Les senyes d'identitat per mig de les quals es presentà el senyor Baldoví, com a diputat per la marca Compromís i en representació de la Comunitat Valenciana, per primera vegada, en el Congrés dels Diputats de Madrit en l'estrena d'una nova Llegislatura política, al meu entendre fon francament pèsima; i no precísament pel contingut, sino per les formes i maneres d'expressar-ho.

Començà parlant valencià, pero tenia pega; ¡qué pena que no ho completara dient que es tractava de la “llengua valenciana”. Continuà nomenant que representava al seu grup, Compromís, en “el País Valencià”; tots sabem que en l'Estatut d'Autonomia Valencià s'arreplega com a oficial el nom de “Comunitat Valenciana”. Títul, per cert, que no agradà a la gran majoria dels valencians, ni a mí, com a vostés, tampoc; pero que, en tot cas, si els polítics democràticament aixina ho decidiren, mentres no es produïxca un canvi, quan tingam que expressar-nos oficialment davant del poble espanyol ho deurem de fer, mal que nos sàpia, com a lo que acabe d'apuntar. Sap perfectament el senyor Baldoví  cóm deguera d'haver continuat nomenant-se quan es prengué aquella falsa decició: “Reine de Valéncia”, és dir, el mateix títul que li correspongué durant tants sigles abans; eixemples els tenim si es girem només cap amunt en el “Reine de Navarra”. En tot cas, mai “País Valencià”; vostés millor que ningú saben de qué estem parlant i el significat que comporta, és dir, d'a on i de quí prové l'expressió i quínes són les seues connotacions.

El monotema elegit, la corrupció i l'endeutament en la Comunitat Valenciana, sent veritat i que tots  deplorem en gran mida, llamentablement no són pijors de lo que ha passat en el mateix temps en una bona majoria d'atres comunitats de la pell de bou, siguen la mallorquina, catalana, andalusa, extremenya, etc., etc. Pero, no per això els representants dels seus partits corresponents en l'hemicicle es dedicaren, com  ho feu vosté, senyor Baldoví, a massacrar als seus polítics i en particular als d'un sol partit, particularisant quants d'ací i quants d'allà s'encontraven enjuiciats i pendents poc menys que d'entrar en la presó. Inclús fent referència a l'ex-president valencià del qual digué que “hui mateix es sentarà en el banquet dels acusats davant del juge”. Francament, l'impressió que em donà a mí i que després m'han confirmat molts amics i coneguts sobre la seua intervenció, fon depriment i de molt baixa estirp.

Ya és ben greu que tingam pocs representants valencians en el Congrés i en el Senat nacionals. Pijor encara si n'entra qualsevol atre que nos deixa en el cul a l'aire, posant en escena tota una retafila de fets despreciables i bochornosos; i no estic dient ací que no ho siguen. Hi ha que saber quan s'ataca tan durament, que s'està dirigint a persones. I que els polítics del partit al que acusà, com si ho haguera fet de qualsevol atre, en són molts i sols que una minoria són els i als que hi hauria que criticar, en tot cas. El senyor Baldoví feya taula rasa i donava l'impressió que tots eren igual, deixant a la Comunitat Valenciana poc menys que en l'obscuritat i la degradació total. Home, que en la Comunitat Valenciana, en eixos 16 anys a que vosté feu referència, s'han  fet moltes coses en positiu no cap dubte:  infraestructures que han canviat de dalt a baix les tres provincies, siguen de carreteres i autovies, portuaries, industrials, turístiques,  etc., per dir algo. Tinc prou d'amics en l'estranger que quan venen a la nostra terra després d'uns quants anys, queden admirats i sorpresos en positiu. En fí, crec que havent tingut una bona ocasió de poder deixar en bon lloc la sea postura, que en realitat era bona, l'ha desaprofitat; no ha sabut donar-li ni expressar el sentit correcte que haguera calgut.

Davant d'eixa desencertada actuació, el seu interlocutor no pogué fer ni més ni manco que lo que feu: En primer lloc desautorisar-lo a que diguera que representava a la Comunitat Valenciana i en segon, erigint-se ell mateix, a la vista de lo “vomitat” per vosté sobre la situació dels valencians, en defensor de la Comunitat Valenciana davant dels diputats i de la nació espanyola. Repetixc lo que vaig dir al principi: Pense que denunciar la corrupció és correcte i necessari; ara be, de manera comedida i sense eixir-se'n de mare. I lo més important, fer-ho a on pertoca i no en el Congrés dels Diputats, precísament en la investidura d'un nou president; ademés, desbarrant contra el mateix partit que ell representa. Si esta actuació l'havien contrastat en petit comité i donat el vist i plau abans, francament, estic convençut de que els seus assessors deuen ser canviats d'immediat.

I que conste que  li desige tot lo millor en el seu comés futur, puix que en el fondo pretén representar a valencians, encara que deuria de tindre en conte moltes coses dins del valencianisme que diu representar, com p.e., lo que li apunte més amunt sobre el títul oficial de la nostra comunitat i, més encara, si cap, sobre la llengua valenciana. Segur que nos entendriem de seguida i conseguiriem, d'immediat, la força que necessita la societat valenciana per a defendre les autèntiques senyes identitaries valencianes. Un amic.

RACONET DE LA CULTURA

      
D'Eiximenis encara no tenim certea del seu orige. Si be durant un temps se'l considerà valencià, hui en dia, majoritariament, se'l fa natural de Catalunya (1327-1332), fiant-se en un passage del primer llibre del Cristià. Lo ben cert és que professà en l'orde de Sant Francesc, cursà filosofia i teologia, seguí estudis en les universitats de Colonia, París i Oxford, sent Mestre en Teologia per l'Estudi General de Tolosa. El seu aveïnament en Valéncia se produiria en 1383, a on viuria hasda 1408, quan reclamat per Benet XIII va acodir al Concili de Perpignyà, faltant en dita ciutat un any més tart.

La seua obra en més trascendència és el “Libre apellat Chrestia”, concebut com a un repertori enciclopèdic universal del dogma i la moral de l'Iglésia, a l'estil de la “Summa Theologica”, i proyectat previament en tretze volums. De tots ells, només se'n sap de quatre: “Primer, Segon, Ters i Dotzé del Chrestia”, que contenen més de dosmil cinccents capítuls. El “Regiment de la cosa publica” s'edità com a llibre independent i dedicat als jurats de la Ciutat de Valéncia l'any 1383, precedit d'una llarga carta, font de gran valor per a conéixer la vida institucional i social de la Ciutat i Regne de Valéncia, quan el sigle XIV es trobava a les últimes bocades. La carta desaparegué de l'edició del ”Dotzé”, al qual fon incorporat en els capítuls 357-395, al ser est últim llibre dedicat a N'Anfós, primer Duc de Gandia.

En el “Regiment de la cosa publica, o “gobierno de la república”-fidel traducció de la “res publica” llatina-, l'autor mostra un clar interés en que les seues propostes concretes siguen aplicades pels polítics de l'época. És un fet, -indica el traductor en les pàgines introductòries a l'edició- al que certament no s'ha valorat prou, que el seu tractat tingué una gran repercusió en l'administració de la Ciutat i Regne de Valéncia, hasda la primera Germania, a on, com és conegut, Joan Llorenç s'inspirà en un text de Luctanci que cita Eiximenis en el “Dotzé”, diguent que Valéncia hauria de ser una república com ho era Venezia.

Eiximenis dedicà vintiuna pàgines del llibre a la carta dedicatòria als Jurats que formaven el “Consell”, més atres dos parts: la primera dedicada al bon govern per part dels Jurats, i una segona relativa a les qualitats -bellees en el concepte de l'época- del Regne de Valéncia. Fa relació de vint raons per les quals els Jurats de la Ciutat de Valéncia hauran de mostrar bona cosa de competència i conreu.

La segona part és una lloança a la nació valenciana, a la que definix com a paraís terrenal, concretant-ho en trentados arguments: la geografia i l'orage, els recursos naturals, els fruits i les matèries primes; ganado, cacera i peixquera; l'artesania i vocació comercial i exportadora; la seua gent; els seus sants màrtirs; i la seua llengua pròpia.

Senyala el traductor que acaba Eiximenis dita “Lletra” fent repàs de tots els components essencials i inherent a una nació: l'etnònim, la senyera, el dret, la moneda, i inclús la religió, l'únic element, est últim, compartit en els demés Estats de la Corona d'Aragó; i otorgant-li el calificatiu de “Valencia la Gran”.

L'edició de Castellano té la virtut de proporcionar l'accés a l'ample món hispànic d'un text fonamental per a conéixer tant a l'autor migeval que era Eiximenis, -qui per atra banda es considerava i aixina ho dia en orgull, ciutadà de Valéncia-, com a la Valéncia de son temps. La carència d'una traducció, aixina com d'una transcripció moderna i segura, fea molt dificultós, quan  no impossible, l'accés a un text imprescindible per comprendre la visió cristiana del món peninsular de l'época. Disponem aixina d'una traducció difel i ajustada al text i a l'esperit de l'autor, en no poca  dificultat, acompanyada d'un bon aparell de notes que enriquixen al temps que amplien el camp d'inferències de l'original.

FENT CAMÍ

MOMENT POÈTIC

Del llibre "Yo cap de casa" (1962) - Xavier Casp

A tots aquells que, ara, en este temps, són pares. I a tots els que si no ho són, no és per falta de voluntat.

1.- Tinc dòna i tinc fills, Senyor;                                           som l'amor fructificat                                                        que, devot i enamorat,                                                       pose als peus del teu amor.                                                                                                                                           Gràcies, Senyor.                                                                 Dic: la dòna és meua i és bona,                                                              la vullc  i me vol; és prou açò sol.                                                                   Els fills són tots sans                                                           i els veig fer-se grans.                                                          Tinc el treball per a viure                                                     que a penes si em deixa lliure,                                              perque lliure no és ningú.                                                      I a més d'això. Crec en Tú.                                                    ¡Moltes gràcies, Senyor!                                                                                                                                                           4.-                                                                                               I ara en calent:                                                                            qui tinga fills                                                                               no pot dir res contra la vida:                                                        morir a penes cada nit,                                                                i engolir be que el hui és ara                                                        i si et descuides ya és ahir. Que Deu no torna per on passa, com no se torna dins dels fills; cada mirada és un eixemple,

cada paraula és un camí que ells faran d'ells sense inquirir d'on han eixit.                                                      Per això em mire i em sospese un poc yo deu dels pròpis fills; si Ell feu el món i feu als pares, yo, fill, faç fills i mons del món   que done als fills. ¿Qué més puc ser? ¿Qué més pot dir en mí la vida? La dòna i yo som aquell fil torçut d'amor fins a cosir   les vides noves de la vida. La nostra vida, ¿Qué més viu? La treballosa afegidura de donar vida als nostres vius salvant la mort. La nostra mort de cada nit ressucitada cada matí com un milacre de l'evangeli a repetir. ¡No pot dir res contra la vida qui tinga fills! Cal treballar i treballar-los ab el dolor de ser feliç.