valencià”, que “estudiar en llengua valenciana”. Tant en un cas com en l’atre, les diferències són abismals; tan abismals com puguen ser les maneres d’entendre i portar a terme les polítiques dels diferents partits del marc constitucional nacional, a la vegada que de l’estatutari valencià. PSOE, BLOC, ERC, EU-Els Verts, defenent la primera versió; PP, ara en solitari en el Parlament i Senat, recolzat pels partits valencianistes “genuïns”, defenent la segona.
Tots els valencians som conscients (o deuriem ser-ho), de que, segons s’aferma en l’Estatut dels valencians, en la “Comunitat Valenciana” la “Llengua Valenciana” és la oficial, junt a la “Castellana”. I això no té volta de fulla (o no deuria tindre-la). És indiscutible: “Llengua Valenciana” i “Comunitat Valenciana”.
Una tercera enganyifa, ésta més roïna si cap, per quant incom prensiblement, PP i PSOE, que en el mateix assunt de la llengua han demostrat sempre postures tan contràries, de sobte es posen d’acort i creen una nova Acadèmia Valenciana de la Llengua (llengua sense nom), la AVLl, per tal de conrear i defendre la Llengua Valenciana. (Per ad este comés, el poble pla valencià deuria de saber que ya en teniem una casi centenària, la “Real Acadèmia de CulturaValenciana”).
AVLl que des de la seua creació i en perfecta connivència en l’IEC (Institut d’Estudis Catalans), totes les seues actuacions han anat per diferent camí del que estava previst, és dir, en lloc del conreu i defensa de la Llengua Valenciana, nos va separant cada volta més d’ella i acostant-nos més i més a la llengua catalana. Nos va inoculant un verí mortal de necessitat, puix que contra d’ella i les seues resolucions ben poc es pot fer per haver segut blindada en la renovació del nostre Estatut Valencià. Els partits polítics, els esquerrans contents de la parida, el PP en el govern tolerant-ho tot i deixant fer i, els valencianistes genuïns, políticament impotents i inoperants.
Per lo recén dit, l’enganyifa tolerada pel govern de tanda cada volta es fa més gran i penetra en la societat de dalt a baix. Els diaris valencians, en especial LEVANTE (clar, ara ya no en tenim ningú de valencià… valencià, com abans el DIARI DE VALÉNCIA o VALENCIA HUI), dona cancha ampla a qualsevol moviment o associació pancatalanista, encara que s’autonomenen valencianistes, p.e., el dissapte 24 del passat abril, editant un especial de 6 fulles completes sobre els 25 anys de les “TROBADES” de les Escoles en valencià. Dins d’elles trobem un valencià catalanisat fins a lo inaudit. També i enquadrat en un rectàngul propagandístic, firmat per ESCOLA LA MASIA, en lletres mayúscules i ben gran podem llegir: “PEL NOSTRE VALENCIÀ, EL CATALÀ DE TOTS”. (Enric Valor). I ara ve lo bo, en una de les fulles donen el llistat dels llocs i dates de les Trobades Escoles en Valencià; una d’elles, -¿saben a on?- Sí, efectivament, el passat 17 d’abril en Barcelona. ¡Ahí queda això; sie en vols més, para el cabaç!.
-¿Que vullc dir en tot açò?- Puix senzillament que nos estan desbancant sense que s’enterem (el poble pla), i que, quan volgam possiblement será ya massa tart.
¿No seria ya hora de que tots els valencianistes s’enpujarem al tren de l’unitat, colze a colze en les entitats eminentment representatives genuïnes valencianes, LO RAT PENAT, REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA, ASSOCIACIÓ D’ESCRITORS EN LLENGUA VALENCIANA, Etc… i nos deixàrem ya d’una vegada en pensar i reafermar-se dient que les recén nomenades no fan les coses massa be… ni a gust de tots. ¡Clar que no, faltaría més! – Pero sí que estarem d’acort en que en elles i per elles, hui podem dir que tenim i mantenim una organisació més que sifuicient i altament qualificada per a poder defendre-nos, tots junts, molt millor que des de ninguna atra postura ni associació, front a l’immersió catalanista. Si no ho fem aixina, quan abans millor i, per contra, fomentem una separació sistemàtica d’elles, donant peu a les noves generacions de valencianisme actiu, baix el meu humil, pero ya algo informat criteri, estem fent un flac favor al Reine de Valéncia i al valencianisme.